Votar independència
Malgrat que aquestes eleccions no siguin el plebiscit que molts haguéssim volgut i, sobretot, que d’altres haguessin temut, és innegable que ens apropem a un dia que els independentistes hem esperat, gosaria dir, amb incredulitat. No serà un plebiscit complet per la ceguesa política i l’eterna tàctica gallinàcia de molts dels actors que ens condueixen cap a l’estat propi sense gairebé creure-s’ho. Hagués estat un missatge al món incontestable, la unitat sobiranista, i hagués estat també una declaració d’intencions i d’excepcionalitat, de moment constituent, de cara als propis catalans. No sabem quants vots es perdran a mans de l’amic Hondt ni menys encara els que haguéssim guanyat per l’efecte crida d’un procés unitari. Però no ha estat possible i ara no cal exclamar-se’n. Les expectatives d’una gran majoria sobiranista al Parlament segueixen intactes i està només a les nostres mans, vot a vot, fer-la realitat.
L’evidència que el nostre país no pot continuar ni un minut més en aquesta situació s’ha fet tan palpable que, com veiem cada dia, l’unionisme (ni que es vesteixi de federalisme fingit) no és capaç d’articular cap argument que sostengui, no ja la inviabilitat d’una Catalunya independent, sinó els beneficis de seguir mantenint-nos sotmesos al jou espanyol. Com que hem guanyat la batalla dels arguments, només els queda l’insult i la mentida. Per ells faran. Potser a Espanya poden convèncer algú, però ningú a Catalunya es pot creure les bestieses que tant el PP com el PSC han abocat pel broc gros aquesta campanya. L’atac frontal que ha rebut el president Mas no fa sinó afegir més vergonya a una estratègia del “tot s’hi val” que, ideada a Madrid, alguns han volgut aprofitar aquí amb impudície. Gran error que les urnes, diumenge, els haurien de recordar.
Diumenge, doncs, toca votar independència. I no serà per falta d’opcions. Entenc els qui argumenten que a Brussel·les, Washington o Berlín hi ha un cap visible del procés d’independència català i que si no en surt molt reforçat electoralment poden intrepretar que el poble no dóna prou suport a una aposta valenta feta des de la màxima expressió del seny català. Potser és així i només ens valgui una majoria espaterrant de Mas per demostrar la unitat dels catalans en el desig d’independència. Però deixeu-me dir que no em sembla que els analistes polítics que assessoren Obama, Merkel o Barroso siguin d’un simplisme tan innocent que els impedeixi sumar dos i dos i veure que és precisament en la diversitat d’opcions independentistes presents al Parlament on rau la veritable força unitària del poble català.
Dit això, amb tot el respecte i admiració pel procés personal i polític que ha dut al president Mas a erigir-se com a garant de la voluntat popular, no em puc estar de recordar massa decepcions en mans de CiU al llarg d’aquests trenta anys llargs de pseudodemocràcia espanyola. Apostar pel dret a decidir no necessàriament vol dir apostar per la independència. I si no, que els ho preguntin a ICV. És de justícia recordar també que només ERC, SI i les CUP han posat blanc sobre negre la seva intenció de dur el nostre país a la plena sobirania nacional. Votar independència és també votar que CiU tingui qui els empenyi, qui no els permeti ni un pas enrere. I si pot ser com a segona força al Parlament, encara millor.