De res, Carod

Diu la dita que de desagraïts l’infern n’és ple. Si és així, de ben segur que el vicepresident per antonomàsia hi deu tenir una plaça reservada i a primera línia. Ja fa temps, molt de temps, que en Josep-Lluís Carod-Rovira –aquí i a la Xina popular– havia deixat de militar a Esquerra, o a ERC com ell ara desvergonyidament no es cansa de repetir. Que en mantingués el carnet era només una formalitat a l’espera del moment mediàtic que més li convingués, però les desavinences amb els companys que l’havien ajudat a ser el que ha arribat a ser ja feia dies que eren irreconduïbles. Però, pagat de sí mateix, no n’ha tingut prou de marxar completament sol, sinó que ha hagut de procurar burxar la ferida fins a tocar os. Que ara ens vingui fent-se de nou la víctima ja és per llogar-hi cadires i ens demostra fins a quin punt la talla humana de molta gent pot arribar a baixar a nivells insospitats.

Cal reconèixer a Carod-Rovira la formulació teòrica d’un independentisme que finalment s’ha demostrat absolutament inconsistent, però que ha forçat una certa reflexió de l’abast i el suport que necessita el moviment sobiranista per reeixir. Tanmateix, la pluja fina, l’obsessió per l’eix dreta-esquerra que ha invisibilitzat el nacional, l’aposta obscura pel pacte amb l’espanyolisme local i tantes altres aportacions discutibles són el costat fosc del llegat d’aquesta ERC que ara mor. Però el que l’ha perdut definitivament és l’arrogància, aquesta supèrbia, aquest arrapar-se al poder amb tota la força, embriac de cadira.

I ha estat una llàstima, una tragèdia nacional, perquè el Carod del 2003 era un líder dels que un poble troba cada dues o tres generacions: un home amb una dialèctica esmolada, amb una claredat de missatge i una capacitat de transmetre’l, d’arribar a la gent, només comparable a grans mites de la nostra història. Carod era capaç de conjuminar sentiment i raó, per això va ser capaç d’aglutinar l’independentisme com ningú no ho havia fet fins aleshores. I la gent el va seguir i el sobiranisme va sortir de les catacumbes i va començar a centrar el debat polític del país. Mans netes, ens deia. L’endemà ja es va veure en què quedava tot plegat. No discuteixo la bondat del tripartit o la necessitat de l’alternança: només constato que mai no van parlar amb claredat i que moltíssims dels votants que van encimbellar ERC havien apostat per una proposta que estaven convençuts que reforçaria l’eix nacional empenyent CiU a unes posicions que fins aleshores es negava a adoptar. Des d’aleshores Carod, i l’Esquerra que l’ha seguit, han estat la història d’una mentida repetida. Encara ara n’hi ha que proven de sobreviure insensibles a allò que aquest país els ha repetit a cada elecció.

Aquest és el taló d’Aquil·les d’ERC: la manca total de confiança dels seus votants naturals. Molt hauran de canviar les coses a Calàbria si volen recuperar la credibilitat que han perdut tots aquests anys.  Però, sobretot, haurà de canviar l’actitud i les persones. Ja no ens creurem més mentides.   

El trist resultat, de tot plegat, n’ha estat la refragmentació de l’independentisme, les lluites caïnites, l’esperit guerracivilista i el destruir tot allò que s’havia construït amb esforç. Per sort el país encara hi és, dolgut però ben viu, indignat però expectant.