Violència
Si als catalans diu que ens perd l’estètica, als espanyols els tira la tragicomèdia, que massa sovint se’ls acaba en drama. Molts en tenim encara una memòria ben clara i, si fos per ells –només cal parar l’orella a declaracions d’uns i altres–, no els costaria gaire de tornar-s’hi a abraonar.
Tots tenim clar que, un país que encara viu en l’absolutisme –versió hispana de la democràcia–, no ha de tenir gaire miraments a l’hora d’esbravar-se nacionalment encara que això els representi un ridícul internacional de grans proporcions. Fixem-nos en Ceuta, en Gibraltar, en l’empresonament d’Arnaldo Otegui o en el tancament d’Egunkaria, tortures incloses. Cap altre país occidental ha gosat tancar un diari en democràcia.
Però a ells se’ls en fot què diuen a fora perquè saben que el món és autista. Hem vist com se les embeina habitualment la comunitat internacional, o sigui que farem bé de no refiar-nos-en massa i reforçar el procés des de la que ha estat la ‘via catalana’: una reclamació democràtica, pacífica, civil i unitària.
El recurs a la violència és l’espantall que branden amb neguit des de les files unionistes però també molts sobiranistes de bona fe. De motius no ens en falten, però no hauríem de caure en la provocació. La por és l’únic que no ens podem permetre. La violència, de veritat, és l'únic que no es poden permetre ells.
Ara, algun bèstia de la meseta s’ha entestat que cal il·legalitzar l’ANC i empresonar els seus dirigents. L’Espanya fosca de la inquisició treu el cap quan pot. Tot per un no sé què que diuen que han vist en el full de ruta que s’ha d’aprovar demà. Deu ser que el Google translator els ha fet una mala passada perquè, francament, llegit amb deteniment no hi sé veure res que no hàgim dit manta vegades.
El que demostra realment això, però, és que al final sembla que se n’han adonat. Els ha costat déu i ajuda, però han entès finalment que el procés que viu Catalunya no és la dèria d’un president que fa quatre dies escarníem sense pietat. Comencen a veure que el procés és civil, popular, ampli i transversal.
És recomfortant veure que mentre ells hi posen testosterona, amenaces galàctiques i les set plagues bíbliques, nosaltres hi posem dues dones pacífiques, dialogants, gairebé trencadisses. Hi posem el seny, la raó i, per sobre de tot, la il·lusió. I això, ho saben prou bé, no hi ha tanc que ho aturi; això, amics meus, és invencible.