Si no fos que som a l’hivern, ja tindríem la cançó de l’estiu. Que cal primar, en l’acció de govern, els aspectes socials als identitaris –que en diuen ara–, sembla que s’ha convertit en la salmòdia impenitent que ens aboquen un cop i un altre les autoanomenades esquerres des que han redescobert els avantatges innegables d’adormir allò que els molesta, tot allò que pot trencar la pau beatífica del progressisme cosmopolita que, pel que es veu, enlloc no es preocupa de la pròpia nació.
Com que la moda s’estén ràpid, ja s’han afanyat a donar-nos-en la versió nostrada. En Marcel Esteve ho anunciava, sense despentinar-se, en aquest mateix setmanari: “...són progressistes els que creuen en l’estat del benestar i que situen les persones (...) davant temes identitaris.”
No cal que pateixi, el nostre alcalde. Pel que fa a compromís nacional, sota el seu mandat –i els que l’han precedit–, l’ajuntament de Vilafranca ha estat totalment transparent. El que sorprèn és la col·laboració d’una ERC innecessàriament servil que potser en pagarà els plats trencats.
Perquè no ens faran pas creure que s’han empassat de debò tot aquest artilugi políticosociològic? On caram està escrit que les polítiques socials, progressites, estiguin renyides amb una clara reivindicació nacional?. D’on s’han tret que una acció de govern que impulsi l’autoestima dels catalans, que n’esperoni la seva reconstrucció nacional, sigui incompatible amb polítiques encaminades a fer que les persones gaudeixin dels serveis i de les prestacions que una societat moderna i avançada està obligada a donar?
No serà a l’inrevés? No serà que sota l’excusa de les polítiques socials, s’hi amaga el qui dies passa anys empeny; que sota el mantell immaculat del progrés s’hi endevina un projecte nacional, l’espanyol, que ens va en contra?
Ja n’hi ha prou d’aixecar-nos la camisa. És precisament per poder fer polítiques socials que necessitem un projecte nacional fort, valent i decidit, que recuperi no tan sols l’orgull de la nació que hem estat, sinó la clara consciència que el país no és accessori; que, si volem seguir sent, necessitem recuperar el nostre poder polític perdut.
És per atendre les persones que necessitem recobrar les eines.
Com que la moda s’estén ràpid, ja s’han afanyat a donar-nos-en la versió nostrada. En Marcel Esteve ho anunciava, sense despentinar-se, en aquest mateix setmanari: “...són progressistes els que creuen en l’estat del benestar i que situen les persones (...) davant temes identitaris.”
No cal que pateixi, el nostre alcalde. Pel que fa a compromís nacional, sota el seu mandat –i els que l’han precedit–, l’ajuntament de Vilafranca ha estat totalment transparent. El que sorprèn és la col·laboració d’una ERC innecessàriament servil que potser en pagarà els plats trencats.
Perquè no ens faran pas creure que s’han empassat de debò tot aquest artilugi políticosociològic? On caram està escrit que les polítiques socials, progressites, estiguin renyides amb una clara reivindicació nacional?. D’on s’han tret que una acció de govern que impulsi l’autoestima dels catalans, que n’esperoni la seva reconstrucció nacional, sigui incompatible amb polítiques encaminades a fer que les persones gaudeixin dels serveis i de les prestacions que una societat moderna i avançada està obligada a donar?
No serà a l’inrevés? No serà que sota l’excusa de les polítiques socials, s’hi amaga el qui dies passa anys empeny; que sota el mantell immaculat del progrés s’hi endevina un projecte nacional, l’espanyol, que ens va en contra?
Ja n’hi ha prou d’aixecar-nos la camisa. És precisament per poder fer polítiques socials que necessitem un projecte nacional fort, valent i decidit, que recuperi no tan sols l’orgull de la nació que hem estat, sinó la clara consciència que el país no és accessori; que, si volem seguir sent, necessitem recuperar el nostre poder polític perdut.
És per atendre les persones que necessitem recobrar les eines.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada