Arxiu mensual

Des del pujolisme putairamonesc, que el món sobiranista es referia als membres de CiU com als “convergents de la punyeta”, això en la versió d'horari infantil. L’evolució d’aquest món, ple d’interessos, nepotisme i renúncies, l’ha transfigurat a massa llocs en la “sociovergència” nostrada: la demostració feridora que els escrúpols ideològics són pels altres quan hi ha cadires a repartir.

Darrerament, tanmateix, estem assistint a una mutació inesperada, dolorosa i cabdal per l’evolució del procés d’emancipació nacional. Em refereixo, ja us ho deveu imaginar, a la posició conciliadora que ERC està demostrant amb la seva acció política i que no s’adiu amb la retòrica, al menys en temps electoral. Que sigui ara ERC qui ara peixalcovegi amb l’Estat i que col·labori immisericordement en l’apaigavament de l’envit democràtic del poble català, no ens pot dur res de bo. Si a mig partit abaixes els braços, difícilment el guanyaràs.

En justícia, cal dir que no estan sols en l’ensarronada i que certs sectors de l’antiga CiU, la convergència del pont aeri i dels negocis, s’ha afegit amb deler a l’atac mal dissimulat a l’independentisme que ha assumit el mandat de l’1-O i que manté la dignitat i la honestedat. L’alegat final del MHP Quim Torra al TSJC dilluns passat en va ser una mostra feridora pels que prefereixen la comoditat i l’anar fent.

Dels “convergents de la punyeta” ja ens ho esperàvem, però d’ERC, francament, no. Que segueixin guanyant eleccions només demostra la seva capacitat de dir una cosa i fer-ne una altra amb habilitat. O que mig país s’ha llufat les calces.

En Miquel Puig, un antic convergent ara a l’òrbita d’esquerra, ho deixava clar en un article al diara ARA fa uns dies. La innocència del convers ja les té aquestes coses: els costa dissimular. Venia a dir en Puig que val més que ens en tornem a casa. Que Sànchez, per ara, no pot acceptar un referèndum pactat, que si el féssim el perdríem, que no es pot permetre l’amnistia al presos i que, com a molt, podem mirar d’arrencar-los alguna millora en finançament i el respecte per la cultura del país. Això representa que és la proposta negociadora d’ERC, sense línies vermelles, és clar.

Segur que estareu pensant que Jordi Pujol no ho hagués fet millor!

Diumenge vinent els espanyols tenen una nova cita a les urnes. L’enèsima en poc temps. Diuen que els cata- lans també hi estem convocats però ningú, més enllà de la legítima defensa de subvencions i sous, em sap dir d’una manera convincent per a què.

Tot i el cansament acumu- lat i la inutilitat de la nos- tra presència minoritària al Congreso, hi ha un consens generalitzat o, més ben dit, una mena de mantra del políticament correcte, que diu que quan posen una urna els catalans ens hi aboquem amb delit. Un dels arguments en dret internacional que avalen la nostra pretensió d’esdeve- nir un estat independent és precisament la constatació de ser una “minoria permanent”. Per molt que tots els catalans votéssim una mateixa cosa, a Cortes serem igualment una minoria a la que li serà imposat allò que decideixin altres.

Ningú, doncs, m’ha sabut justificar què hi anem a fer en un parlament estranger. A bloquejar la legislatura? Aquest conte ja s’ha acabat: Sánchez i Casado s’entendran ràpidament abans de donar a l’independentisme cap opció. A desobeir? Ja. Em sona això. Deixem-ho aquí. L’estalinisme encara és molt present i si en Fachín no hagués fet la proposta unitària que el catapultava, avui la CUP seguiria com sempre: mirant-s’ho des de la barrera. Que guanyaran les dretes? I què! En què canviarà la situació del nostre país? Que l’independentisme ha de tenir majoria a Catalunya? Ja. Per a fer què? Per seguir gestionant una autonomia de tercera?

Si tanta il·lusió els feia presentar un front sòlid contra sentències i repressió, la millor opció era el front unitari. Per què no fou possible? Pregunteu-ho als responsables, que, oh sorpresa, són els mateixos que ara us demanen el vot per a no fer el que es van comprometre a fer en el seu moment. Sempre he estat del parer que sense partits i institucions la república seria massa difícil de tirar endavant. Però un dia o altre hem de començar a dir-los, als partits, que la república no pot ser la pell de xai on s’amaga l’autonomisme pusil·lànime. Una llista unitària del sobiranisme civil ho hagués petat; una crida unànim a l’abstenció hagués espaordit el món. Però es veu que remenar les cireres, encara que boi totes siguin podrides, és irresistible.

Doncs jo, aquest cop, no hi aniré.