Participació, el debat pendent (II)

Dèiem la setmana passada de la dificultat de definir políticament conceptes quan aquests esdevenen mots d’ús generalitzat i, sobretot, quan es converteixen en imprescindibles en el discurs polític perquè aquest sigui percebut dins del progressisme benpensant. La meitat del missatge polític de les nostres formacions està construït a base de llocs comuns buidats del seu sentit primigeni. Així ens trobem com apel·len a un mateix concepte formacions amb idearis ben diferenciats fet del que, en bona lògica, n’hauríem de deduir que estan parlant de coses diferents. És el que ha passat amb el concepte “participació ciutadana”. Tothom pretén resoldre el poc interès pels afers ciutadans amb receptes “participatives”, com si el simple fet de referir-s’hi ja hi haurà posat remei. SI us vàreu fixar en el darrer Ple municipal, la densitat de “participació” per metre quadrat que s’hi va donar només pot dur a la banalització del concepte. És el mateix procés que hem experimentat amb d’altres mots màgics: sostenible, bio, democràtic... Són més sostenibles sis avets d’acer que uns de veritat? Encara que hagin costat prop de 200.000€?
Tot plegat és el paradigma de l’estupidesa aplicada a l’acció política i la creença generalitzada que finalment s’ha aconseguit un ciutadà imbecilitzat que només atén a l’eslògan fàcil i defuig el pensament crític.
I aquest és, de ben segur, el problema de base. La participació, entesa com a interès franc i estricte de ser subjecte actiu en el progrés ciutadà, és incompatible amb una ciutadania poc formada políticament (aquest, un mot maleït). Si seguim descabdellant el fil, perquè un ciutadà pugui formar-se una opinió clara cal que compti amb informació no manipulada, amb la transparència de l’administració i amb els mecanismes de control necessaris. Se l’ha de formar en l’exigència davant del poder i a deixar de sentir-se’n vassall. Si tot això falla, la participació ciutadana és impossible i, conscients d’això, les propostes dels partits són purs simulacres que només cerquen l’autojustificació.
De què servirà un Consell de la Vila –curiosament molt similar en funcions i composició– que proposen tant la CUP com CiU en els seus documents recents si n’han de formar part els qui ja remenen les cireres a la Vila des de molt diverses plataformes? Les solucions ja no poden ser pegats, han de ser radicalment noves, irrespectuoses si voleu, revolucionàries i, sobretot, instal·lades al segle XXI. Seguirem...