La bondat de l'Estatut i l'autoestima

M’ho etzibava amb convenciment en López Tena no fa massa “l’actual Estatut és el millor que podíem fer els catalans i ens és d’una gran utilitat”. Ho argumentava, davant la meva sorpresa inicial, amb dues afirmacions d’aquelles que et desmunten per la seva simplicitat. Aquest Estatut ens ha permès de fer veure tothom que la via autonomista, la via de voler reformar l’Estat Espanyol i convertir-lo en un estat plurinacional, és una via absolutament morta. Tothom ha pogut convèncer-se, des del fracàs de l’Estatut, que l’única alternativa que ens queda, si volem subsistir com a poble, és el camí de la independència i de la constitució d’un estat propi dins la Unió Europea. L’oxímoron d’una Espanya federal només roman en la retòrica dels discursos d’un PSC abocat a defensar la paradeta.
D’altra banda, la constatació d’haver arribat al punt límit on els camins es parteixen; la tranquil·litat d’haver-ho intentat, un cop i un altre; d’haver topat amb aquell mur infranquejable que deia en Víctor Alexandre, ens estalviarà la discusió freqüent entre catalanistes i sobiranistes al voltant de la pedagogia i els esforços esmerçats en reformar una Espanya que, pagada d’ella mateixa, no es vol reformar. Després de l’intent de l’Estatut, ja ningú no ens pot demanar que hem de seguir insistint en evangelitzar les espanyes. Ha quedat clar que ells tenen un projecte nacional que no contempla altra adhesió que el vassallatge. I en aquest projecte el catalans no hi cabem.
Ara, doncs, només hi ha dues sortides al conflicte: la independentista o la unionista. Catalans o espanyols. Ja no hi ha terme mig.
De la mateixa manera que, políticament, han quedat les postures descarnades i els subterfugis i les mentides ja no vesteixen la demagògia populista; de la mateixa manera els catalans no hem acabat encara de creure en nosaltres mateixos. Si volem avançar definitivament cap a la sobirania hem de començar a pensar en i des de nosaltres mateixos. Fer-nos subjectes del nostre projecte de futur. El país és el nostre, la llengua és la nostra: el futur és el nostre.

No podem plantejar el sobiranisme mirant constantment a ponent. Espanya no ens serà fre si deixem de creure-hi, si la indiferència substituiex la por. El fre el duem dins. L’autoestima és la primera condició de la llibertat dels pobles.