05 d’agost 2011

Anar a Madrid

El president espanyol ha decidit avançar les eleccions al proper 20-N, una data que ha generat un debat intens però inútil perquè per la majoria d’espanyols el franquisme és ja la prehistòria. En tot cas, el franquisme, els espanyols, el tenen enquistat en els esquemes mentals i en la conformació d’un estat escassament democràtic, però això són figues d’un altre paner.
Es posa així fi a una legislatura que ja feia temps que boquejava i que, tot esperant el miracle del brot verd, ha dut Espanya a uns nivells d’insolvència econòmica i política com no s’havien vist mai. La misèria humana campa a plaer per totes les estructures del règim que mantenim des d’aquí amb incomprensible indiferència mentre el nivell dels polítics que regeixen, efectivament, el nostre esdevenir, és d’una baixesa moral i intel·lectual que fa esgarrifar. 
Mentre aquí, els catalans, que podríem estar en la situació d’Holanda amb un 4,5% d’atur, inexplicablement ens deixem arrossegar a la ruïna per una Espanya que ens ha espremut fins a dir prou. Mentre els partits espanyols s’esbatussen pel control del poder encara que això representi dur el país a la fallida, nosaltres aquí ens apliquem amb eficàcia a unes retallades que només són necessàries des d’una òptica espanyola a la que no som capaços de sostreure’ns. 
Diuen veus assenyades que s’ha acabat l’esperit de la transició. I és cert. Però no en el sentit d’haver conclòs amb un estat democràtic i respectuós amb la nació catalana, sinó perquè finalment Espanya ens ha pres la mida i ja no fem por. Ni que necessitin els vots dels disciplinats diputats catalans a Madrid per governar. S’ha demostrat a bastament que als catalans se’ns manté greixant l’estat amb només quatre promeses que no cal ni complir. Les nostres amenaces fan riure, a la “villa y corte”, però ningú no sembla disposat a fer el primer pas. Ningú no sembla disposat a emancipar aquest país, en el sentit de fer-se gran, de prendre les seves pròpies decisions.
Ara, entre el sobiranisme, encara hi ha qui es demana com cal presentar-se a aquestes eleccions espanyoles: si amb una candidatura única (au, tornem-hi) que proposen, curiosament, els qui més han fet per disgregar l’independentisme; si cadascú a la seva... Malauradament ningú no sembla adonar-se que les eleccions espanyoles són precisament això: espanyoles. Tenim res a fer-hi els catalans al parlament espanyol? N’hem tret mai res que no siguin engrunes, i a sobre d’allò que és nostre? Ha servit de res més que no sigui per alentir el nostre procés cap a la independència? 
La nostra llibertat no ens vindrà mai des de la legislació espanyola, sinó que ens l’haurem de forjar des del nostre Parlament. Superem d’una vegada la síndrome d’Estocolm que ens manté presoners. Oblidem-nos d’un pacte fiscal impossible però que, alerta, ens voldran vendre per salvar legislatures i parcel·les de poder. 
Comencem a treballar amb determinació per constituir un nou estat, un estat que serà capdavanter a Europa, un estat que podrà garantir les nostres conquestes socials. Enviem al món un missatge clar de voluntat de ser. Voleu missatge més nítid d’autocentrament que el de no presentar cap candidatura a Madrid?

4 comentaris:

enric ha dit...

Penso al contrari, que, precisament per donar un missatge clar i nítid, una candidatura única independentista, aniria molt be; això sí, l'objectiu dels "diputados" electes seria única i exclusivament donar testimoni de la voluntat de ser, sense entrar en el joc espanyol, ni participant a les votacions del "Congreso".

Abatsus ha dit...

Que la veu dels catalans a Madrid sigui la de'n Duran i Lleida, no m'agrada gens, en canvi, potser la de Alfred Bosch pot ésser una altra cosa !
Crec que a Madrid es tenen que sentir, cada dia, la pseudo-democràcia que tenim i el que volem ser !

joan de vilafranca ha dit...
L'autor ha suprimit aquest comentari.
joan de vilafranca ha dit...

Opinió respectable, en sentit contrari, den Alfred Bosch
http://bit.ly/mOK2g7