Arxiu mensual

Juliol 2015

Anem a totes! Aquest ha estat el crit de guerra que ha llençat en Raül Romeva, en una intervenció memorable, i que ha engegat aquesta, altra cop, llarga campanya electoral. Aquesta vegada, tanmateix, ens hi ho juguem tot. Fins i tot aquells que asseguren que la independència no els fa ni fred ni calor, han d’acceptar la importància històrica –aquest cop sí– de la cita electoral del 27s. Ja fa força temps que vam enlairar el vol cap a la llibertat i que vam superar, com els avions, el punt de no retorn. Res, per tant, no tornarà a ser com abans: si guanyem, perquè serem lliures en un país que es vol més just; si perdem, perquè l’estat espanyol ens passarà per sobre com una piconadora i el nostre migrat nivell d’autonomia quedarà reduït al “sí bwana” colonial que anhelen. Que ningú no s’enganyi, doncs. La victòria és pura supervivència. Segurament la llibertat tindrà el preu de la incertesa, del neguit, de remar en aigües inexplorades. De segur que hi haurà dificultats, moments d’angoixa; no oblidem que tindrem davant una Espanya que, com el marit que se sent afrontat, exclamarà amb ira aquell “antes muerta” tan castís que condensa les essències pàtries del pensament castellà. L’alternativa, però, és desaparèixer com a poble. Desaparèixer en la nostra cosmogonia particular, en la nostra manera d’entendre el món, en el nostre model estroncat de justícia social, de ciutadania, de república.

No cal dir que, de vegades, ens mereixeríem perdre, com aquell equip que, guanyant 1-0 s’entretén a especular. Les dificultats, l’agonia que ha representat el part de Junts pel Sí és de vergonya aliena. Ja sé que em direu que, al final, els hem fet una sotana i ens hem plantat a porta amb un Raül Romeva de cap de llista que ha descol·locat tothom. En Raül, excel·lent polític i millor persona –o a l’inrevés– representa aquella transversalitat que sempre hem defensat, però sobretot la consciència de moment excepcional que no hem sabut inculcar a les altres forces polítiques. Però si al moment de gestar un nou estat no som capaços d’anar plegats, és que no entenem el què ens hi juguem. Potser que la CUP vagi sola serveixi per disputar-li el terreny a la reencarnació amb cua del “apoyaré”, però jo, que sóc un sentimental, hagués preferit que el partit fos clarament: independència o reforma del Senado.

22 Juliol 2015

#anematotes

S’han porduït aquesta darrera setmana dues bones notícies dins d’aquest magma sobiranista que s’escampa pel país. Després de mesos de relacions autodestructives, finalment sembla que els partits polítics involucrats en la independència de la nostra nació han entès que el joc de bufetejar-se mútuament, és un joc que suma zero. Els ha costat, a fe de déu. Novament ha estat la gent qui ha pres les regnes del procés i ha forçat uns acords, dèbils encara, però que ens han de dur a la victòria que és als carrers de fa mesos. Dues bones notícies, dèia: l’aclaparadora majoria tant a Òmnium com a l’ANC en favor d’un procés civil que culmini el desig de tanta gent, i els resultats excepcionals que una llista unitària aconseguiria a les urnes (segons enquesta d’Òmnium).

Els independentistes que no estem sota disciplina partidista, fa mesos que reclamem la unitat com a l’eina més poderosa de què disposa qualsevol moviment d’alliberament nacional. Semblava debades. Els partits, en una baralla d’un infantilisme esfereïdor, s’han dedicat a disputar-se el lideratge del procés sense adonar-se que la independència de Catalunya l’ha liderat des de sempre la societat, la gent. No els demanem que es disolguin. No els demanem que se’n vagin a casa. Els demanem que, o ajuden, o al menys no facin nosa. Ens hem cansat de repetir que el moment històric que viu Catalunya és excepcional, doncs és precisament aquesta excepcionalitat la que ha de dur a solucions que trenquin l’esquema establert. M’he passat els darrers mesos discutint amb amics militants, tant dels uns com dels altres, que era impossible calibrar l’eufòria electoral que podria provocar una llista unitària, tant si era civil com si hagués estat política i que, per tant, les enquestes que cuinaven La Vanguàrdia o El Periódico no es podien prendre com a base de treball. Amb excuses de tota mena em justificaven el que, en el fons, és no voler donar ales a l’adversari. Però és que l’adversari no pot ser mai un altre independentista quan parlem d’alliberament nacional.

Finalment, l’enquesta que ens mostra Òmnium ho deixa clar: una llista unitària arrasaria. La unitat arrasa sobretot si és inclusiva i constructiva.

Ara, cal donar forma a aquesta il·lusió col·lectiva i que la llista sigui encara més espectacular de la que ens imaginem. I, sisplau, fem-ho ràpid i bé. Ei, si no és demanar massa.

Publicat a: El 3 de Vuit, 10-juliol-2015

16 Juliol 2015

En marxa, novament

Resultats 1 - 2 de 2