Arxiu mensual

Juny 2016

El que ha succeït aquest diumenge passat a Catalunya –i també a la resta dels Països Catalans– admet moltes lectures, sobretot depenent de la mirada nacional que hi apliquis. Provaré, des d’una òptica catalana, d’espigolar-ne algunes.

D’entrada, hauria de fer reflexionar als qui encara s’escarrassen a defensar l’entesa amb Espanya, la impúdica paradoxa que, després d’escoltar les converses entre el ministre de l’interior espanyol i el cap de l’oficina antifrau, el Fernàndez Díaz de marres ha obtingut 30.000 vots més a Catalunya. És evident doncs que amb aquest unionisme irredempt, amb l’espanyolisme de ferum castrense, és impossible d’arribar a cap acord de divorci civilitzat. Estareu amb mi que cal allunyar-se el més ràpid possible de qui es vanta d’haver “destrossat la sanitat pública” i és capaç d’usar qualsevol mitjà per derrotar les ànsies democràtiques d’un poble. L’àngel Marcelo i les verges condecorades són l’anècdota d’un odi profund i insalvable que només ens deixa el camí de la unilateralitat.

Un cop arribats a aquest punt, també ens caldrà exigir a En Comú Podem que decideixin finalment si estan al costat de la llibertat d’aquesta nació o, per contra, segueixen sent còmplices de la mentida d’una Espanya amiga, plurinacional i plurilingüe. Una mentida, és cert, que els dóna vots i els ha propiciat una nova victòria. Un triomf, tanmateix, amb peus de fang que un dia o altra s’haurà de concretar amb una proposta factible. Esperar eternament l’Espanya fraterna no és viable si volem aturar l’emorràgia social que ens dessagna. Els ‘comuns’ ho saben. Poden fer camí amb nosaltres cap un nou país ple d’oportunitats, o poden quedar-se’n al marge. Nosaltres ja no esperem més.

Finalment, no puc sinó recordar la trista evidència que separats no anem millor. Em direu que Podemos i IU, junts, no han millorat resultats. Sabeu que no és el mateix. La independència és una fita incomparable i transversal que hauria d’apartar qualsevol partidisme fins arribar a l’objectiu. També em podeu retreure que la sobtada generositat de CDC respon més a salvar els mobles que a una genuïna voluntat de sumar esforços. Com el boxador que, estabornit, s’arrapa al contricant per aturar la pallissa. Potser sí, però no veig quina utilitat té per a la independència que ERC es dediqui a segar l’herba sota els peus dels companys de viatge.

Res no es comparable a la força de la unitat. Sabem que és units que podrem. Ens deixem, doncs, de campanyes electorals i ens posem a treballar?.

29 Juny 2016

I si ens posem a treballar?

Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dos cops a la mateixa pedra. Els catalans, però, anem força més enllà i, pel que sembla, estem disposats a fer-ho els cops que calgui. O això, o no s’entén la falera que ha agafat a bona part d’aquest independentisme de tuperware a refiar-se dels cants de sirena de comuns i altres artefactes. Ai, perdó, volia dir confluències.

No cal anar-se’n gaire lluny per adonar-se que l’endolceïment que en època electoral ens depara l’esquerra comprensiva i fraterna, es fon tan aviat reprenen el camí cap el Km0, que és on tot comença. Entre les ensarronades del Felipe Gonzàlez dels 80 a les mostres d’amor de l’esquerra amb cua (no hi busqueu al·legories satàniques), passant pels “apoyaré” hiperbòlics de l’amic Zapatero, n’hem vist de tots colors i mides a l’hora de vendre’ns la moto en època electoral. Que un vot és un vot i a ti te encontré en la calle! Més encara des que es va demostrar que és impossible guanyar a les espanyes sense fer un bon trau a Catalunya. D’aquí, de ben segur, la falera.

També és ben cert que si s’hi abonen a plaer, a això de dir-la grossa, és perquè han comprovat repetidament com en som de mesells i que, de fet, el convit els surt sempre de franc. Només així es pot comprendre com encara hi ha qui és capaç de fer veure que es creu les benaurances referendàries, federalistes i plurinacionals. Són aquesta mena de catalans que defugen el conflicte amb la pusil·lanimitat del covard, incapaços d’enfrontar-se al seu propi convenciment interior que no hi ha altra alternativa que la llibertat si volem llegar un futur digne als nostres fills. Incapaços d’enfrontar-se a les seves pròpies pors, troben excuses sota les pedres per ajornar el darrer esforç. Perquè arribarà el moment en què ens caldrà fer un esforç, personal i col·lectiu.

I qui diu el dret a decidir si mai ells, benevolents, accepten que nosaltres decidim, diu el RUI totpoderós que ha baixat del cel per estar-se entre nosaltres (l’educació religiosa deixa marca!). Jo no us sabria dir si ens convé el RUI o potser no cal llençar encara un Full de Ruta que té només 6 mesos, però és molt sospitós que els qui han posat tants pals a les rodes com han pogut al procés, siguin ara els qui ens en donguin la solució fàcil. Si s’assembla a una pedra, té forma de pedra, és dur com una pedra... potser que mirem de no ensopegar-hi. Ei, només per si de cas fos, de nou, una pedra.

15 Juny 2016

La pedra

Molts independentistes mantenim amb la CUP una mena de relació d’amor-odi. Sobretot els que no militem en cap formació política i encara no ens pot la dinàmica partidista. Sovint, els cupaires (i les cupaires, no sigui dit!), posen en evidència de forma clara la poca decisió que el sobiranisme oficial ha imprès al procés. És evident que, tard o d’hora, la desobediència, la unilateralitat, es farà inevitable malgrat que alguns ens vulguin vendre una mena d’independència low-cost.

Massa sovint, però, la CUP ens mostra el seu rostre més intransigent, més dogmàtic, més prepotent. Res de nou. Ja estàvem acostumats a la condescendència d’aquesta esquerra ungida amb la veritat. Compartíem camí, compratíem objectiu, i això era suficient.

D’un temps ençà, tanmateix, la seva obstrucció constant del ja prou difícil camí a la independència, em fa pensar si no la vam errar acceptant tots els xantatges. Encara recordo quan el 28S un destacat membre local de la CUP m’asseguarava que “som conscients del què podem exigir amb deu diputats”. Ho tinc gravat a la memòria com en Mas duu plastificat l’acord que el va llençar a les “escombraries de la història”. No sembla pas que en siguin, però, de conscients. Dificultar la construcció de la república catalana fins a fer-la gairebé inviable, no té cap explicació des de la lògica independentista. Potser és aquest l’error d’anàlisi. Potser és que la CUP s’ha abonat al processisme, conscients que la seva aposta ideològica és molt minoritària i que, en una Catalunya independent, tindria el pes que té. Mentrestant, mantenir el procés travat els fa importants. No els fa res posar en perill la llibertat de tot un poble mentre puguin marcar l’agenda. Ells, de fet, no han nascut per construir, per això, potser, mentre uns són “pro”, la CUP és “anti”.

Aquest anti-tot, aquest voler-ho tot i voler-ho ara de nen malcriat, està duent un procés que havia il·lusionat un país sencer a un atzucac que avorreix, desencisa i, en el fons, desmobilitza. A quina estratègia independentista apareix el discutir fins al ridícul uns pressupostos autonòmics? A quin cap de comunicació se li ha acudit que la millor manera d’eixamplar la base social és presentar el camí institucional cap a l’estat propi com un procés feble i agònic? No, no era això, companys. No era això i ho sabeu.

1 Juny 2016

El processisme de la CUP

Resultats 1 - 3 de 3