Arxiu mensual

És sorprenent la facilitat de Convergència per fer el que no toca, per allunyar-se del propi camí. Sembla ben bé que, a hores d’ara, encara no ha entès quan i on va perdre la majoria. Les giragonses nacionals, el regionalisme més descarnat, els pactes vergonyants, la desconcertant ambigüitat...
Convergència hauria d’entendre d’una vegada que el seu projecte polític només té sentit sobre l’eix nacional. La societat catalana no necessita un liberalisme que socialment i econòmica podria ben bé bescanviar-se pel del PSC. Tampoc necessita una dreta impracticable en un país que es creu d’esquerres. I molt menys necessita un regionalisme tronat amb fortor de burgesia decimonònica. Convergència només pot sobreviure si representa el catalanisme tranquil. El d’aquells que fan de la prudència l’eix d’un esperit que no renuncia a la llibertat nacional, però que la por ancestral d’un poble maltractat però tossut empeny a la cautela.
S’han acabat els bons temps del pactisme fàcil. És hora d’assumir les pròpies responsabilitats. No es pot pretendre ser “la casa comuna del catalanisme” i jugar als ministeris amb l’enemic.
Massa mentides, massa pacte, massa tactisme li han fet la pell al llop. Un catalanisme que galleja la seva submissió, ja no fa por a ningú.
És només quan defensa amb fermesa els drets nacionals del nostre poble que Convergència es fa respectar. No només perquè els incomoda que reclamem el que és nostre, sinó perquè actua de factor desequilibrant. Convergència, en tant que força majoritària a aquest tros del país, pot dibuixar els límits del terreny de joc. Quan aposta pel sobiranisme, tota l’escena política retroba l’enfocament. Deixem de mirar a ponent. Juguem a forjar un futur lliure per la nostra nació.
Som molts els sobiranistes convençuts que sense una Convergència nacionalment compromesa, la independència és més lluny. Hi ha un camí personal que va de l’autonomisme acomodatici en una Espanya que no ens tracti massa malament al convenciment del propi dret irrenunciable a la llibertat. És una transició íntima que molts catalans acabaran fent. Però cal l’exemple de les nostres forces polítiques. Amb fermesa i dignitat, i amb una clara i insubornable voluntat de plenitud nacional.I això no és a Madrid.

Sembla clar que, finalment, l’exposició que l’equip de govern ens aboca aquests dies a Sant Joan acabarà sent l’escàndol que tots cercaven. El PSC perquè ha estat sempre un ferm seguidor de la màxima aquella que “l’important és que parlin de tu, encara que sigui malament” i està segur que d’aquesta Vilafranca fa per tu en sortiran vots incauts enlluernats per la faramalla de nou ric. De pas, no hi ha res que agradi més a les noves ments pensants del socialisme vilatà que trepitjar-li l’ull de poll al Pere Regull. Emprenyar Convergència gairebé els paga la pena l’exposició.
Per un altre costat, a can CiU, res no els podria anar millor per començar a escalfar a la banda que poder denunciar sense embuts la dilapidació més barroera de recursos públics dels darrers anys. Un escandalós immens anunci a major glòria de les dificultats programàtiques d’un PSC al qual ja no li queden carrers per aixecar.
HI ha un aspecte de tot plegat, però, que fa de la tàctica dels socialistes locals un exercici de cinisme francament innovador. És ben sabut que tots els governs que es fan i es desfan en aquest país proven de treure el màxim rèdit del simple exercici de les obligacions del càrrec. Ves si ens conformem amb poc que ni els exigim el compliment de les promeses amollades a programes electorals amb més disseny que seny.
Ara, la novetat del PSC, el joc de mans dels estrategs municipals, és mirar de vendre’ns els seus fracassos com si fossin els èxits més lluents. Veiem-ne.
A banda de la versió local de l’escàndol del 3% –encara n’esperem explicacions–, el fracàs més espectacular del nostre govern municipal fou la incompetent negociació de l’ensorrament de la via. Un monumental error que havia condemnat Vilafranca a un esvoranc perpetu. Que, després, la xamba del TGV hagi permès cobrir la vergonya –sabrem mai què ens costarà? –, no hauria de fer-nos tolerar el devergonyiment de vantar-se ara d’haver marcat, de rebot, als minuts de descompte.
Voleu dir que cal destacar que hagin necessitat vint-i-cinc remodelacions per ser capaços d’adecentar Cal Bolet? Hem de seguir pagant la manca de responsabilitat, l’alegria pressupostària?
Definitivament, alguna cosa no va quan cal fer veure tant per dissimular tan poc.

Fa uns dies el lingüista Joan Solà escrivia un impressionant article —del que en manllevo el títol—, on clamava per la dignitat i la rebel·lia del poble català. La imposició per part del govern espanyol d’una hora més de castellà a les escoles catalanes i el silenci còmplice del nostre govern el feien exclamar amargament que “qui intenta destruir la llengua d'un poble és un enemic d'aquest poble”.
La llengua catalana es mor. La castellanització n’afecta tan greument l’estructura que difícilment la podrem salvar. Algú ho retratava dient que avui parlem castellà amb paraules catalanes: hem perdut les expressions genuïnes, els girs, l’ús dels pronoms, la riquesa del lèxic. En definitiva, la capacitat d’explicar el món des del nostre propi prisma que és el que, finalment, justifica l’existència d’una llengua.
Però ara resulta que qui necessita ajut, qui està en desavantatge, qui pateix a casa nostra és el castellà. I així anem fent. Ens distreuen amb una nova batalla estèril, on justificarem per enèsim cop la pròpia existència.
Perquè, siguem sincers, el català no depèn d’una hora més o menys. No perdrem la llengua per una tercera hora en espanyol. Molts de nosaltres les hi vam fer totes. Mentre ens escarrassem per l’aula, anem perdent el pati. I és al pati on és el país.
El decret no és només un atac a la llengua. És una atac frontal al país, un menyspreu absolut a l’Estatutet que benèvolament ens van deixar aprovar, una demostració de qui té la força, d’on és el poder. Per això la tebior del nostre govern, la por al conflicte, és un acte de submissió nacional, de renúncia, d’una covardia i irresponsabilitat impròpia de qui es vanta de representar les ambicions del país.
La llengua és el reflex de la nació que la parla. El que estem perdent és el país. A mans de les estratègies partidistes, de la política de vol curt, de la poca ambició nacional d’un govern funambulista que fa equilibris per ser i no ser alhora. Però també a mans d’una societat poruga i acomodatícia que defuig el compromís.
És hora de tornar a fer sentir la nostra veu, de redreçar-nos. Ha arribat el moment que la societat deixi de rondinar displicent i s’alci amb coratge per prendre les regnes del nostre futur.
Si és que encara volem ser, plantem cara.