Arxiu mensual

No fa gaire sentia la crònica d’un acte que el Sala i Martín va fer al Centro Popular Andaluz de Sant Cugat del Vallès conjuntament amb Súmate. El periodista se sorprenia que el públic que omplia a rebentar el local, majoritàriament de parla caastellana, ja “havia passat pantalla”, que es diu ara, i ja només feia preguntes sobre com serà la Catalunya independent. I a més, ho feia sense preocupació, amb la il·lusió de construir un nou país que deixi enrere moltes de les injustícies d’un estat corrupte i que tornin a tenir l’oportunitat que els seus pares o avis van tenir quan van arribar a Catalunya fa 40 o 50 anys.

La il·lusió de la gent del Centro Andaluz contrasta, a voltes, amb la secular prevenció catalana que ens fa veure més dificultats de les que realment hi ha. No vull dir amb això que el procés que hem engegat no sigui dificultós i ple d’incerteses, però també és cert que mai no hi hem estat tan a prop ni mai no hem estat tants. Ens hem cansat d’usar els mots d’Estellés sense valorar-ne l’abast real: “no podran res contra un poble unit, alegre i combatiu!”. I tenia raó. La nostra força és la unitat, que finalment hem vist en els nostres polítics, però també ho és la il·lusió amb què encarem la construcció d’un nou estat a Europa.

L’independentisme català és positiu, propositiu, democràtic, respectuós i raonat. Quina diferència amb els qui, plens d’ira, ens escupen un No rere l’altre sense més arguments. Tanta malvestat com ens auguren no és creïble. Ni per les formes ni pel fons i, això, els desespera. Potser sí que ens faran fora fins i tot del sistema mètric decimal, però si aquest és el preu a pagar per poder decidir en llibertat el nostre futur, ho entomarem amb la força suficient per aixecar-nos de nou, com hem fet sempre en aquest país, i construir un país més just, democràtic i lliure.

Ara, tot i que la il·lusió mou muntanyes, no ens farà mal estar preparats per la pressió enorme que haurem de suportar en els propers mesos. Caldrà no caure en provocacions, no fer cas als rumors i les mentides, i argumentar, argumentar, argumentar. La nostra força és la raó, també. Caldrà no fer cas als que se l’agafen amb paper de fumar, als que sempre hi troben pegues, als que el vot els cou als dits, als que no estan disposats a renunciar a res per aconseguir-ho tot, als ressentits, als titafreda…

Perquè ara és l’hora de remar, plegats, conscients que el rumb ja només pot ser únic. Ara és l’hora de refiar-nos de nou de nosaltres mateixos, de la tossuderia d’un poble que mai no ha desesperat, d’uns polítics que, malgrat tot, han demostrat generositat i convicció.

El nostre futur ha començat.

Darrerament, el debat sobiranista em recorda massa sovint al món de la premsa esportiva quan hi ha partits de seleccions: acostumats a la voràgine diària, la buidor informativa els fa tanta por que s’empesquen tota mena de debats estèrils per emplenar pàgines. Ara que s’acosta la data en què el govern va comprometre’s a anunciar data i pregunta del referèndum, a falta de novetats més sucoses i esbaldides amb displicència terceres vies, toca remenar a cor què vols la formulació exacta de la pregunta. Es veu que l’esquer de la ‘moderació’ que van parar-nos a can Godó no ha funcionat prou i que tothom ha entès que no hi ha res més moderat que vetllar pel propi futur i el dels teus fills.

El més curiós del cas és que qui ha engegat el fals debat de quina ha de ser la pregunta que ens farem els catalans, és precisament qui no vol que ens en fem cap, de pregunta. Conscients que no tenen res a fer davant la voluntat dels catalans, no ja majoritària sinó absoluta, a decidir per nosaltres mateixos, ara proven de sembrar zitzània tot i que, a ple hivern, fa de mal dir si arribarà a brotar. Caldria tenir molt clar això per no confondre el debat legítim amb els pals a les rodes. Qui vol fer embarrancar el procés no està legitimat per simular que presenta alternatives.

Ja és sorprenent que els únics que no tenen clar quina haurà de ser la pregunta, siguin precisament aquells qui l’han de plantejar. I és que, un cop més, la societat haurà de fer l’esforç de fer-los veure que ja som grandets, que estem preparats per entomar un procés la dificultat del qual no se’ns escapa, però del que tenim clar que, si som capaços de dur-lo a bon port, els avantatges seran immensos. I no parlem exclusivament en termes econòmics, sinó especialment en termes de radicalitat democràtica ara que ha quedat clar que Espanya ha decidit tornar a fer desfilar la cabra.

Perquè, a mi que m’ho expliquin, però no hi veig la dificultat a plantejar la pregunta que tothom s’ha fet des del principi. Ja fa anys que els catalans sortim al carrer cridant independència. Tothom sap que quan parlem d’estat propi, de sobirania nacional, d’emancipació o d’autodeterminació, de fet, estem parlant d’independència. Tothom sap també que un referèndum acostuma a fer-se per decidir una cosa, no vint-i-tres. Si la pregunta no és explícita, la resposta tampoc no ho serà i l’endemà serà ingestionable, que és el que volen els qui ens volen fer fracassar. 

Optem doncs per la pregunta més inclusiva, la que engloba tant els que hi estan a favor com els qui hi estan en contra: “Vol vostè que Catalunya sigui un estat independent?”. I via fora!