L'encaix

Malgrat la certesa que la proposta de reforma de la constitució espanyola per fer-la “de caràcter federal” és una altra distracció estiuenca que no ens ha de fer ni fred ni calor donat el recorregut habitual de les propostes nacionals del PSC, no hauríem de menystenir la capacitat del nacionalisme espanyol per vendre fum. Alineant-se amb el PP i Ciudadanos, no deixaran d’insistir en l’amenaça de la por resuscitant paraules que ens retrotrauen no ja al franquisme, sinó directament al feixisme guerracivilista. La insistència en el mot “separatisme”, en el “trencament”, en la “fractura social” i tot el reguitzell d’apel·lacions al conflicte, no fan sinó refermar que, certament, per ells, es tracta d’un conflicte nacional de gran magnitud. Però, a diferència del que ens volen fer creure, els nacionalistes aferrissats són ells. Nosaltres, els independentistes, fa temps que proclamem la necessitat de crear el nostre propi estat per tal de poder decidir com resolem els problemes de la societat catalana, dels nostres ciutadans. Tant li fa d’on vinguin, què parlin, o com se sentin. És un projecte inclusiu, il·lusionador, obert i transversal. A ells, als nacionalistes espanyols, només els preocupa la pervivència de la seva construcció nacional —per cert, basada en el “derecho de conquista”—: no és això el veritable nacionalisme excloent? 

El PSC, embolicant-se amb l’estendard d’un federalisme nominal —el document de Granada no és més que un segon “café para todos”—, demostra no entendre el punt en què es troba la societat catalana i la pèrdua definitiva de la ingenuïtat política. Ningú ja no es pot creure, per molt que Icetes i Lucenas en vulguin fer “pensar en un elefant”, que en sortiria res de bo per Catalunya d’una reforma constitucional on cal la unanimitat de PP i PSOE. Per si en volíem més proves, acabem de veure com el PSC ha estat incapaç de convèncer el PSOE de tenir, entre ells, una relació més “federal”. El grup propi ha fet la mateixa fi que la que farà aquest ectoplasma a qui s’aferren. Saben que només des de la mentida política poden contrarestar els arguments irrebatibles de la il·lusió catalana.

Fa un parell de setmanes, un destacat socialista vilatà descrivia en aquestes mateixes pàgines la bonanova que Moisès els havia dut de Granada. No hi fa res que el seu optimisme no s’adigui amb la literalitat del document aprovat, ni que, a ple bat de sol, els brindis al sol no siguin massa populars aquests dies. La clau es troba precisament en el projecte de fons que sovint s’explicita com una evidència però que en el fons demostra que les paraules són, de vegades, armes de doble tall. Predicava l’amic que el federalisme és “l’única solució a l’encaix” de Catalunya a Espanya. I jo em pregunto: I si és que, de fet, no hi encaixem? I si no volem que se’ns hi encaixi? 

Tot plegat em recorda l’anècdota que sovint explica Salvador Cardús: un lector va escriure’l per dir-li que entenia les nostres reclamacions però que, per ell, perdre Catalunya seria com si li tallessin un braç. Cardús va respondre-li que, precisament, el problema és que Catalunya no és el braç de ningú, que és un cos sencer. 

Catalunya tampoc no és una peça que hagi d’encaixar enlloc. Catalunya té l’entitat pròpia suficient per decidir com han de ser les seves peces i fer-ne un nou dibuix.

Nosaltres som el somni

A hores d’ara, a banda d’haver-ne dit alguna cosa tothom, ningú ja no discuteix l’èxit històric, també, del Concert per la Llibertat que va omplir el Camp Nou dissabte passat durant sis hores llargues. Sigui perquè hagi estat un “aquelarre independentista” o la veu d’un poble que es manté tossudament alçat, no només totes les formacions polítiques hi han hagut de dir la seva, sinó que, si us hi heu fixat, tothom que no hi va ser s’ha sentit amb la necessitat de justificar, innecessàriament, la seva absència. Queda clar, doncs, que el concert, amb els seus encerts i les seves errades, fou un acte absolutament transversal que ningú no s’ha d’apropiar. Un acte de festiva exigència democràtica que ningú, més enllà dels deliris unionistes de PP i C’s, pot criticar. Malgrat tot, els catalans, que som de mena punyetera, mai no trobem res perfecte: que si fou massa llarg, que si Palestina no tocava, que per què només els castellers de Vilafranca, que si faltava aquest músic o aquell grup… Res, tanmateix, pot enboirar un acte d’una complexitat tècnica i d’una dignitat política com pocs n'hem vist al nostre país. 

Satisfet, doncs, d’aquesta nova demostració de convenciment ciutadà, permeteu-me’n uns apunts que em venien al cap mentre veia desfilar per l’escenari l’expressió més clara de la diversitat cultural i política del nostre país. 

D’entrada cal remarcar el grau de maduresa a què ha arribat la societat civil catalana. Lluny dels qui de la paciència en volen fer desencís, el sobiranisme ha demostrat de nou que quan cal sortir al carrer està a punt per mostrar al món la ferma voluntat d’esdevenir un nou estat d’Europa. Ja no hi ha convocatòries fallides. Des de l’absolut convenciment que hem traspassat el punt sense retorn del nostre alliberament nacional; des de la confiança expectant en els nostres polítics que piloten el procés amb discreció; des de la responsabilitat de saber que som en un moment d’una gran complexitat que requereix de l’esforç de tots. Des de tots aquests topalls, la gent surt massivament al carrer quan cal deixar palès, de nou, que no farem un pas enrere, que el país que volem construir és la darrera sortida que ens queda als catalans per fer una societat més justa i garantir el futur econòmic, cultural i nacional dels nostres ciutadans. Tothom ha entès que una Catalunya independent, més enllà dels sentiments nacionals de cadascú, serà un país socialment més just, econòmicament més pròsper i civilment més democràtic. Un país que cadascú somnia amb els seus matisos i que tenim l’oportunitat de construir des de la radicalitat democràtica que ens hem d’exigir tots plegats, però també des del diàleg i des de la generositat. 

Lluny dels qui només saben titllar-nos de “separatistes”, i ens ho etziben amb aquella ganyota de ràbia continguda que els delata, la societat catalana ha demostrat d’una manera clara i generosa la seva voluntat innegociable d’incloure tothom en aquest procés amb l’únic requeriment de voler un país millor. Lluny també, però, dels qui encara creuen que una trista pastanaga federalista ens farà canviar el rumb amb facilitat. La societat catalana ha perdut la por a la llibertat. Com va dir Muriel Casals al seu parlament: “No som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni. Aquesta és la nostra força.”