Arxiu mensual

Com darrerament, però ara encara molt més, quan llegiu això potser el president de la República estarà empresonat o serà a l’exili (per cert, alcaldes sociovergents, tot això amb el vist-i-plau dels vostres socis de govern). La prudència, doncs, ha de guiar els nostres mots des d’ara.

Vivim en un país en què tothom era entrenador del Barça i, darrerament, ha esdevingut un conspicu polític que té les claus infal·libles per desllorigar el procés. Els grups de Whatsapp van plens de missatges anònims d’uns que ho saben tot perquè són cosins d’un amic que coneix el gendre d’un que treballa a tal conselleria o és un avançat estudiant de polítiques, que ara s’ha disparat això. Tot plegat el que provoca és el desconcert, la desconfiança i el desencís. Ves que la majoria d’aquests missatges no ens els facin al CNI!

Sí, perquè un dels errors que seguim cometent és el de menystenir el contrari, repetir que els espanyols són soques i no n’encerten ni una i que, si van maldades, Espanya no ens fallarà, dit a més amb la sornegueria del fatxenda. Certament Espanya ens ha ajudat molt però potser no perquè siguin estúpids sinó perquè el seu relat és necessàriament perdedor. L’autodeterminació de les nacions, la democràcia i el pacifisme són imbatibles. I estan del nostre costat. Posem-nos-ho al cap.

Això no vol dir que hagi de ser fàcil, ni ràpid. Lluitem contra un univers d’interessos, aquí i a Europa, que s’arrapa a un món decimonònic que es resisteix a desaparèixer. Espanya, a més, s’ha tret definitivament la màscara i ens apareix de nou amb el seu posat feixista que tant coneixem. Les lleis, per tant, a partir d’ara seran poesia.

Què podem fer doncs? Ja hem fet tots els canvis, ens acaben de marcar un gol i potser la tàctica de l’entrenador no ens fa el pes. Abaixem els braços i tornem al vestidor? Anem cadascú a la nostra? Oi que no? Doncs em voleu dir perquè dubtem ara quan ens hem vantat que no van trobar ni urnes ni paperetes? Ens han fallat fins ara? Doncs, sisplau, confiança. Només units i disciplinats tenim possibilitats de guanyar. Només amb la confiança en qui s’hi juga patrimoni i llibertat. Confiança insubornable, sense fissures, sabent que no ho sabem tot. Fer-nos dubtar és la seva única oportunitat de victòria. No els ho posem fàcil.

El procés cap a la república catalana ha arribat a un estat d’acceleració tan vertiginós que qualsevol comentari fet un dia, l’endemà ja no val. Quan llegiu això ves a saber quants presos polítics més tindrem, quants repics d’atuells, quantes espelmades... I de pas, per cert, fer notar que de presos polítics ja fa temps que n’hi ha, començant per Arnaldo Otegui, acabant amb militants de l’esquerra independentista tot passant per Altsasu. I, malauradament, el nivell en què els ciutadans ens n’hem escandalitzat ha estat molt decebedor. Ara, que ens toca de prop, ens esclamem. És el que passa quan coves l’ou de la serp.

Però no és d’això que volia parlar, sinó de la indecència política d’una formació que mira de passar cada dia més de puntetes per tot aquest devessall d’autoritarisme. La deriva neofranquista del PP ha difuminat en certa manera l’actuació impúdica d’un Partit dels Socialistes de Catalunya que flirteja obscenament amb el feixisme històric. A risc de desaparèixer com a opció política, Iceta i companyia s’han abonat a l’Espanya única i indivisible, a una defensa immobilista i antidemocràtica de la llei on el numantisme impertinent de Pedret o el cinisme repugnant de l’Eva Granados no aconsegueixen amagar un espanyolisme caspós, decimonònic, que s’enorgulleix de no cedir espais de votació mentre el franquisme reviscolat estomaca els seus conciutadans. Per fer de PP, ja hi ha el PP o, si t’agraden cadells, el neofalangisme de Ciudadanos.

És per això que vaig trobar molt encertada la campanya “Assenyalem-los” que es va engegar des de l’entorn de la CUP. Els qui se l’agafen amb paper de fumar, sobretot si la cosa prové de la CUP, es queixaven que assenyalar és de mala educació. A mi també m’ho van ensenyar, això, però també vaig aprendre que molt pitjor és la mentida. Un càrrec públic ha de poder ser assenyalat políticament, només faltaria! 

I això ens porta finalment als pactes que a Vilafranca, i altres ciutats del país, mantenen el PSC al govern. No hi valen excuses de mal pagador: que si el municipalisme no té res a veure amb la qüestió nacional, que si no s’han oposat mai a res, que si... Mantenir el PSC als governs és abonar el cinisme i la baixesa moral de qui defensa la repressió i després aguanta la pancarta. 
El PDeCat i ERC hauran de triar: o dignes o còmplices.

Aviat farà onze anys que vaig encetar aquesta columna amb un article titulat “I ara què?”. S’acabava de perpetrar el segon tripartit i molts independentistes vèiem allunyar-se la possibilitat d’avançar decididament cap a l’estat propi just quan els resultats n’havien estat propicis. Només onze anys després estem a punt de proclamar la República Catalana. Aquella dolça minoria ha esdevingut el clam de tot un poble. Un poble que ha vist com se li negava el dret democràtic més bàsic: el dret a votar lliurement, el dret a ser preguntat. Un poble que ha vist com s’ha pretès impedir que votés a hòsties, i no pas poques. Un poble que ha resistit pacíficament, gandhianament, ordenadament, sense ni un paper a terra, sense ni un crit violent, sense ni un insult. Un poble que ha plorat intensament de ràbia i d’emoció mentre s’abraçava mossos, bombers, tractoristes... Un poble que s’ha indignat en silenci i contenció quan li diuen que 900 ferits no són res, que només són el 0.03% dels votants, com si la violència gratuïta i feixista es mesurés en tants per cent. Un poble que és escarnit indecentment cada dia a uns mitjans de comunicació espanyols plens de mentides esfereïdores.

Un poble que és capaç de suportar tot això és un poble que té un projecte de país, que somnia un futur millor, que està bastint una nova societat. A un poble així no l’atura la Guàrdia Civil, no l’acovardeix una justícia impúdica, no el fa dedir l’amenaça militar.

Dimarts vaig veure aquest poble als carrers de tantes viles del país. Vaig veure’l indignat però content de saber-se, finalment, amo del seu destí. Mai tanta gent havia deixat tan clar quin és ara l’únic pas possible: la independència!

Han provat des del principi d’atemorir-nos, convençuts que un poble pacífic és un poble covard i submís. No són conscients de la immensa força, de la invencible força de resistir pacíficament. No han calculat com d’imbatible és la raó i la justícia.

Potser la repressió serà encara més dura, potser ens empresonaran, però saben que ja han perdut. Vam travessar el riu i, en acabar, vam cremar les barques. No hi ha marxa enrere. Hem decidit no acotar mai més el cap. Potser rebrem, però serà amb la cara ben alta. Perquè la dignitat d’una nació no es negocia.