Arxiu mensual

A hores d’ara no deu quedar al país ningú que no hagi opinat de la conferència d’Artur Mas. Opinions de tota mena però, a excepció evidentment del PSC, totes en termes més aviat elogiosos. Sembla que ningú no s’esperava que això de la refundació del catalanisme anés més enllà d’un simple eslògan de precampanya.
La veritat és que, rellegida la llarga intervenció, no ens podem pas queixar del gir aparentment sobiranista que sembla encarar Convergència. Les bases, cal reconèixer-ho, fa temps que ho exigeixen. El discurs va ser sòlid i ben trenat, amb la dosi justa d’ambigüitats habituals a CiU, però amb una clara vocació nacional i amb concrecions que esdevenen compromisos de país. El to engrescador empenyia a creure de nou en un país ara adormit, cansat i decebut.
Tanmateix, la novetat ha estat escassa. El que va dir en Mas, fa molt de temps que ho diuen a ERC i més encara ara que s’han tornat prudentment possibilistes. És clar que és molt important que ara ho digui també Convergència. Si mai avancem com a nació ha de ser amb la connivència de totes les forces nacionalistes, però després de tanta giragonsa, després de tanta abaixada de pantalons, no ens podem conformar amb subtileses i mitges paraules. La regeneració democràtica que tant es pregona, ha de començar per dir les coses pel seu nom i si aspirem a la independència cal dir-ho clarament. I si no, no juguem més amb eufemismes enfosquidors.
Hi ha darrerament una curiosa unanimitat en l’estratègia que des del nacionalisme català se’ns vol imposar: evitar el mot independència. Cal, ens diuen, convèncer de la bondat d’avançar nacionalment aquells qui viuen a casa nostra i no se senten nacionalment catalans. I per fer-ho, reblen, cal dissimular les nostres intencions últimes i fer-los veure les incomodidats, el mal negoci de ser espanyols.
No siguem il·lusos. Tothom sap que no hi ha cap país que pugui viure la seva nació en plenitud sense disposar de la sobirania plena. I això vol dir la independència, un estat propi. Quin sentit té si no el “dret a decidir”? Per seguir sent una colònia espanyola no ens cal decidir res.Ens manca l’autoestima d’altres nacions que no s’avergonyeixen de ser. No ens cal amagar res. Tothom entén, els forasters que viuen a casa nostra també, que estimar la nació duu a voler-la lliure. I a qui no entén això tan elemental, no el convencerem amb el patriotisme social.

La nostra convicció és l’única força que els pot fer comprendre.

No entenc de cap de les maneres el devessall d’adhesions que ha despertat la conferència que va pronunciar el president de la Generalitat a Madrid. Si féssim cas de comentaristes i polítics de tota mena, sembla que en José Montilla s’ha convertit, de la nit al dia, en el més abrandat dels independentistes. Tot perquè va pronunciar la paraula màgica: desafecció. Ara resulta que cap president no havia gosat parlar tan clar, ni havia defensat la dignitat nacional com ho ha fet en Montilla. Són els miracles del màrqueting i del saber fer de la necessitat virtut.
A ningú no se li escapa que s’apropen eleccions i tant Esquerra com el PSC es temen un nou càstig pel pedregar on ens trobem. Refiats que ningú d’aquí no es llegirà el discurs de marres, han inventat un Montilla convers que serveix tant als uns com als altres. Pel PSC demostraria la seva independència del PSOE, per a ERC la seva teoria que pactant amb l’espanyolisme es fan sobiranistes.
Però la realitat és tossuda com una mula i, a l’inrevés del que prometia la campanya socialista, ens volen fer empassar paraules quan els fets són que l’endemà el PSC segueix sent el PSOE o que en Zapatero se’n fot de Rodalies.
Si algú es pren la molèstia de llegir la intervenció d’en Montilla, hi trobarà una patètica justificació de la tanta feina que ha fet el tripartit. El per què es justifica a Madrid ens hauria de fer entendre moltes coses. Com a bon espanyol, espieta a casa nostra, es mostra preocupadíssim pel “risc de desafecció” dels catalans. Exercint d’encarregat que va a passar comptes, s’escarrassa a tranquil·litzar la metròpoli (“es la ambición social y no otra cosa la que inspira nuestra exigencia”, “no existen razones para creer que Catalunya vaya a dejar su papel motor”). Això sí, alertant de “el auténtico peligro para la unidad de España” que el fa “advertir de las graves consecuencias políticas (...) de una desafección”. És això sobiranisme?
Montilla és un espanyol que pateix per la unitat de la pàtria, la seva, i ha anat a Madrid a avisar que aquí en comencem a tenir els dallonsis plens i que potser no ens podrà controlar. I per si algun espanyol s’ho començava a rumiar, els deixa ben clar que “a España le conviene Catalunya como motor de crecimiento y desarrollo”. Per seguir pagant, vaja. Més clar, l’aigua.

I aquest és qui han fet president de la Generalitat.

El catedràtic de la UPF, Ferran Requejo, va definir la situació en què està immers el catalanisme amb una genialitat: autoindeterminació. Ho feu en les jornades que Òmnium va celebrar la setmana passada. Un Òmnium que ha estat navegant en les turbulències que darrerament acompanyen el futur de la nació en un estat de somnolència preocupant. Aquest és un dels factors que més ha contribuït al desconcert polític en què ens hem instal·lat. El catalanisme, que ha estat al llarg del segle XX un motor de progrés i modernització del país, mancat sovint del poder polític necessari, s’ha nodrit constantment d’una societat civil generosa i valenta que va anar construint cada una de les eines de reconstrucció nacional de què disposem avui.
Quan més clarament semblava que, finalment, des de les institucions es podia prendre el relleu en aquesta tasca feixuga, ara resulta que li hem agafat el gust a això de figurar i ens debatem, inútilment, en la incertesa sense definir-nos mai del tot. Aquesta mateixa societat civil, esclava de subvencions i prebendes, ha acabat niant enveges, rancúnies i tota mena de baralles domèstiques, que l’han abocada al més absolut fracàs. Perquè, siguem clars, l’actual estat de recel i manca de col·laboració entre els qui mouen els fils de tantes organitzacions, entre la intel·lectualitat que hauria de dibuixar-nos el full de ruta, no és res més que l’expressió clara de la impotència i el fracàs d’un model nascut durant la transició però que es troba a hores d’ara completament esgotat. La constatació de la impossibilitat d’entesa estratègica, –i no parlo de govern–, entre CiU i ERC com a símbols de dues maneres d’entendre el catalanisme, no fa sinó palesar la manca d’un projecte nacional de mínims que pugui ser assumit per totes les forces catalanistes.
I en aquestes circumstàncies, no hi ha res més rendible políticament que la indeterminació, la autoindeterminació.

Per contra, la determinació clara d’altres nacions europees que ara dibuixen amb nitidesa el seu projecte de futur nacional, ens hauria de fer veure que s’ha acabat el temps de l’ambigüitat. Ha arribat l’hora que, tots, ens qüestionem quin és el futur que volem pel nostre país i ens adonem que només un projecte basat en la unitat, la generositat i la valentia, poden dur la nostra nació a la independència.

De vegades la subsistència com a poble és possible gràcies a tota una mena de gent que han pres el difícil camí de treballar amb fe i convicció des d’on no és llueixen els llorers, des d’un discret segon terme, amb esperit generós. Gent que, com deia l’Espriu, “han viscut per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa”.
A casa nostra, entre d’altres però principalment, hem comptat amb l’AVUI com a eina per a la reconstrucció nacional, per bastir un imaginari col·lectiu que ens vertebrés nacionalment. Ho va ser en els moments difícils de la transició i ho ha estat en els darrers anys quan molts d’altres amb més pedigrí es deixaven ofegar per l’abraçada de l’ós del poder mediàtic del PSC.
I això ha estat obra de la insubornable dignitat i fermesa del seu director els darrers 12 anys, el Vicent Sanchis. En Vicent ha sabut combinar amb mestratge la coherència nacional amb la pluralitat i la transversalitat que tan li hem demanat al catalanisme polític. Ha sabut donar veu a una societat civil que sovint s’ha esgargamellat predicant, infructuosament, un renovat nacionalisme que ens dugui a la sobirania. Però, alhora, no s’ha deixat convèncer pels cants de sirena d’independentismes de saló o de catalanismes autocomplaents. Tampoc no ha tolerat les pressions de l’espanyolisme. Ni del de casa ni del de fora. I mai no ha confós la independència política amb fer d’oposició.
Els prejudicis i una consciència nacional de fireta, van abocar el millor diari del país a l’ofec econòmic. Quan fa uns mesos, l’AVUI va anar a parar a mans de Planeta i el Grup Godó, ja ens vam témer que hi hauria tota mena de pressions per canviar-ne la línia editorial “sin que se note el cuidado”. Potser conscient que tenia els dies comptats, en Vicent ha cremat tots els cartutxos aquest estiu. Han fet més independentistes les portades de l’AVUI, memorial de greuges actualitzat, que no pas un miler de discursos.
Diumenge, Vicent Sanchis deixava la direcció de l’AVUI. El substituirà el Xavier Bosch. No dubto pas del seu patriotisme franc. No sé, tanmateix, si la fermesa serà la mateixa. No ens podem permetre que un catalanista de València amb els Països Catalans per divisa, hagi estat bandejat per un “catalunyista” sensible als desitjos de palau.

Des de fa uns mesos que es fa córrer la imatge heroica del “català emprenyat” com a paradigma de la nova consciència que ens ha de fer bullir la sang. No queda clar si aquesta consciència és nacional, ciutadana o què, però tothom s’ha apressat a fer-se seu aquest esperit de revolta, aquesta percepció intensa de continuada presa de pèl, d’estafa assumida. Tampoc no acaben de dir-nos si és fruit del patriotisme de pluja fina o d’un molt repensat catalanisme, social per descomptat.
I ja ens tens aquí, amunt i avall, esquivant esvorancs i esllavissades, orgullosos d’haver-nos conegut tan emprenyats. N’estem tant, d’emprenyats, que fins i tot gosem plantar cara a la caverna tot amollant un “yo no me llamo José-Luís” que ja ha entrat a les millors pàgines de la nostra història col·lectiva, despertaferro actualitzat. Llàstima que l’estiu s’ha acabat perquè ja veia ramats de catalans envalentits amb la samarreta que ens obriria les portes de la nova catarsi col·lectiva. Un exèrcit amb un “Jo tampoc no em dic José-Luís” al pit, plomant un AVE que ningú no demanava però que ha esdevingut la gallina a preu d’or que, a més, no ens pon.
No sé qui té tan d’interès a fer veure que els catalans ens hem plantat, cansats de tanta mentida i de tant desgavell. Potser és qui tem que ens adonem de debò del fracàs rotund de la nostra relació amb Espanya. Potser fent-nos creure que hem superat finalment la submissió pretenen retenir-nos més enllà de la vergonya. No ho sé, però el que us puc assegurar és que no he vist enlloc aquest català resolt a prendre el seu propi destí en les seves mans.
Per més que m’hi esforço, només veig corrues interminables de catalans que mansament prenen paciència, que resignadament es queixen a un poder superior del qual emana el bé i el mal de la nostra existència. Prou que cerco, més enllà del malestar i de la incomoditat, el germen de la revolta, l’esperit de l’alliberament, la ferma resolució de no deixar mai més que d’altres prenguin les nostres decisions.
Però, per més que busco, no veig que hàgim decidit plantar-nos, tancar caixa, iradament dir prou, alçar la veu. Només veig la covardia habitual, les eleccions a tocar, la durada efímera de les promeses, la mentida instal·lada al nostre inconscient.
Per més que busco, només trobo catalans resignats.