Arxiu mensual

No fa gaire que vam poder assistir, en un Auditori de Vilafranca ple a vessar, a una impressionant xerrada, conferència, monòleg, lliçó magistral o com li volgueu dir. L’Oriol Junqueras, més enllà de l’innegable lideratge polític, semblava talment una icona mediàtica i la seva eloqüència estructurada féu justícia a l’expectació que havia generat. Parlar d’independència avui, de com ho farem i de com serà l’endemà, sembla una tasca fàcil però ha esdevingut alhora una arma de doble tall. A força de llocs comuns massa repetits, de convenciments massa optimistes, d’arguments excessivament simples, hem acabat generant anticossos en una bona part de catalans que, tot i creure que la independència és la millor solució -si no lúnica- per sortir de la situació d’ofec que patim, no acaben de veure que la cosa pugui sortir bé amb la facilitat que alguns prediquen. Massa derrotes acumulades han fet de l’ànima catalana un esperit temerós i, a voltes, poc decidit. L’Oriol Junqueras, precisament, encara amb eficàcia extrema aquesta fragilitat psicològica de la nostra nació. 

Vaig conèixer l’Oriol fa força anys a la CAL. L'havíem convidat a unes jornades sobre autocentrament al castell de Sant Martí Sarroca. En un marc arquitectònic  tan propici, encara recordo amb emoció i el pèl eriçat, la descripció minuciosa i èpica que ens féu de la resistència heroica de Cardona a les tropes de Felip V. La capacitat de comunicar, de fer-te reviure els episodis que han marcat la nostra història i de fer-ho amb la normalitat nacional amb què ho fa qualsevol país a qui ningú li discuteix la seva existència, fan del discurs de l’Oriol un plaer, una oportunitat d’aprendre a estimar la nostra terra i la nostra història i, sobretot, una lliçó de normalitat. La normalitat que volem.

Malgrat tot això, que no és poc, el més destacat, al meu entendre, del discurs de l’Oriol Junqueras és aquesta nova manera d’enfrontar-se a la difícil tasca de transmetre el convenciment i la necessitat honesta d’un nou marc nacional per Catalunya. No és ell sol. Des de fa temps que s’aprecia aquest viratge en el discurs independentista cap a posicions més empàtiques, més constructives, més inclusives. Posicions basades en la situació econòmica que pateix Catalunya sota el regne d’Espanya, és clar, però també i sobretot basades en el desig sincer de construir entre tots un país, una societat, de la qual ens en poguem sentir orgullosos, on tothom hi trobi un lloc. Aquesta visió d’un país cohesionat en la seva llibertat, ha anat construint la base ideològica d’aquesta mena de sobiranisme civil que ha pres cos en els darrers anys amb les aportacions ideològiques d’intel·lectuals diversos que van des de Salvador Cardús, Josep Mª Terricabras o Ferran Requejo fins a Xavier Rubert de Ventós o Ernest Maragall. És un independentisme que no només vol convèncer -que de raons, no ens en falten- sinó que pretén crear la majoria social necessària per dur a bon port un procés d’aquesta envergadura. La creació d’un nou estat s’ha de fer sense apriorismes, amb la màxima cohesió social, sense frontismes ideològics i amb la força moral suficient per superrar amb il·lusió les dificultats innegables a què haurem de fer front. Generositat i fermesa són la clau per no naufragar.

Fa uns dies TV3 va emetre un altre magnífic documental de la Dolors Genovès, “Hola Europa!”, on trenta-un representants d’algunes de les facetes del poder a casa nostra (polític, econòmic, intel·lectual, sindical, cultural…) opinaven obertament sobre les conseqüèsncies de la independència de Catalunya. Fou reveladora –més enllà que, en aquests casos, sempre hi ha qui se l’agafa amb paper de fumar–, la transversalitat dels participants i el devessall d’arguments que abocaren fins i tot persones que fins fa poc no els haguéssim comptat entre els defensors de l’estat propi. En aquest cas són especialment importants les intervencions de l’exconseller Antoni Castells i la del  president de Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà.  

Tanmateix, mentre el país avança amb passa ferma, si més no en convenciment, cap a la construcció d’un estat propi que sigui capaç de donar resposta als reptes que tenim plantejats, seguim trobant-nos un element dissonant en tot el debat. Un element que ara hi és i després ja no hi és. Una formació que diu defensar els interessos de les classes més desfavorides del país, però que sembla més preocupada per la pròpia supervivència política. Estic parlant, evidentment, del PSC. Un PSC que massa sovint defensa sense vergonya les posicions nacionals, espanyoles és clar, del PSOE. Després de jugar a la puta i a la Ramoneta amb l’equívoc dret a decidir, finalment que han hagut de fixar posició i, com molt bé va dir-los en Rubalcaba, que per això el PSOE és qui realment els marca la política a seguir, ha quedat ben palès que el PSC està a favor del dret a decidir si és per decidir que NO. Si pretenem decidir una altra cosa, ells ja no hi juguen. 

Ja tenim, doncs, el PSC de nou amb el mantra del federalisme a tort i dret. No hi fa res que la proposta sigui impossible, que no signifiqui realment res. Ells, duro! 

Ja fa mandra tornar a recordar obvietats com que per federar-te calen dues condicions prèvies que no es donen: d’una banda has de ser sobirà per decidir federar-te o no, i de l’altra cal que l’altra part vulgui federar-se amb tu i això és encara més improbable. No sé per què s’insisteix a voler reformular Espanya quan ha quedat palès inequívocament que està encantada de ser com és: centralista, nacionalista de matriu castellana, unitària i poc disposada al reconeixement de la diferència. Si de cas, encara pensen que potser se’ls en va anar la mà en un moment de debilitat com va ser, per ells, la transició. Plantejar, doncs, una reforma de la Constitució de caire federalitzant quan l’opinió majoritària a Espanya és la de recuperar competències per l’estat, és posar pals a les rodes del procés que hem engegat. El Tribunal Constitucional va deixar ben clar que, per ells, un català és “un cidadano español vecino de Cataluña”.

Insistir en proposar un concepte eteri que sona a més poder sense trencadissa, però que amaga el manteniment de l’status quo actual, no deixa d’evidenciar un PSC que s’avergonyeix de defensar la seva aposta per una Catalunya sotmesa. 

Tot plegat és un insult als votants socialistes als qui prenen per gent estúpida incapaç de veure l’ensarronada i de diferenciar els sentiments nacionals íntims amb el que és millor per a la societat en la que viuen.