El país "guai"

Els catalans devem tenir molts defectes, però si hi ha una cosa que ens autoexigim d’una manera obsessiva és que hem de ser d’allò més comprensius, amables, condescendents, solidaris i també, que no sigui dit, solidàries. Segles de submissió, de subsidiaritat, de no ser l’amo del teu propí destí, han conformat un poble bipolar: mentre d’una banda defensem a mort les nostres tradicions, la nostra llengua i la nostra cultura, de l’altra ho fem demanant-ne sempre perdó, sense acabar de gosar, sense alçar mai la veu, acotant el cap quan cal.

Com a poble ostatge de la seva pròpia història, l’autocentrament –inherent a qualsevol nació que se’n sap– no ha estat mai el nostre fort. Per això, manllevant-li a Guillem d’Efak, ens hem deixat empeltar una ànima estranya mentre dormíem (nacionalment), una ànima espanyola. Ens autoreconeixem des de l’òptica espanyola, des de la seva història, des dels seus referents. Com si la nostra, d’història, de referents, no fossin prou per estar a la seva alçada. Autoodi, en diuen. Sentir que la sardana és carrinclona mentre que el flamenc és cool.

Dic tot això a tomb de la monumental i esperada allau de crítiques que ha rebut el manifest Koiné. Com gosem? Quina mena de ciutadans insolidaris, pagerols i antihistòrics hem esdevingut que fem la temeritat de demanar un tracte normal per a la llengua del país en la propera República Catalana?

Més enllà de la constatació que el bilingüisme és impossible, que el català va perdent pistonada –malgrat les eufòriques estadístiques que ens volen fer creure el contrari–, que després de perdre el patí ara estem en vies de perdre l’aula i tot. Malgrat totes aquestes i moltes altres evidències i, sobretot, malgrat el convenciment que un país ha de protegir la seva llengua. Doncs malgrat tot això, sembla que la nostra Constitució no podrà dir que el català és la llengua oficial en un país miltilingüe, perquè això és ofensiu, desintegrador i, sobretot, perquè ara “no convé”, que encara ens cal ensarronar molts catalans castellanoparlants –que es veu que són curtets– perquè votin independència. Les nacions europees, que elles sí que tenen llengües oficials, encara riuen ara de la nostra tendresa suïcida.

Tenir una llengua oficial no vol dir prohibir les altres. Menys encara en un país multilingüe com el nostre. Estic segur que no hi ha cap castellanoparlant que no ho entengui, això, de senzill que és. Però, és clar, alguns prefereixen la por a les polítiques constructives.

Independència amb crispetes

D’un temps ençà que s’ha instal·lat entre els independentistes una mena de depressió col·lectiva que fa una rara sensació, com si el procés s’estigués desinflant. Sobretot passa des que els nostres polítics, que són els qui ara l’haurien d’estar tirant endavant, semblen més amoïnats per com es belluga l’entramat partidista a Madrid que no pas a donar forma al mandat democràtic –així ens ho van vendre– que els ciutadans els vam donar el passat 27S.

I això no és res. Esperem-nos que, tal i com sembla, no hi hagi repetició d’eleccions a les espanyes, que ja tens de nou els nostres partits i moviments civils barallant-se per si anem junts, separats o no hi anem. És trist, però és així. Mentalitat autonomista, en diuen.

Aquella transversalitat, aquell convenciment tranquil que va motivar a sortir de casa la gran majoria dels catalans, sembla ara escorar-se cap els extrems entre l’hiperventilisme i la resignació. És cert –no ens cansem de repetir– que mai no hi hem estat tan a prop, que Espanya ja no ens pot guanyar, però també ho és que som especialistes en “cardar-nos trets al peu”, com deia fa poc un bon amic. De com encarem els propers mesos i de la capacitat d’actuar com un poble unit en depèn el futur, no només del procés, sinó de la nació catalana.No ens n'adonem, però hem arribat al punt de no retorn on, o t'enlaires o t'estavelles. A aquest neo-autonomisme que ara ressuscita per tornar-nos a la casella de sortida hi hem d’oposar accions que tranquil·litzin, en l'objectiu final, i que alhora encoratgin el dia a dia d'aquests catalans que ara s’ho miren amb estupor, recel i, fins i tot, preocupació.

Ara no és moment de vacil·lar. És en els moments complicats, com el que vivim, que calen accions valentes que ens demostrin que la voluntat de construir la República Catalana segueix intacta. Per això, malgrat que sovint n’he criticat l’excés de gesticulació –i a fer de déu que gesticulen sovint–, entenc els esgarips de la CUP. I és que, com s’ha dit a bastament, no es pot fer una truita sense trencar els ous. Ni tan sols començar-la. No podem aprovar una declaració que ens obliga a desobeir la «legalitat» espanyola i alhora embeinar-nos-la a cada provocació que ens arriba de ponent amb allò tan pujolià de “l’ara no convé”. Doncs, mira tu, sí que convé. Molt que convé. Hi ha moments en què la desobediència, pacífica i fonamentada, és justa i necessària. Entre el salt al buit i la independència indolora, amb crispetes i des del sofà de casa, hi ha d’haver un punt mig on prevalgui la capacitat d’acceptar un enfrontament que és inevitable. 

Ja ho deia l’enyorat Ovidi, “si no et donen, pren”.