Postnacional

Acabem de traspassar la línia simbòlica dels 100 dies de govern tripartit. Una data que acostuma a marcar l’inici de les hostilitats de l’oposició davant la incipient obra de govern, però que aquesta vegada ni l’oposició l’ha esperada ni el govern s’ha entretingut a veure-les venir.
Decidit a no repetir el Dragon Kahn, en Montilla ha posat la directa i els resultats no s’han fet esperar. No, potser, en la línia que la gent que s’havia cregut allò del govern catalanista i d’esquerres, però sí en l’execució milimètrica del pla per desactivar el nacionalisme com a eix vertebrador de la política a casa nostra. Un pla que el PSC feia anys que maldava per poder dur a la pràctica.
En poc més de tres mesos hem passat de la tempesta a la pluja fina, de l’independentisme al catalanisme social, de la Queta a les tres hores de castellà, d’aspirar a un govern nacional a una Diputació ampliada... En cent dies, una Catalunya anestesiada ha iniciat la dissolució en l’Espanya autonòmica. Una Espanya que cada dia està més pagada de sí mateixa, que cada dia ens demostra, per si algú encara en dubtava, que només hi ha una manera de ser-hi: dins un mar de “rojigualdas”, “prietas las filas” i veient com torna “a amanecer”.
La permanència futura del tripartit al govern, passa per arraconar el catalanisme com a columna vertebral de l’acció de govern. Les polítiques socials, pretesament d’esquerres, el silenci militar que en Montilla ha imposat a ERC –silenci, evidentment, nacional–, aboquen a un escenari de “normalitat”, de fi de trajecte, de consecució final d’objectius. Deixem d’espernegar, ens diuen, i acomodem-nos dòcilment en la millor Espanya que ens podem trobar. Deixem de voler ser.
L’escenari potnacional, si no hi posem remei, és l’estadi final d’una nació mil·lenària que ha estat derrotada per la força del tactisme insensat, per la deixadesa cultural i educativa, per una modernor eixorca i el cosmopolitisme com a paradigma, per la lenta colonització mental que ens fa invisibles. Per la subtil però constant salmòdia que ens fa inexorablement espanyols.
Ara fa tres-cents anys que el mal ens ve d’Almansa. Mai però fins ara no l’havíem acollit amb els braços oberts, en franca retirada.
Fins quan tolerarem la renúncia?