12 de març 2010

Sobiranisme en positiu

Si ens aturem uns moments a reflexionar sobre el camí fet per l’independentisme els darrers anys, ens adonarem no només del salt quantitatiu que ha experimentat, sinó de la nova convicció que s’ha instal·lat a l’imaginari sobiranista del nostre país. Potser ho ha fet en silenci, sense grans estridències, sense elaborades tesis de politòlegs de renom, però sembla que finalment ha començat a fer saó el convenciment que les nacions tenen dret a ser el que vulguin per pròpia voluntat, per voluntat de ser, per autoestima.
Vaig veure-ho claríssim la vigília de les consultes del passat 28F. Era a Llorenç, un dels pobles que només amb il·lusió i treball va aconseguir uns excel·lents resultats. Havien muntat un debat amb la presència de Carles Móra, alcalde d’Arenys de Munt, i Ernest Benito, un vendrellenc diputat del PSC al parlament espanyol. Vaig adonar-me del canvi profund que s’havia produït al sobiranisme mentre escoltava Benito esforçant-se per trobar explicacions a la seva dissolució –i la dels seus 24 companys del PSC− al magma del PSOE. Aquell bon home, que encara no s’havia adonat del canvi, maldava per dibuixar un escenari  que ja era el passat. Avui el país ha fet una altra passa, el pas definitiu. I és que el diputat del PSOE ens presentava un escenari basat en la confrontació, d’un sobiranisme centrat en anar contra Espanya, en buscar-hi tots els mals, com si el projecte nacional que plantegem els independentistes es fonamentés en la negació d’Espanya, com si el rebuig a Espanya fos l’objectiu.
I és clar que la llosa espanyola ens pesa, i de quina manera! Però el fenomen que posen de manifest les Consultes, Reagrupament, Laporta o els cent cinquanta empresaris que van omplir a vessar el Vinseum per començar a esbossar el nostre futur independent, és precisament la capacitat de pensar en el nostre futur per nosaltres mateixos. L’independentisme ha fet el pas definitiu per deixar de ser un recurs a la defensiva, temorós, emmirallat en la rabior decimonònica del nacionalisme espanyol que practiquen tant PP com PSOE.
El sobiranisme ha rebentat les costures. Ja hem començat a construir el país que volem. Un país en positiu. Fonamentat en l’esforç, la inclusió i el convenciment de ser una de les nacions amb més empenta, intel·ligència i esperit innovador. Un país que ha decidit construir-se, no contra ningú, sinó a favor seu. Un país que ja no es fixa en què diran uns o altres, sinó que ha pres la determinació d’aprofitar aquesta darrera oportunitat que la història li ofereix.  Un país que es rellança des de les seves pròpies potencialitats, de les seves esperances, creient fermament en les seves possibilitats. Un país emprenedor que ha decidit deixar de mirar enrere i començar a construir un dels estats més pròspers d’Europa.

En el record de l’esforç i la tenacitat dels nostres avantpassats, ens hem proposat construir un país lliure i avançat per deixar-lo a les generacions futures. Aquest és el nou sobiranisme. I no té aturador.

Imatge: © Cristina Losantos

1 comentari:

Ferran Suay ha dit...

Meridianament clar. A mi també em sembla que en les actuaciosn dels polítics catalans adscrits a partits subordinacionistes hi ha una bona clau per comprovar com canvien les coses. Mireu, si no, l'ambigüitat calculada de l'alcaldessa de Girona. Ja contemplen una Catalunya sobirana com a horitzó, i -sense deixar-se perdre l'actual menjadora- tampoc no en volen quedar descartats.