La violència i l'excusa
Rieu-vos del Barça-Madrid, sobiranistes-unionistes o de protaurins-animalistes. Si una cosa divideix d’una manera radical els catalans sobiranistes és el conflicte palestí. Conscients de les postures irreconciliables –com el conflicte mateix–, el moviment independentista, transversal com és, ha evitat sempre posicionar-se davant la violència que es viu a Palestina. És un tema tabú amb qui comparteixes projecte.
Tanmateix, el conflicte revifa de tant en tant i els comentaris es fan evidents a la xarxa. La violència és molt lletja, pacifistes com som, i sempre cal buscar-ne el culpable. I, de retruc, matar el missatger.
Així veiem com, alguns, blasmen el Joan Roure o l’Albert Elfa per poc sionistes –ai, vull dir poc neutrals–, quan TV3 ens explica el patiment davant els seus ulls. Són els mateixos que no saben què dir quan veuen un noticiari de la BBC mostrant amb cruesa els morts civils a Gaza.
És clar que els palestins llencen coets, molts si voleu, però també ho és la desproporció de les forces i, per verificar-ho, només cal mirar el balanç de víctimes de cada bàndol.
Tot i provenir de l’esquerra bonista que s’emmirallà en els kibutz israelians als anys 70, sempre he defensat el dret dels palestins a recuperar la seva terra.
La violència, en els conflictes, invariablement té sempre visions esbiaixades que acostumen a enfasitzar la sang recent oblidant què l’ha causada. És com si culpéssim els aliats pel bombardeig de Dresden oblidant qui i com va començar la guerra.
És especialment grotesc perquè estem farts de justificar –o al menys tolerar– la violència quan creiem que l’assisteix la raó. Des d’Hiroshima a Bòsnia passant per l’Afganistan o les ‘primaveres’ àrabs. Molts dels qui culpen la violència palestina “comprenien” l’ETA dels principis, l’IRA o tantes revoltes sudamericanes. No siguem, doncs, hipòcrites.
Que Israel sembli una democràcia i Hamàs una colla d’exaltats, no ha d’amagar el debat real de fons. I aquest no pot ser altre que el de raonar si els jueus del món tenien dret a ocupar, amb l’excusa de la “terra promesa”, boi 3000 anys després, unes terres poblades de feia segles pels Palestins, expulsar-los i negar-los la majoria de drets en el nou estat jueu.
Mentre no encarem aquest debat, per simplista que pugui semblar, saber qui ha encetat les pinyes seguirà sent irrellevant i tanta sang s’haurà vessat inútilment.