07 d’agost 2009

Cent dies a contrapèl

La setmana passada es complien cent dies des que una moció de censura duia en Pere Regull a l’alcaldia de Vilafranca. Cent dies, que acostumen a ser de gràcia, en què es deixa el nou governant que ens mostri les línies mestres de la seva política abans de començar a criticar-la. Aquí, però, les crítiques ferotges van començar l’endemà mateix de la investidura. Coses del mal perdre. Coses de creure’s el poder en propietat.

Cent dies, però, que ens han servit per veure unes quantes coses.

D’entrada hem pogut apamar com de trenada ha arribat a ser la maquinària del PSC als òrgans de govern. És evident a hores d’ara que tenim un equip de govern que no només ha de fer front a la poca col·laboració de molts funcionaris, sinó que ha de governar amb la majoria de càrrecs de gestió obertament en contra. No deuen ser pas la totalitat, evidentment, però com que aquí vivim en la beatitud de les falses aparences, haurem d’esperar unes remodelacions lentes. A les democràcies normals, els càrrecs polítics de confiança saben que quan el seu partit perd les eleccions toca recanvi. És aquella típica escena de deixar l’oficina amb la caixa de cartró, la planta i la foto de la canalla. És natural si s’accepta el caràcter polític de molts càrrecs. Aquí preferim fer-nos l’orni.

Així ens trobem amb l’escena esperpèntica de l’interventor de l’ajuntament (per cert, pot interrompre a plaer el Ple, l’interventor?) defensant indissimuladament els arguments demagògics que minuts abans la regidora Batet havia esgrimit per justificar que votaven No per dur la contrària.

O ens trobem una Televisió de Vilafranca defensant sense dissimular la faramalla gairebé diària amb què el PSC ens martiritza. Saben que és destructiu i que no poden argumentar més enllà de tòpìcs que han deixat de funcionar, però ara tot s’hi val. Ho deia l’altre dia a tomb del finançament: de vegades veus qui té raó per la intensitat de l’atac encegat i sense sentit. No podem abonar més la hipocresia: o donem realment la direcció política dels informatius a professionals independents o acceptem el perfil ideològic dels mitjans de comunicació.

També hem pogut veure la solitud en què es troba CiU al govern. Res no fa pensar que la constant vacil·lació d’Esquerra, de nou immersa en una estúpida baralla interna, pugui ser un suport gaire fiable. La CUP tampoc no sembla disposada a deixar de jugar a la política de manual. De llarg, és la precisió i la coherència ideològica dels regidors de la CUP la que omple de discurs polític els plens. Però per governar t’has d’arromangar i la CUP no sembla disposada a fer-ho. Quan, per posar un exemple, calia decidir què fem amb el carrer de Santa Clara, el discurs ideològic perd tota la força i les abstencions resulten incomprensibles.

Finalment, hem constatat un govern dèbil amb més coratge que potser encert, però que ha estat capaç de desencallar temes que un PSC autista havia deixat podrir. Un govern amb tants fronts oberts que haurà d’aprendre a prioritzar i, sobretot, a comunicar.