Arxiu mensual

En els darrers anys s’ha anat instal·lant el descrèdit general de la política i dels que s’hi dediquen. Expressions com “tots són iguals” o “aquests farien el mateix si manessin”, formen ja part de l’imaginari col·lectiu. Sovint, curiosament, en boca de gent que mai no ha mostrat cap interès pels afers públics, però que hi troba una justificació fàcil a la seva desídia. Tothom sembla haver-se posat d’acord en què el cansament ciutadà es deu a l’incompliment de promeses o a pactes poc ortodoxos. Res de tot això no és nou, i fins ara no havia desmotivat ningú. No serà que ens preparen pel previsible debat d’una nova Llei Electoral?. Queixar-se perquè la llista més votada no governa o que el sistema no és proporcional del tot, no deixa de sonar-nos sospitosament. Han escampat el germen de la desconfiança i ara se’ls gira en contra. La mandra de molts ha trobat arguments.
Cal acceptar que certs pactes que duen de la derrota al govern o embeinades indignes davant la Moncloa, no ajuden a prestigiar la política. Sortosament són excepcions, però fan soroll.
Amb molt d’esforç hem basat en el pacte l’esperit de l’acció política. Hem patit massa cops el que ens queda si hi renunciem. Ara no és hora de dimissions. Reconstruïm la confiança des del carrer, però també des de les institucions. Canviem la malfiança per l’exigència, el desencís per la participació; perquè la política, quan volem, som tots. La política ha de ser participació i compromís.
L’acord, sense renúncies, però obert al diàleg, és el que ens permet avançar. Hi ha molt de camí que podem fer junts, per això no podem desprestigiar el pacte com a motor de l’acció política. Cal desterrar la prepotència, però també la intransigència, i desemmascarar els qui només escolten quan els convé.
L’acord, fet des de l’honestedat, ens fa forts. Potser no agradarà el resultat, potser ens haurem equivocat, però és la força del sistema.
La política ha de ser acord. Fins i tot en el desacord. Des de la honestedat. Des de la fermesa. Des del teu programa. Conscient de la teva força i de quin camí t’has traçat. L’entesa forma part d’aquest camí. Seria irresponsable no anar plegats els qui tenim un mateix horitzó.
Quan les emocions no ens enceguin, trobarem tot allò que compartim. Serà l’hora d’avançar-hi sense prejudicis.

Als qui hem tastat sovint el surrealisme polític, la mentida oficialitzada, ja no ens sorprèn la desimboltura amb què alguns defensen la pròpia incoherència. Tot i amb això, no vaig poder evitar una esgarrifança quan, a la sessió d’investidura, el flamant alcalde es desfeia en promeses beatífiques de diàleg. I tot sense immutar-se, sense enrojolir-se. Que un govern que encara ara té acords de ple per complir, just quan ha quedat en una clamorosa minoria ens vingui a donar lliçons de diàleg és com a mínim patètic. El PSC haurà d’entendre que amb només 8 regidors haurà de guardar la prepotència al calaix durant una temporada. Haurà de comprendre que, ara, no ens podem empassar fàcilment vanes promeses d’un diàleg que ni s’ha volgut ni es vol.
Un aspecte preocupant de la sessió de dissabte, però, és la sensació que el que perilla és l’altre diàleg, el que és realment necessari, imprescindible.
Oblidem que la CUP, posant-se la bena abans de la ferida, fes una intervenció d’una arrogància i d’una violència verbal innecessària. Oblidem també que la decepció de veure com s’esvaïa la possibilitat d’un govern sobiranista pel dogmatisme de qui sembla estar a les institucions a contracor, provoqués una intervenció de CiU no precisament conciliadora. Però si volem evitar mals majors, si no volem perdre del tot l’oportunitat que encara tenim a les mans, cal reconstruir els ponts de diàleg entre les formacions que comparteixen un model de ciutat, un model de Penedès. És d’agrair la claredat i l’esperit constructiu d’aquesta nova ERC que torna a engrescar. El preu altíssim que injustament han pagat, els ha de donar la força per recuperar l’espai que els pertoca. Saben que representen molts més vilafranquins dels que els han votat i aquesta responsabilitat els ha de permetre impulsar els grans acords que han de venir.

Potser, avui, no és possible construir la Vilafranca que la majoria volia, però sí que podem evitar que ens construeixin la que ha sortit clarament derrotada a les urnes. Cal l’esforç de tots per cercar de nou l’encontre. Caldran altes dosis de política, honesta i generosa. Caldrà recordar que no sempre hi ha traïció en el pacte, que amb mans esteses i voluntat d’entesa podem avançar molt i traçar plegats el camí que compartim.

Si res no ho atura i es produeix un improbable miracle, aquest cap de setmana assistirem impàvids a una de les decepcions més grans dels darrers anys. I no és pas que no hi estiguem acostumats darrerament, els catalans, a les decepcions. N’hem tingut de tots colors i per a tots els gustos. Però aquest cop tot semblava tan fàcil, tan plàcid. Ens havíem cregut que finalment tota la feina d’anys, tota la lluita diària i constant, tindria la justa recompensa de veure com s’avança, com el camí traçat llargament ens acompanyava inexorable; que aquest era un dels primers èxits del triomf final que tenim a l’abast.
És molt difícil que, en els propers anys, tornem a tenir una oportunitat com la que ara perdrem. És molt poc probable que els qui fan escarafalls de la nostra manera de ser, de la nostra forma de sentir, tornin a donar-nos l’oportunitat de canviar les tendències llargament covades, com han fet aquest cop. I és tan difícil, tan llarg i costós arribar on hem arribat, que el sentiment de desfeta encara fa més mal. És tan decebedora la constatació que tampoc no pots refiar-te de qui creus que fa camí amb tu. Sobretot quan has tingut la glòria a tocar i sents com se t’esmuny entre els dits, perplex de tanta arrogància.
Si, noi, si Sant Fèlix no hi fa més que nosaltres, aquest cap de setmana el Barça haurà regalat miserablement la lliga a un dels Real Madrid més espanyolista dels darrers temps.
Ah, per cert, també, amb tota seguretat, la CUP haurà regalat l’alcaldia i un nou mandat al PSC de Marcel Esteve. Una CUP embriaga encara d’un èxit tan merescut com discutible, qua ha sabut dissimular fins avui les pròpies contradiccions íntimes. No es pot pretendre fer política enfundat amb la cuirassa de la veritat absoluta i indiscutible, amb la litúrgia pretesament revolucionària de sants i dimonis, de judicis inquisitorials. No es pot construir amb etiquetes.
I la donen al PSC més gris a qui ens hem encarat en tots aquests anys. Però si a Barcelona poden presentar un sofà, i guanyar, imagineu-vos a Vilafranca, que ja se sap, som de poble i ens conformem amb poca cosa, sobretot si triomfa a la capital més cosmopolita del món mundial.

Però jo, avui, parlava de futbol. O no?

M’agradaria poder aturar la voràgine i que fóssim capaços de parlar sense estereotips, sense veritats absolutes, sense etiquetes. Parlar amb les mans obertes i, sentint-nos propers, apamar la importància cabdal de tanta feina, tanta lluita. Però us veig recelosos, tancats, plens d’arguments que als diaris queden molt bé però que sabeu dilatoris. Els arguments, sols, no aturaran les excavadores.
Heu de ser conscients que aquesta és potser la darrera oportunitat de seguir plegats el camí cap a la llibertat nacional, d’anar en la mateixa direcció encara que, tal vegada, amb punts d’arribada distints. Som molts els que crèiem que el vostre idealisme s’anava amarant del desig comú d’avançar, encara que les passes no fossin gegantines. Hem treballat junts pel canvi. Al país, però sobretot a Vilafranca. Un canvi que és imprescindible si volem derrotar un model de creixement i de ciutat que tantes vegades hem denunciat plegats. Ara no és hora d’arronsar-se, d’aixecar les espatlles, desganats, i dir: ja s’ho faran. No podeu esperar a guanyar i que el vostre programa sigui la clau. La gran majoria dels vostres votants –i ho sabeu– volen canvi. Ara. Us volen fent política. Coherents però dignes, amb la valentia i la generositat de decidir no només el que interessa tàcticament la CUP.
Ja sé que cal coratge per abandonar el fàcil camí de l’equidistància. Però heu de ser conscients del que ens hi juguem tots plegats. Ara el PSC amagarà les cartes i es posarà la careta de govern proper. Adormirà els grans debats, serà participatiu, obert, dialogant. Fins i tot parlarà català en la intimitat. Sempre els funciona. I tindrem 20 anys més de PSC.
Vilafranca no s’ho mereix. Cal aturar tanta mentida, tanta prepotència, tanta manipulació. No ens podeu demanar que oblidem.
Cal, també, la humilitat de témer que l’èxit no és mai garantit, que potser una ERC refeta i uns votants desil·lusionats us apartin de la possibilitat que ara teniu de marcar el camí de la recuperació, de la honestedat.
L’enyorat Vicent Andrés Estellés ho va dir amb lucidesa: “No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d´un poble unit, alegre i combatiu”.

Baixeu al carrer i participeu del canvi que ens mereixem.