Arxiu mensual

L’interès pel que anomenem política no ha estat mai massa elevat a casa nostra. La transició fou un miratge. Aviat la desil·lusió anà substituint l’empenta i, entre la gent compromesa nacionalment, s’escampà el que en Toni Strubell batejà com “El cansament del catalanisme”. Durant anys, només l’esquerra independentista presentava una alternativa clara però radicalitzada i marginal. L’espanyolisme del PSC i l’abús d’un peix al cove ple de renúncies per part de CiU s’afegiren a la sensació que era difícil anar més enllà. S’instal·là l’apatia, l’oasi català. Però la qüestió nacional seguia pendent.
En aquest context es produeix un canvi històric en certs sectors de l’independentisme. Gent diversa, cansada de picar pedra a l’ombra, entén que només des de la normalitat democràtica, des de les institucions, aconseguirem el suport suficient i majoritari per avançar nacionalment. Amb ells ERC fa el salt i normalitza un horitzó nacional fins aleshores utòpic: la independència. ERC encarnà l’esperança, la transparència, les idees posades al servei d’aquest poble amb honestedat i fermesa, amb pragmatisme però sense renúncies.
I aleshores vingué el Tripartit i després l’altre, i tot se n’anà en orris.
No per la conveniència del pacte, sinó pel resultat. Qui va creure’s que el catalanisme social faria créixer l’independentisme entre l’electorat del PSC veu ara com ERC calla i renuncia. Qui apostava per una majoria nacional al Parlament no entén l’afició sobtada pel càrrec.
Tot plegat ha dut la desil·lusió a qui prefereix el xàfec a la pluja fina. ERC, a l’ull de l’huracà, sense premsa amiga, ara rep per totes bandes i amb ella el sobiranisme tranquil, desinhibit, transversal. S’ha fet Esquerra la principal responsable del moment de desorientació que viu aquest país. Havia de ser conscient que, havent-se atorgat en exclusiva la representativitat de l’independentisme, seria blanc de totes les mirades. ERC no es podia permetre decebre un país il·lusionat, però ha optat per la giragonsa i el poder. Qui ens vol espanyols ho ha aprofitat per furgar la ferida i han escampat de nou la fatiga nacional.

Hi ha una preocupació creixent per la salut de la nostra democràcia i pel grau d’entusiasme que desperta entre la ciutadania. Cal reconèixer que últimament s’ha evidenciat un clar divorci entre una manera classista i corporativa d’entendre la política i la necessitat d’uns referents d’honestedat, transparència i eficàcia.
Però també cal ser conscients que la participació i l’interès per la política no ha estat pas un dels trets diferenciadors de la nostra societat. És cert que els nivells d’abstenció que s’han produït darrerament poden induir a creure en una desafecció ciutadana, però a mi em sembla que aquesta manca d’interès hi ha estat sempre i, senzillament, ara, finalment, la gent ha trobat una excusa fàcil apel·lant a la poca credibilitat del sistema. Ara ja no fa vergonya afirmar “passo de la política”; fins i tot fa enrotllat, si hi afegeixes l’inevitable “tots són iguals”. Però no ens enganyem, la majoria no et sabrien dir el nom dels caps de llista i menys enumerar alguns dels punts del seu projecte polític.
És evident que tenim una democràcia d’una baixíssima qualitat i que, per tant, cal que ens esforcem per trobar vies de participació que facin que el ciutadà se senti més involucrat en les decisions importants. Però també hi ha el perill de caure en el populisme demagògic que moltes vegades representa la defensa cega d’una democràcia participativa que només mobilitza unes minories molt ideologitzades. En una societat que viu d’eslògans, hem anat introduint conceptes que tenen un grau d’assentiment acrític que n’avergonyeix qualsevol intent de matisació. La baixa formació política es supleix amb fe i combreguem a ulls clucs amb dogmes indiscutibles: mestissatge, esquerra, participació, multiculturalitat... No en qüestiono la seva bondat, però sí aquesta pretesa superioritat moral que els fa indiscutibles, la panacea infal·lible.

Els ciutadans hem de poder-nos refiar de qui és a les institucions. Que facin la feina i que compleixin les promeses, el programa electoral i el seu esperit. El que ens falten són sistemes de control, mecanismes eficients de fiscalització. Com a qualsevol feina, hem de poder exigir professionalitat i resultats i la tranquil·litat de saber que no es trairà la confiança que hem delegat.

Diumenge passat tancava espectacularment la primera edició del VIJAZZ PENEDÈS. Fou un final gairebé èpic. Sota una pluja fina i un devessall de funk, una plaça Jaume I plena de gom a gom rubricava un dels esdeveniments més importants dels que hem vist a Vilafranca en molts anys. No cal ser un gran afeccionat al jazz, per adonar-se de la brutalitat del que hem sentit a la vila aquest darrer cap de setmana. I a més gratuïtament! Autèntiques figures de primer nivell mundial han omplert un majestuós escenari en un entorn magnífic, d’una plasticitat que arrodonia el so i les aromes dels nostres vins. Per uns moments no vam tenir res a envejar a festivals del prestigi de Donosti o Gasteiz.
Cal felicitar efusivament els organitzadors, a més de l’encert musical, per la genïalitat de no fer d’aquest un festival de jazz més, sinó que el valor afegit que aportava la promoció desinhibida però franca dels nostres vins i caves feia encara més llaminer acostar-se aquest cap de setmana al Penedès.
Però encara cal felicitar-los més per la gosadia que han tingut de pensar en clau penedesenca, sense complexos, amb la seguretat de saber-se amb la potència suficient per jugar a primera divisió.
Massa sovint el nostre empresariat s’ha acabat creient el missatge polític de supeditació que des de les nostres intitucions locals s’ha volgut donar del Penedès. D’aquesta manera, hem acabat assumint que només podem ser un apèndix de l’àrea metropolitana o que només podem ser presents al món a través de convidar personatges esperpèntics d’un star-system espanyol i espanyolitzador. I no parlem de les constants mostres de vassallatge que han dut l’hereu borbó a visitar la colònia en massa ocasions. Aquest regionalisme tronat, ara amb vernís multicultural, que penja amb desgana, finalment, una ridícula pancarta provegueria proporcional al seu entusiasme. Com si el Penedès no existís si no pot emmirallar-se en la Barcelona cosmopolita, assèptica nacionalment, de pur decorat i postal per turistes de sangria.