19 de març 2010

I si parléssim del SÍ?

Fa unes setmanes comentava l’aparició de l’estudi “Votar independència” en què els autors esmicolaven les circumstancies que abocaren a uns resultats o uns altres a les consultes sobiranistes del 13D. L’anàlisi ens permetia d’organitzar molt millor les properes onades de referèndums, començant per la gran cita del 25 d’abril, tot fixant-nos en què ha funcionat en d’altres casos, què ha afavorit una participació alta, i quins són els factors que propicien resultats menys afalagadors.
L’anàlisi, bàsicament estadística, no va pretendre aprofundir en aspectes de més pes polític o, si voleu, més subjectius, però segurament d’igual importància a l’hora d’establir les motivacions que ens duen a dipositar la papereta a l’urna en un referèndum que sabem jurídicament intranscendent però políticament catàrtic. El mimetisme acrític amb què s’han anat produint les diferents onades de consultes han afavorit que molts apriorismes inicials s’hagin pres com a dogma de fe inqüestionables.
Un d’aquests pilars fonamentals de la doctrina dels referèndums és el paper de les comissions organitzadores, i de la societat civil en general, davant de posicionaments clarament sobiranistes. L’Alfons López Tena ho ha repetit incansablement parapetat rere els aparents resultats espectaculars d’Osona atorgant al fet de “fer d’Estat” tota la importància a l’alta participació. Segons aquesta teoria hem d’organitzar les consultes des de la més escrupolosa neutralitat –i aquí podríem discutir llargament sobre si els estats són neutrals als referèndums− i oblidar-nos que les consultes s’engeguen des de la societat civil amb el clar objectiu de posar sobre la taula el suport importantíssim que l’independentisme té a casa nostra i per tal de forçar una classe política que, en això també, ha deixat d’escoltar la gent. Sembla que hem d’oblidar que una cosa és garantir la transparència i la igualtat d’oportunitats a totes les opcions, i l’altra és mirar-s’ho des de primera fila, plàcidament carxofats, com si les consultes no fossin la millor eina que ha tingut el sobiranisme per estendre els arguments a favor d’un estat propi entre la població.
I crec que ens equivoquem profundament en aquest punt. No aprofitar que el debat independentista és present entre la gent per argumentar apassionadament el Sí, és caure en la nostra pròpia trampa. Precisament un dels aspectes que l’estudi de Jordi Muñoz i Marc Guinjoan no abordaven és la incidència del Sí en la participació. Tanmateix tots som conscients que el Sí ha aconseguit arreu percentatges superiors al 90% dels vots emesos i això ens hauria de fer entendre, no només que amb tota lògica només voten massivament els qui aposten per un estat propi, sinó que la millor manera de fer augmentar la participació és convèncer més gent de la necessitat absoluta de la independència. És en aquest sentit que estic convençut que la campanya pel Sí hauria de ser l’eix fonamental d’aquestes consultes. No fem aquestes consultes per distreure’ns, per demostrar-nos que som capaços de fer d’estat, sinó que les fem per exigir realitats polítiques que posin la independència a l’agenda institucional.