Herois

La desafecció política ha arribat a uns extrems probablement mai vistos. Ha anat creixent en proporció a com ho feia la crisi que ha desmantellat l’oasi català, però també arrecerada a l’ombra de populismes i demagògies sovint massa simplistes. La indignació epidèrmica mai no ha estat motor de grans canvis sinó de desballestaments ingenus i, finalment, inútils. 

La caça al polític ha esdevingut el recurs fàcil de qui cerca un culpable que expliqui la debacle. En un món cada dia més complex, paradoxalment, les solucions que se’ns proposen són d’una ingenuïtat entendridora. La simplificació innocent dels arguments aboca també al broc gros, a la generalització i al negativisme. 

No vull pas dir que no hi hagi un gruix important de gent dedicada a la política que n’han fet un modus vivendi, prebendes incloses, des d’on la corrupció, l’amiguisme i la opacitat n’han estat la norma. Però al seu costat, sovint d’una manera molt més anònima, hi ha un immens gruix de gent, molt més gran, que han dedicat esforços, temps i recursos a intentar millorar la societat que els envolta. Això és especialment cert en el món municipal, on ser regidor de qualsevol poble és més una molèstia que no pas una alegria. Hi pensava especialment ara que comencen a eclosionar les candidatures per a les properes eleccions municipals. La dificultat de confegir qualsevol llista només s’explica per aquesta liquidesa moral que ha impregnat la nostra societat. Ho volem tot, ho critiquem tot, però no estem disposats a col·laborar a fer-ho possible. Ni a interessar-nos-en. Sincerament, quants de nosaltres acceptaríem de formar part d’una llista electoral? Quants sabríem dir el nom dels regidors del nostre ajuntament? Ens queixem sovint que la democràcia ha esdevingut un “vota’m cada quatre anys i deixa’m fer la resta”, però ¿no hem abaixat escandalosament el nostre nivell d’autoexigència? Honestament, quants seguim habitualment els plens i el que s’hi debat? Quants cops hem col·laborat en processos participatius? Quants sabríem dir quines prioritats té la nostra ciutat en els propers anys sense caure en el recurs fàcil del contenidor de sota casa, les caques de gos o les dificultats d'aparcament? 

És molt fàcil teoritzar sobre la política, però fer coses de veritat és només per a herois.

Condescendència i renúncia

Ho deia fa poc esplèndidament en Vicent Partal en un dels seus editorials a Vilaweb: “Em demane per què nosaltres d'entrada ja hem de renunciar a tot.” I ho reblava el Pere Cardús en un Mail Obert memorable. Ho deien a rel de la lectura del projecte de Constitució elaborat per l’equip del jutge Santiago Vidal i del tracte que hi preveu per la llengua castellana o els límits geogràfics de la nova república. Podria ser, tanmateix, el cas també de qualsevol de les altres propostes constitucionals –amb comptades excepcions– que han anat apareixent en les darreres setmanes. Els catalans som així, no ens hi posem per poc. Que no quedi per Constitucions, encara que ningú no ens les ha demanades, encara. Sembla que ens costa entendre que hi ha una diferència substancial entre la participació i el campi qui pugui. Entre fer feina i gesticular. Entre ser l'estrella i estrellar-se. Però aquest és un altre debat. Parlàvem de llengua i país.

La perpetuació del bilingüisme, amb la cooficialitat del castellà, no prové pas d’una proposta meditada de país, sinó del maniqueisme condescendent amb què, porucs i estabornits, els catalans hem tractat els compatriotes que tenen el castellà com a llengua materna. No pot provenir tampoc d’una estratègia nacional perquè manta sociolingüistes, amb la gran Carme Junyent al capdavant, s’han afartat a recordar-nos que el bilingüisme és un estadi intermig cap a la desaparició del català per assimilació de la llengua dominant. I, a casa nostra, aquesta llengua dominant és el castellà. Si això és així, la raó perquè els catalans ja renunciem d’entrada a la normalització d’un dels nostres trets diferencials, d’una de les nostres aportacions més destacades a la cultura universal, és aquest paternalisme farisaic amb què sovint tractem els castellanoparlants, com si fossin incapaços de viure en un país on el català fos l’única llengua oficial, com si no hi visquessin sense cap problema de fa anys, com si no entenguessin que el català és la llengua de Catalunya. La trampa de la cooficialitat no ens farà guanyar ni un vot, però ens pot fer perdre la llengua.

El castellà és la llengua de molts catalans, una llengua potent i amb un impacte mediàtic inqüestionable. No cal patir perquè la seva presència a la Catalunya independent estigui en perill. Cap castellanoparlant no haurà de renunciar a la seva llengua com, estic segur, cap d’ells no pretén que nosaltres hàgim de renunciar a la nostra. 

El nou estat català ha de parlar en català, com ho ha de fer l’escola, la justícia, els mitjans públics… Després, al carrer, a casa, que cadascú parli el que bonament li plagui.