El Front Popular de Judea
En política, i en especial la catalana, hem anat aprenent que cap gest no és accidental ni, encara menys, fruit d’aquella mena de rampell profund que sembla que ens obliga a fer-nos-ho complicat si ho podíem fer senzill.
Després d’un 27S fastuós (sisplau, recordeu d’on veníem), després d’haver suat sang per acordar un full de ruta creïble i compartit, després d’avançar a les palpentes en el terreny ignot de fer-se un Estat en aquest món hostil. Ara, després de tot això i quan tenim un govern a la corda fluixa per mor dels qui només remen quan la barca va on ells la volen, ara ens hem de posar a discutir, novament, el “com”.
Sempre he sigut del parer que sense un mínim d’ordre l’independentisme no se’n sortirà. Ens fotíem del Front Popular de Judea, que va immortalitzar Monty Python en una escena mítica a “La Vida de Brian”, però actuem amb la mateixa mesquinesa curta de mires. Ara resulta que tenim joguina nova: es diu RUI. I no han faltat els apòstols del caos que s’hi han apuntat a cor què vols. No us sabria dir si és millor el RUI que el referèndum constitucional del Full de Ruta. Ni si és recomanable abans o després o al mig. No crec que ningú, honestament, ens ho pugui aclarir avui. El que sí que us puc assegurar és que no és moment per discutir el com, sinó per remar units. L’única eina que ens farà guanyar és la unitat sense fissures. No és millor eina el RUI que la DUI o que qualsevol altra solució: l’eina que ens durà a la independència és aquella que triem plegats i que, disciplinadament i unitària, defensem tots junts. Sense unitat d'acció no hi ha independència.
Puc entendre que la CUP, que malda per passar ràpidament la pantalla del No al pressupost, s’arrapi a un ferro ardent per despistar el debat real que, de fet, és: podrem continuar el procés o ens abocareu a eleccions? També comprenc que els ‘comuns’, un cop han constatat que amb Espanya “no es pot”, mirin de distreure’ns amb un referèndum que saben impossible i que ells mai no acceptaran unilateral (i doncs?). Ara, el que no entenc és que l’ANC, que és coautora del Full de Ruta, s’avingui a debilitar el govern tot desautoritzant-lo amb una consulta interna amb ferum de manegada. Hi ha alguna cosa que grinyola quan en una consulta només dónes arguments d’una de les opcions.
Usar “exigir”, com resa la pregunta de l'ANC, només es pot interpretar en clau de crítica al govern, com si no estés fent la feina que el 27S li vam encomanar. En un moment en què l’ANC hauria d’estar donant suport a la majoria parlamentària i mostrant fermesa i convenciment, veiem com s’alinea amb els qui l’estan debilitant, posant en perill la fràgil majoria independentista. Entenc que l’ANC ha quedat descol·locada per com avança tot plegat, que ha perdut protagonisme i capacitat de lideratge, però com a part de la societat civil hauria d’aprendre a diferenciar la política partidista de la pressió del carrer. Quin sentit té, ara, evidenciar divergències? Quin mostrar desconcert i manca d’unitat? Quin sembrar la desconfiança en què sabem el que estem fent? A qui interessa en aquests moments aquest debat, no us ho sabria dir, però és evident que si hi ha el convenciment que l’eina, ara, és el RUI, no costava gens de plantejar-ho discretament i acordadament presentar un canvi al Full de Ruta. Fer-ho amb tanta gesticulació no pot ser casual.
Modestament, crec que l’ANC s’ha equivocat. Si volia tornar a marcar paquet, després de tanta desorientació, aquesta no és la millor manera.