Tant sí com no

L’amic Pau Vidal ens ho recorda sempre que el deixen: tot i que fa uns anys va assegurar que es podia curar, el catanyol ens matarà. I és que en som uns quants que no perdem de vista que la necessitat de disposar d’un estat propi no descansa únicament en les dificultats econòmiques que pateix el govern. Una independència tant espúria que es fonamenti exclusivament en la perspectiva d’una Generalitat econòmicament solvent i, per tant, capaç d’atendre les necessitats inajornables dels catalans, no serà suficient per mantenir dempeus gaire temps l’esperit de la nació un cop superades les dificultats. El sobiranisme peca sovint d’una mena de por escènica que el fa diluir la seva pròpia existència en ares d’aquell mantra que ha fet fortuna i que diu que cal “eixamplar la base”. No sé, però, per quins set sous ens hem acabat convencent que per “eixamplar la base” ens cal renunciar, boi negar, el propi fonament mateix de la nostra reivindicació: la nació. La pàtria, aquesta paraula masegada amb crueltat, bandejada del llenguatge políticament correcte, es troba a la base de qualsevol estat modern. Ens atrau el patriotisme omnipresent dels americans o dels anglesos, el dels francesos cantant la Marsellesa o tants d’altres, mentre nosaltres cantem els Segadors amb la boca petita perquè no es molesti ningú.

L’invent, com denunciava no fa massa l’Hèctor López Bofill, de voler fer un estat sense nació és inexistent entre els estats que es fan i es desfan a l’ordre internacional.

La nació, que no és res més que el conjunt de trets diferenciadors que conformen un poble, ha de ser, també, el fonament transversal, compartit i amable d’un nou patriotisme. Això no té res a veure amb què el nou estat sigui identitari sinó, precisament, amb fundar aquest estat a partir de la identitat, diversa i plural, que conforma el poble català. I aquesta identitat té uns trets que ens fan compartir un sentiment profund de pertinença. La llengua n’és un, d’aquests trets, i potser no som conscients de fins a quin punt n’és, de fonamental. Com tampoc sembla que no som conscients del perill real que corre. Per això em sap greu que triomfi el catanyolitzat “Referèndum sí o sí” sense adonar-se que l’expressió pròpia és “Referèndum tant sí com no”. Així, subtilment i callada, moren les llengües. I les nacions.

Postveritat i diàleg

La cantarella ja cansa, però com que hi insisteixen haurem de repetir allò dit tantes vegades, no fos cas que de tan d’insistir-hi ens acabessin fent passar bou per bèstia grossa. Ara ha estat l’ínclit Íñigo Urkullu, la versió amb txapela del nostre entranyable Duran i Lleida.

Diu el lehendakari –que amb una mà fa de crossa al PSOE mentre para l’altra– que això de la independència és una cosa del segle XIX. Déu n’hi do els països que s’han independitzat el segle XX i XXI, com ens recordava en Vicent Partal fa poc, per ser del XIX, això de tenir un estat. Però més enllà del bany de realitat, que ja hauria de fer veure qui perpetra l’acudit del ridícul de la frase, és sempre entendridor veure com qui més apel·la a l’anacronisme de la independència és qui més defensa amb dents i ungles la independència del “seu” estat. No hem vist mai cap dels esforçats defensors de la interdependència globalitzada advocar per la dissolució de les nacions, començant per la ‘mil·lenària’ nació espanyola. Sempre hem de ser els altres els que ens hauríem de deixar de romansos, de deixar de tocar el voraviu amb l’antigalla de voler un estat propi que administri els nostres propis recursos.

La cosa, de ben segur, no aniria més enllà si no fos que vivim en un món de conceptes líquids, que deia Baumann, en què ja no cal repetir una mentida gaire cops perquè esdevingui veritat. És això que els anglosaxons, tan hàbils en sintetirzar conceptes, han batejat com a post-veritat i que no és res més que la posada al dia de l’elefant del Lakoff. El relat, fonamentat en sentiments –com més primitius millor– i prejudicis, és qui s’enduu el gat a l’aigua. Ja no importa la veritat, importa la percepció que se’n té. I la percepció, amb recursos i una bona estratègia, és molt fàcil de manipular. La realitat ha deixat de ser tossuda.

L’independentisme ha lliurat un combat intens per fer arribar arreu la realitat de la situació límit del nostre país. Ens cal, però, construir el relat. La veritat, com hem vist amb Trump o el Brexit, ja no convenç. Si permetem que conceptes eteris o directament falsos com el pretès diàleg espanyol, atiats des de l’immobilisme més caspós, senyoregin el debat, haurem perdut la capacitat de convèncer. No s’hi val a badar!