07 de desembre 2006

Llengua i País


Siguem francs. Ningú ja no gosa negar l’evidència que fins fa poc era titllada de catastrofisme: el català se’ns mor. L’ús social de la llengua recula cada dia, irreparablement, i als catalans sembla que no ens amoïna. Amb aquella barreja de menfotisme i innocència creiem que allò que no ha passat fins avui, no pot esdevenir-se.
Però només cal passejar pels carrers de la vila per adonar-se com n’és de difícil sentir converses en la nostra llengua. La presència de l’espanyol és abassegadora. Especialment entre la gent jove. L’escolarització en català s’ha mostrat clarament insuficient. La utilitat real i els models socials d’ús ens aboquen a la substitució. És el preu de no tenir un estat per defensar-nos.
Fa unes setmanes l’ajuntament presentava el final de la campanya per potenciar l’ús del català. Els comerços que es comprometin a usar i mantenir l’atenció en català, podran lluir una enganxina que tranquil·litzarà moltes consciències. La campanya torna a carregar els neulers a la societat i, miserablement, a la immigració. És clar que l’allau de nouvinguts que estem sofrint no ajuda a la normalització del català. Tampoc no ajuda la poca fermesa nacional que mostrem diàriament tots plegats. Però no podem demanar una militància lingüística a la ciutadania quan l’administració no va més enllà de polítiques d’aparador que busquen la presència mediàtica, l’aplaudiment fàcil.
Més enllà d’enquestes poc creïbles, de grans declaracions sense efectes evidents, ¿què ha fet l’ajuntament en aquests darrers anys? Tot i que la capacitat de l’administració local per modificar els usos lingüístics sigui limitada no podem permetre que encara avui s’obrin establiments a Vilafranca amb la retolació en espanyol, ni que rebem a les nostres bústies publicitat exclusivament en castellà de comerços ubicats a la vila. La llengua no la salvarem a cop d’enganxines, sinó demostrant la ferma voluntat de voler ser. No és la llengua qui ha de salvar la nació; és a l’inrevés. Quan, des de l’administració, se’ns mostri un projecte nacional engrescador, tots plegats, nouvinguts inclosos, sabrem del camí que ens durà a ser de nou un poble lliure.
Però es veu que l’entesa exigeix la dimissió nacional.
Quantes enteses més podrem resistir?

Cap comentari: