Les dones i els nens, primer!

Fa un parell de setmanes provava de reciclar la metàfora marinera d’una CDC que, sense rems aparents a la barca que van fer salpar a Reus, s’endinsava en les aigües procel·loses del sobiranisme només refiant-se dels vents de la història. Hi argumentava la dificultat d’arribar a bon port sense uns bons rems i, sobretot, sense la ferma i inequívoca voluntat de bogar sense defallir per redreçar el rumb cada cop que els vents ens allunyessin de l’únic port on hi trobarem recer. Si la cosa ja era difícil amb maregassa, no us dic res de com ho tenim tots plegats després de les vies d’aigua que, a cop de pressupostos i incompliments, Espanya ens acaba d’obrir en plena línia de flotació. 

A CiU se’ls acaben les excuses. L’allargament agònic d’una decisió que ens caldrà prendre com a país més d’hora que tard, no fa sinó debilitar-nos com a nació i aprofundir el desencís dels ciutadans que no veuen reflectits els seus neguits en una classe política autista. A remolc d’enquestes i d’estudis d’opinió, CiU no s’acaba d’adonar de la força de la societat i, especialment, de com el seu desconcert i la seva indefinició crònica afavoreixen un país indolent que no gosa fer un pas decidit mentre no vegi que el seu Parlament s’hi posa al davant. Perquè, de fet, per a què serveix un Parlament si no és capaç de vetllar pel benestar dels seus ciutadans? El nostre, ninot de drap, esclau d’una legalitat imposada, es debat entre la impostura i la claudicació. 

Mentrestant, Espanya, tant si és el ministre del ram com si és la “delegada del gobierno”, emprèn amb mil·limetrada decisió l’envestida més brutal que ha sofert la nostra nació, com a mínim des de la mort del dictador. Com a colònia que som, com esclaus de la metròpoli, veiem amb la impotència dels covards com manipulen estadístiques, balanços i fins i tot la història sense cap mena de rubor; amb aquella prepotència de qui se sap impune. Que aquesta serà l’escomesa final ens ho demostra que ja no és només la premeditada asfíxia econòmica, sinó que ara s’hi afegeixen sense embuts el genocidi cultural i simbòlic. Si no, fixeu-vos en l’aparentment estúpida fixació per la llengua o en la fatxenderia colonial d’imposar la bandera espanyola a balcons i balconades. 

I ara em direu que de barques n’hi ha d’altres; fins i tot amb remers musculats disposats a encarar rumb a la llibertat sense escatimar-hi els esforços. I és ben cert. Però també ho és que a hores d’ara CiU és imprescindible en aquesta esquadra. Deia Heribert Barrera que “tenim pressa, molta pressa”. I si tenim pressa és perquè no tenim temps. La barca s’enfonsa i quan has de poar l’aigua que et nega no tens temps per veles i rems. L’amenaça del “sorpasso” no és creïble, ni podem perdre més temps en batalles inútils on l’única víctima és la independència. Ha arribat l’hora, indefugible, de la unitat. Ha arribat l’hora del cop de timó. Ha arribat l’hora de treballar plegats sense mirar qui hi guanya i qui hi perd: o hi guanyem tots o tots hi perdrem.

Només si som capaços d’actuar units serem capaços de fer creïble la independència com a sortida intel·ligent a l’atzucac on ens trobem. Que s’adonin que, avui, la centralitat política que tan bramen alguns, és precisament l’estat propi. 

I comencem a passar!