Arxiu mensual

El sobiranisme en els darrers mesos ha esdevingut com el nen amb joguina nova que no para quiet. Aquell desfici per engegar-ho tot, per tocar tots els botons, ens fa desesperar en aquesta tensa treva estival. És ben cert que, la independència, és com l’anar en bicicleta: cal pedalar sempre perquè quan deixes de fer-ho, caus. Però també ho és que, com en les nits de mullena, ens hem llevat amb la sensació que no avancem prou, que no estem prou units, que el feixisme campa a plaer, que la República és lluny i rebeca.

Tants anys, tants segles, d’adoctrinament en l’autoodi ens han fet, de vegades, pusil·lànimes. Ja ho va dir Guillem d’Efak: “han empeltat una ànima externa / a tots els catalans mentre dormíem”. Ens han fet creure que som una nació inferior, que no tenim dret a ser perquè la independència és insolidària, racista, supremacista i nazi. Vaja, com la seva. I ens ho hem cregut.

Per això ens donem cops al pit, penitents polítics, perquè pensem que no som prou valents, que ens falta aquell amor propi agosarat dels bascos, o aquella pulsió a l’heroisme suïcida dels irlandesos. Uns, però, ens segueixen petja mentre els altres van haver de triar la sang. Nosaltres anem marcant camí sense sang ni grans esgarips. No, amics, no som on som perquè ens manqui valentia. Ni el 1r d’octubre vam renunciar a defensar-nos per covardia, ni el 27-O vam abandonar la nounata república per temor. Voler fer les coses sense violència, democràticament, té els seus peatges. I els hem hagut de pagar.

Tots, és clar, podem tenir una certa por. Aquell neguit, aquell ai al cor de si no surt bé. Però quan el Govern ens necessiti, serem a primera línia. Hi ha qui preferiria un alçament més popular, més assembleari, més anàrquic, més horitzontal. Jo prefereixo saber on vaig. Repasseu Sales i us adonareu que les guerres es guanyen amb organització i no amb milícies. En tenim constància dolorosa.

És hora, doncs, de mantenir-nos ferms. De saber que, malgrat el silenci aparent, estem guanyant, que serà més llarg del que volíem però que, malgrat tots els malgrats, ho estem fent bé. Que no ens minin l’autoestima. Som a la línia de sortida de la darrera etapa. Mantinguem-nos, pacientment, en tensió. Perquè quan ens diguin de sortir, tots junts, siguem imparables, de dret a la victòria final.

Entre les moltes mentides que l’unionisme neofalangista utilitza a tort i dret, n’hi ha una que em molesta especialment. No tant perquè sigui especialment ofensiva, que això ho són gairebé totes, ni perquè sigui manifestament falsa, també una característica estesa, sinó perquè és tan inocentment falsa, tan ridículament infantil, que fa venir vergonya aliena el sentir-la repetir un cop i un altre. Parlo de la constant apel·lació a “governar per tothom, no només per la meitat independentista”; a dir-nos que no podem pretendre culminar el procés d’independència “només amb poc més de la meitat” dels catalans.