28 d’agost 2009

De constitucions i anarquies

És cada dia més evident que, finalment, els ciutadans d’aquest país ens haurem, una hora o altra, de definir en l’eix nacional. I també és clar que les opcions a triar en aquest eix són cada dia més diàfanes: o unionista o sobiranista. Ho vèiem clarament en aquestes mateixes pàgines la setmana passada. Frec a frec compartien plana, d’una banda l’argumentada demostració de la impossibilitat d’arribar a cap acord amb Espanya, i de l’altra la típica amenaça de l’unionisme: independència equival a anarquia.

Els unionistes, que s’han quedat sense arguments que ens engresquin a mantenir-nos en un estat que ens maltracta, acostumen darrerament a apel·lar a la legalitat –la seva, és clar–, a la Constitución i a l’Estatut. Tot en un va intent de fer-nos caure en la trampa de creure’ns subsidiaris del poder espanyol. És evident que cal provar de fer les coses atenint-se a la legalitat, a les regles del joc, sense estirabots innecessaris. Però quan la legalitat és precisament la corda que et manté lligat, quan les lleis són fetes no per donar cabuda a la justícia sinó per perpetuar un status quo que fa 300 anys que ens sotmet, aleshores, amics, certes legalitats són una nosa que la justícia ha de superar.

Espanya, reconeguem-ho, no té cap intenció de facilitar la llibertat dels pobles que té sotmesos. Fatxenda i pagada d’ella mateixa, torna a caminar amb força cap a l’únic model d’estat que és capaç de concebre. La transició va ser un moment de feblesa que no vam saber aprofitar. Potser ja hem fet tard. Un cop apamada la nostra força real, la nostra incapacitat de marxar units, Espanya torna a respirar tranquil·la i, sabent-nos mesells, a fotre’s dels nostres greuges. Al cap i a la fi, ¿no vam ser els catalans que després de sortir massivament al carrer, vam votar-los més que mai?.

Hem de superar la por, la submissió mental a la lògica espanyola. Hem de començar a caminar, amb pas ferm, el nostre propi camí deixant de banda el que diguin Tribunals i Constitucions. Ha de ser el nostre, el pas. Ha de ser el nostre, el camí. No podem deixar-nos intimidar per qui ens vol espanyols sense argumentar què en traiem de ser-ho. Hauríem de reflexionar per quina estranya raó tants catalans suporten la humiliació, l’espoli i el menyspreu sense ni tan sols plantejar-se trencar les cadenes. És tan fàcil la llibertat, si volem! És tan curt el camí, si gosem!

La legalitat que nosaltres hem de cercar, és la legalitat internacional. El dret a l’autodeterminació és un dret reconegut per Nacions Unides. Només ens demanen guanyar un referèndum. Un desafiament que aquí sembla que cap partit està disposat a entomar. Pagats de sí mateixos, els nostres partits malviuen de les engrunes del poder espanyol, incapaços de pensar més enllà, de creure fermament en una nació forta, lliure, valenta i solidària.

Haurem de decidir-nos. Triar entre ser província o nació. Entre ser lliures o vassalls. Entre tenir el dret a decidir o que decideixin per tu. I quan ho fem, ningú no ens podrà aturar. Res no pot deturar l’empenta insuperable de la raó.

Cap comentari: