Vigilar la CUP

El tancament del sumari 18/98 en què s’ha condemnat qualsevol dissidència ideològica amb el constitucionalisme de la calç viva, és un escàndol jurídicoprocessal d’unes dimensions descomunals en un Estat democràtic, diuen, dins la polida Europa unida del segle XXI. La condemna a la clandestinitat de qualsevol pensament independentista amb l’excusa de terrorisme, el tancament de diaris, la il·legalització de partits polítics, de sindicats i entitats de tota mena, aboca el País Basc a un estat d’excepció de facto que no hauríem de permetre amb el nostre silenci.
A casa nostra la CUP fa por. Davant del desassossec que han provocat entre la ciutadania les impúdiques maniobres polítiques de tots els partits, la coherència ideològica de la CUP pot fer acostar-s’hi gent que fins ara s’hi mantenien a distància.
És cert que sovint la CUP peca d’una inflexibilitat perillosa, d’una concepció messiànica de la política que fa prevaldre l’ortodòxia i la puresa ideològica a l’acció política, al diàleg franc. És cert que l’amalgama de grups que la formen fa difícil d’apreciar-hi una estratègia política més enllà de la voluntat en la radicalitat. Per això, segueixen votant amb CiU però sense acceptar l’error comès. Però també és cert que no es presten a la maniobra, que semblen creure’s el que prediquen. I això, avui, en política, és excepcional, regenerador. Més enllà de si s’hi s’està d’acord, qualsevol atac a la CUP és també un atemptat als fonaments de l’estat de dret. Tots els partits haurien d’haver rebutjat públicament el neofeixisme del PP. Que el silenci no els faci còmplices.