Arxiu mensual

Fa uns dies reflexionàvem al voltant de la qüestió que l’AVUI havia proposat a un centenar de ‘personalitats’ del país: Quina hauria de ser la pregunta del referèndum?

Dèiem que les respostes donades indiquen fins a quin punt el subsconcient ens traeix en aquests casos i marquen d’una manera inequívoca alguns dels factors que intervendran, de manera decisiva, en el resultat final del referèndum i, per tant, en els arguments –o la seva manca– que s’hi abocaran.

Un factor que cal tenir en compte en qualsevol referèndum és la tendència de les societats a mantenir l’status quo. La por al canvi, al conflicte, és un percentatge en contra del qual partim amb desavantatge els delerosos del canvi en qualsevol consulta. Sabedors d’això, els contraris atien la por sense pietat. Així es va perdre al Quebec i, sobretot, a Escòcia. Aquí, és clar, no ens n’escaparem pas i algunes de les propostes de pregunta ja ho apuntaven sense escrúpols: “Vol que Catalunya se separi d’Espanya amb totes les seves conseqüencies?”, proposa el Lluís Foix. Només li falta allò de vagar per l’espai sideral. Recordem com, en un cas potser menys compromès com les eleccions del 27S, hi va haver el comunicat de la banca o com, fa poc, el Banc de Sabadell amenaçava amb marxar del país. És clar que la por és ben comprensible, sobretot en gent de certa edat que depèn de l’Estat per subsistir, però més que argumentar-los que no n’han de tenir cap, de por, els hauríem de fer reflexionar quina por més gran, quin risc pel seu futur, no és quedar-nos a Espanya.

Finalment, l’escull major a què ens enfrontarem serà l’intent, com al 9N, de dividir el vot sobiranista. L’opció desesperada dels esgarriacries unionistes serà provar d’aconseguir una pregunta no binària. Aquí ens trobarem des dels que proposen que també s’hi inclogui el federalisme o fins i tot el ‘pacte fiscal’, opcions aquestes que poden enredar el vot independentista al·lèrgic al conflicte. És el clàssic ‘divideix i venceràs’ en versió 2.0

No caldria repetir-ho de nou, però si el referèndum ha de ser l’expressió vinculant del dret a decidir del poble de Catalunya, la pregunta ha d’incloure exclusivament i única opcions que el govern pugui dur a la pràctica. Quina concreció tindria si guanyés el federalisme? Cap. Seguir demanant un acord impossible amb Espanya.

Ara que sembla que ja ens hem posat tots d’acord en què el que ens cal és un referèndum vinculant, no us penseu que s’han acabat els estira-i-arronsa tradicionals. La propera estació del nostre particular viacrucis, deixant de banda lleis de transitorietat, pressupostos i escaramusses vàries, serà, si tot avança com s’han compromès a fer-ho avançar, la pregunta del referèndum. Tots recordem encara l’acord agònic per aconsegir una pregunta presentable a la consulta del 9N. De fet en van ser dues, de preguntes. O una bifurcada. O vés a saber què. La qüestió era que tothom s’hi pogués escudellar el seu tros de pastís i fer-ne la interpretació que més li convingués. Sort que el resultat no va deixar espai per a l’especulació.

Ara la pregunta tornarà a ser cavall de batalla. I això és així perquè, en els referèndums , la pregunta duu implícita la resposta. Per això tothom burxa per aconseguir que el Sí sigui la seva opció. És clar que, en aquest cas, el “Vol que Catalunya segueixi formant part d’Espanya” que voldrien els unionistes no duu enlloc: si guanya el Sí, ens quedem com ara, molt bé, però si guanya el No, ¿què significa exactament a efectes d’organització política?

Un cop, doncs, assumit que el Sí estarà al nostre costat, com articulem “la pregunta”? Fa uns dies, l’AVUI plantejava aquesta qüestió a 100 “personalitats” del país. És espectacular veure com els desitjos passen sense rubor davant la lògica i s’hi proposen preguntes ben curioses que proven que la resposta digui el que tu vols que digui. Val a dir que, com no pot ser altrament, la gran majoria aposten per alguna variant de la lògica “Vol que Catalunya esdevingui un estat independent?” però, si us ho repasseu, hi trobareu perles de tota mena.

Hauríem de partir de la base que un referèndum vinculant ha de fer una sola pregunta i que el compliment del resultat d’allò preguntat depengui exclusivament del cos votant, si molt convé unilateralment. Vull dir que preguntar, per exemple “Vol la independència de Catalunya per fundar una república social, inclusiva, ecològica, cooperativa, pacífica i no patriarcal?” (J. de Jòdar) són un munt de preguntes. O que és trampós incloure-hi el pacte fiscal o el federalisme/reforma constitució, perquè són coses que no depenen de nosaltres.