La pregunta

Darrerament, el debat sobiranista em recorda massa sovint al món de la premsa esportiva quan hi ha partits de seleccions: acostumats a la voràgine diària, la buidor informativa els fa tanta por que s’empesquen tota mena de debats estèrils per emplenar pàgines. Ara que s’acosta la data en què el govern va comprometre’s a anunciar data i pregunta del referèndum, a falta de novetats més sucoses i esbaldides amb displicència terceres vies, toca remenar a cor què vols la formulació exacta de la pregunta. Es veu que l’esquer de la ‘moderació’ que van parar-nos a can Godó no ha funcionat prou i que tothom ha entès que no hi ha res més moderat que vetllar pel propi futur i el dels teus fills.

El més curiós del cas és que qui ha engegat el fals debat de quina ha de ser la pregunta que ens farem els catalans, és precisament qui no vol que ens en fem cap, de pregunta. Conscients que no tenen res a fer davant la voluntat dels catalans, no ja majoritària sinó absoluta, a decidir per nosaltres mateixos, ara proven de sembrar zitzània tot i que, a ple hivern, fa de mal dir si arribarà a brotar. Caldria tenir molt clar això per no confondre el debat legítim amb els pals a les rodes. Qui vol fer embarrancar el procés no està legitimat per simular que presenta alternatives.

Ja és sorprenent que els únics que no tenen clar quina haurà de ser la pregunta, siguin precisament aquells qui l’han de plantejar. I és que, un cop més, la societat haurà de fer l’esforç de fer-los veure que ja som grandets, que estem preparats per entomar un procés la dificultat del qual no se’ns escapa, però del que tenim clar que, si som capaços de dur-lo a bon port, els avantatges seran immensos. I no parlem exclusivament en termes econòmics, sinó especialment en termes de radicalitat democràtica ara que ha quedat clar que Espanya ha decidit tornar a fer desfilar la cabra.

Perquè, a mi que m’ho expliquin, però no hi veig la dificultat a plantejar la pregunta que tothom s’ha fet des del principi. Ja fa anys que els catalans sortim al carrer cridant independència. Tothom sap que quan parlem d’estat propi, de sobirania nacional, d’emancipació o d’autodeterminació, de fet, estem parlant d’independència. Tothom sap també que un referèndum acostuma a fer-se per decidir una cosa, no vint-i-tres. Si la pregunta no és explícita, la resposta tampoc no ho serà i l’endemà serà ingestionable, que és el que volen els qui ens volen fer fracassar. 

Optem doncs per la pregunta més inclusiva, la que engloba tant els que hi estan a favor com els qui hi estan en contra: “Vol vostè que Catalunya sigui un estat independent?”. I via fora!