18 de gener 2008

La trampa espanyola

Tot just encetada la precampanya de les eleccions espanyoles i ja es beslluma el tema estrella: el ministre català. No parlem de propostes, de visions de quin ha de ser el futur de la nació veïna. Ni de la nostra. I no és pas perquè, en un atac de lucidesa, assumim finalment el pes real de la nostra presència al parlament espanyol. Sinó que sense voler acceptar la condició de nació ocupada, fem càbales de fins a quin punt podrem decidir el futur govern espanyol. És el joc del fatxenda que, sense força real, es deixa seduir amb quatre galindaines.
No hauríem de perdre de vista que, els catalans, a Madrid, no hi tindrem mai res a guanyar. Que ens donin peixet quan ens necessiten no ens ha de fer perdre la pròpia consciència. Espanya seguirà amb el seu projecte polític de l’”una, grande y libre” encara que nosaltres mostrem el llucet com si fos de la mida d’una balena. Ni tan sols es tracta de si hem de tenir-hi ministres. N’hi hem tingut i sempre han exercit d’espanyols tot maltractant-nos per fer-se perdonar la catalanitat.
Tertúlies, debats, columnistes... tothom s’ha deixat ensarronar i segueix al peu de la lletra el guió dels interessos espanyols. Perquè mentre ens plantegem què en podem treure de la nostra més que minoritària presència, com a nació, al Congrés i giravoltem una vegada i una altra en el debat del peix al cove o, encara pitjor, de les falses promeses, ells saben que ens tenen collats, que no ens desempallegarem d’un íntim convenciment de ser espanyols.
És clar que haurem de mirar de tenir una presència nacional a Madrid forta, compromesa i eficaç. Una presència, però, que ha de partir de la premissa que el nostre horitzó és la independència, que la tenim a tocar, i que la nostra missió a Espanya és procurar fer-nos respectar prou per minimitzar els efectes de l’espoli. Si hem de ser a Madrid, que sigui com a nació. Amb l’autoestima i la convicció necessària per dir-ho amb fermesa aquí i allà. En lloc de diputats enviem-hi embaixadors.
Mentrestant, el debat real ha de ser aquí. El debat de com encarem amb fermesa la inajornable constitució d’un estat propi a Europa. Que el nostre esforç, les nostres energies, siguin per preparar la independència. I, en això, Madrid no hi pinta res.

Cap comentari: