Via morta

Ja sabem de fa temps que les campanyes electorals, per molt oficioses que siguin, no són pas camp adobat per a les expansions argumentals ni per als aprofundiments intel·lectuals amb què, en bona lògica, les candidatures haurien de provar de seduir-nos. Això, d’un temps ençà, és especialment patent en el bàndol unionista que s’entesta a negar el divorci inevitable advertint la muller, cansada d’aguantar, –i ja em permetran el símil conjugal– amb mil i una desgràcies que li sobrevindran, l’amenaça ell, bàsicament perquè pensa trencar-li les cames tan bon punt guilli de casa. És la versió neocon del “la maté porque era mía”. En aquest cas tant li fa de qui era, l’important és que era ella qui duia el sou a casa. Potser sí que encara queda algun català a qui la por el farà desdir, però tots sabem que el penediment interessat no dura gaire i que, en el fons, un cop presa la decisió, la reconciliació és impossible.

En canvi, sí que m’esperava que els spin doctors i els especialistes en marqueting polític del tercerviisme, aquesta nova espècie sortida de la imaginació desbordada de l’unionisme impotent, haurien polit una mica més l’argumentari. Però en el fons és el mateix argument casernari excepte que, en lloc de trencar-li els ossos, li fan xantage emocional, molt més cruel i feridor.

Tant els uns com els altres saben que la seva és una via morta, però segueixen insultant la intel·ligència dels ciutadans amb les més inversemblants teories: que si una reforma de la Constitución, que si un estat federal, que si un finançament més just, que si el blindatge competencial. Res que no sapiguem, res que no hàgim provat durant anys, res que no entri en contradicció diària amb l’acció política i legislativa de l’Estat espanyol. Res, en el fons, que no es dediquin a desmentir, dia sí dia també, aquells amb qui, teòricament, ens hem de federar tan fraternalment. Per això se’m fa més difícil d’entendre encara el desfici amb què PSC o CSQEP (d’Unió en parlarem un altre dia) s’entesten a defensar la nostra submissió a un estat que impossibilita els canvis socials que diuen defensar. Per què fer un estat nou és pitjor que romadre en un d’autoritari que ens va en contra? Ai del maquinista que sap que és en via morta!

L’única via que porta a algun lloc és la que depèn de nosaltres, la via de construir-nos un estat que defensi els seus ciutadans.

Ens podrà, ara, la por?

Tal i com estava previst, amb la tranquil·litat d’aquell qui sap que el camí es fa passa a passa, dilluns el president Mas va convocar les eleccions pels 27-S. Unes eleccions que seran plebiscitàries tant si les guanyem els independentistes com, sobretot, si les perdem. Unes eleccions que culminaran un llarg i, a voltes feixuc, procés on l’independentisme, que partia de la residualitat extraparlamentària, ha arribat a la centralitat política. Ha estat un treball lent i constant que ha esclatat en pocs anys amb un parell de convenciments generalitzats: que Catalunya no pot subsistir en les condicions actuals i que no hi ha –ni hi haurà– voluntat política a l’estat espanyol per a canviar-les substancialment. No és ni tan sols aquesta beligerància que ratlla sovint l’odi, sinó que Espanya està dissenyada d’una manera que no permet el nostre desenvolupament social, econòmic i cultural. Som diferents com a model de societat. Peres i pomes. No cal amoïnar-s’hi, no cal abocar-hi més esforços. Som al cap del carrer.

La centralitat actual de l’independentisme, tanmateix, no ha estat fàcil. Durant anys, el sobiranisme s’ha escarrassat en aportar arguments incontestables del cost a tots nivells que per als catalans té el fet de pertànyer al regne d’Espanya. Uns arguments que han estat contestats només amb l’amenaça o el menysteniment displicent. A punt de culminar el procés cap a una República Catalana, encara és hora que l’unionisme aporti alguna evidència de què en treiem de ser espanyols més enllà de pacificar el dinar de Nadal. Tampoc la dita “tercera via”, que ara molts es disputen, ens ha aportat cap certesa que no sigui la fe insensata en un canvi constitucional que, de produir-se, serà per empitjorar la nostra situació. Encara tenim les galtes marcades de la darrera modificació, la de l’Estatut, que ens va fer sortir del Congreso pitjor de com hi havíem entrat, ribotejats i humiliats.

Arribats a aquest punt, només la por d’un poble que ha rebut tants cops al llarg de la història, pot fer dubtar alguns. És el nostre taló d’Aquil·les i ells ho saben. Ho saben i ho aprofitaran, s’hi rebejaran amb insistència com si en cada avi que atemoreixin els hi anés la vida. Sense escrúpols, mentida rere mentida, bastiran el darrer mur que haurem de saltar. Estic segur que el 27-S el saltarem, sense por, no perquè siguem molt valents, sinó perquè a l’altra banda hi ha la llibertat. Qui pot tenir por a la llibertat?