Aquestes darreres setmanes hem pogut assistir a un espectacle que, per mor de ser tristament habitual, no ens hauria de deixar indiferents. Em refereixo a la utilització barroera de la premsa per tal de servir a interessos polítics tot recargolant els valors tradicionals del periodisme. Fa només uns dies vam acceptar amb tota naturalitat que uns correus privats fossin esbombats sense haver verificat abans la seva autenticitat. Quan es va saber que eren falsos, ningú no es va disculpar. És evident que Reagrupament és ara l’animal a batre i com més qüestiona l’status quo del règim de partits en què ens han instal·lat, més descarnades són les armes que s’utilitzen. No cal repassar el silenci i els greuges informatius, però permeteu-me un parell d’exemples recents. ¿Per què l’Avui, si en sabia la falsedat, publicava dissabte passat, just abans de l’assemblea de Reagrupament, que Salvador Cardús no hi assistiria i que en Miquel Calçada s’havia donat de baixa de l’associació? Per què TV3 va ignorar absolutament una assemblea que reuní 1400 associats i només en destacà, escadusserament, la presència inicial de Joan Laporta? No ens mereixíem un tall de veu, un comentari? Tenia més valor que Puigcercós es reunís amb 20 hotelers o les desenes de notícies hispanocèntriques que ompliren el TN? ¿És casual que el dilluns l’Avui, incapaç d’obviar l’èxit independentista, publiqués a la pàgina següent una falsedat manifesta tot i sabent perfectament que en cas de secessió els dos nous estats resultants, Catalunya i Espanya, seguirien a la UE?
Aquests són només alguns dels moltíssims exemples de manipulació informativa que ens podem trobar cada dia. Sovint són només el silenci i el menyspreu, d’altres vegades la tergiversació intencionada i quasi sempre la manca total d’escrúpols. La celeritat amb què els mitjans treballen avui en dia no els hauria d’eximir de contrastar, de meditar els continguts, de valorar-ne l’interès informatiu. Me n’he queixat sovint. A Vilafranca tenim exemples galdosos de simulacres informatius que amaguen els més espuris interessos polítics.
Tot plegat només fa que reforçar aquest cansament ciutadà que és a punt d’esclatar. La regeneració democràtica no només ateny el món polític. El control democràtic, l’exigència, la transparència i la meritocràcia han d’estendre’s com un bàlsam guaridor a totes les capes d’uns poders públics que necessitem independents. Difícilment ens en sortirem com a societat si no som capaços de recuperar la confiança en els pilars que sustenten les bases de la convivència i de la justícia. El dret a una informació fiable, vertadera i imparcial, n’és un d’aquests pilars. Si seguim tolerant que l’opinió i els interessos es basteixin de notícia, si seguim permetent que la maniobra i el joc brut acaparin els titulars de la nostra premsa, difícilment podrem pretendre escometre un procés de regeneració democràtica que retorni el poder a la gent. És tasca de tots rebel·lar-s’hi. Cal la màxima exigència, començant per nosaltres mateixos, si volem anar més enllà de la queixa permanent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada