Skip to main content

S'han acabat els somriures

No he estat mai un militant de l’antipolítica, aquella pulsió bàsica que aboca allò tan nostrat de “tots els polítics són igual”, que en desconfia per sistema i que s’abona amb fruïció a teories de la conspiració i maniobres secretes. No ho he estat mai perquè estava convençut–i segueixo estant-hi– que si bé la victòria la construirem la gent des del carrer, els partits i les institucions ens han de ser bàsics per dur el vaixell a bon port.
Dic això perquè l’espectacle que els representants de l’independentisme estan donant aquest llarg període postelectoral és d’una ignomínia ferotge, d’un servilisme feridor i d’una profunda vergonya aliena. La batalla campal que s’ha desfermat a tomb de qui controla la Diputació de Barcelona és tan indignant com simptomàtica del mal profund que pateix el nostre sistema polític i electoral. Que els esgarips sonin més amargs quan estem parlant de la gran menjadora, del lloc on amb total opacitat els partits hi col·loquen els seus quadres i velles glòries, no fa sinó demostrar que les formacions són unes gran màquines de poder amb estructures gairebé mafioses. Tenir la clau d’una caixa de 1000 milions no és poca cosa, encara que després anem dient que les diputacions són estructures regionals espanyoles i que el primer que hauríem de fer és eliminar-les en benefici de les Vegueries. La coherència, quan t’hi jugues una bona picossada, sempre és relativa.
En el fons, però, el que ensenya amb cruesa aquesta baralla per comandar les engrunes del sistema autonòmic espanyol, és que els partits han deixat de creure en la possibilitat de la independència i, per tant, tornen a la tradicional batalla, en el camp nacional, entre postconvergents i republicans. Baralla a mort que no cerca debilitar l’enemic de debò sinó eliminar el company de viatge. És tan trist i decebedor que n’hi ha per engegar-ho tot a dida.
La gent, tanmateix, segueix al peu del canó, a Estrasburg, als carrers, segurament amb el somriure glaçat però amb el convenciment intacte.
Farien bé els partits de prendre’n nota. No es pot abusar de la generositat de la gent eternament i esperar que no passi res. Com a poble hem demostrar que som capaços de grans coses, de sobreposar-nos a les més grans dificultats. Quatre botiflers que es desdiuen de les promeses no ens aturaran ara.