Arxiu mensual

Octubre 2012

La increïble velocitat amb què s’han anat produint els esdeveniments en aquell oasi català en què s’havia convertit el mapa polític català, ha agafat descol·locades la majoria de forces polítiques del país. Ara ens en fem creus de la bassa d’oli, de l’immobilisme, del control ferri que CiU i PSC havien imposat a les ànsies de canvi i de progrés, nacional i social, que molts ciutadans defensàvem des de la marginació dels mitjans i el memfotisme de molts dels nostres conciutadans. De cop i volta l’escenari s’ha girat com un mitjó. L’emancipació nacional, la construcció d’un estat propi, ha esdevingut el leitmotiv de la majoria de formacions polítiques que es presentaran a les properes eleccions al Parlament. Això no vol dir, però, que hagin entès el gir copernicà, el canvi de paradigma que s’ha produït al nostre país aquests darrers mesos. L’11 de setembre en fou l’afirmació rotunda, però el canvi en el marc mental de la majoria de catalans ja feia temps que s’havia experimentat. El moment precís del “prou” es fa difícil de precisar, però quan un poble es convenç que només pot seguir caminant cap a la llibertat, és molt difícil que se’n desdigui. Per això, ara, ni les mentides ni els cants de sirena ja no ens afecten: uns i altres ja han fet tard. Ja no volem marxar perquè ens insulten i ens maltracten, ja no volem deixar Espanya perquè ens espoliï econòmicament, ni perquè ens vulgui aixafar culturalment i lingüística. Volem marxar perquè hem decidit ser lliures i ho hem fet des del convenciment que som una gran nació amb unes ganes irrefrenables de construir un país que s’adigui a la nostra concepció del món, de l’economia, de la solidaritat i de la justícia. I com que ens en sentim capaços, ara més que mai, sabem que ningú no ens farà renunciar a la immensa il·lusió de bastir un estat que vetlli per les necessitats dels seus ciutadans.

Per això el president Mas ha plantejat aquestes eleccions –tot i callant-s’ho–, com un autèntic plebiscit. Els plebiscits són atípics, excepcionals, històrics, i no admeten mitges tintes. Un plebiscit és blanc o negre, un jugar-s’ho tot a una carta. Un plebiscit el perds o el guanyes, sense matisos, amb cruesa. Cal reconèixer, doncs, l’aposta agosarada de Mas, la seva valentia i un punt de generositat i d’assumpció del moment històric. Quan un mana, no acostuma a jugar-se-la.

N’hi ha, però, que no es resignen a perdre el paper que ara representen al sainet nacional, per molt secundari que sigui, i prefereixen plantejar les seves propostes en clau, de fet, regionalista. Intentar a aquestes alçades desviar l’atenció de l’eix nacional els serà potser rendible electoralment però és una errada política que no els hauríem de perdonar. Ara és hora de grans consensos. Segurament no d’unitat, que en aquest país és més difícil que un castell de gamma extra, però sí d’entendre que necessitem aglutinar una immensa majoria sobiranista al Parlament que impulsi de manera decidida el procés de secessió. Entrebancar-lo amb excuses i amb aquella filera esprimatxada de “peròs” i ”tambés”, no fa sinó debilitar la possibilitat que precisament aquests “peròs” i “tambés” es puguin mai plantejar amb opcions realistes d’èxit. Proclamar-ho, a sobre, des d’un independentisme fet a mida ja és per prendre’n nota.

25 Octubre 2012

3 min read

Serà un plebiscit

No han entès res. No parlo de la caverna PP/Ciutadans, que seran capaços de dir que la terra és plana i que una Catalunya independent s’estimbaria per l’abisme irredempt i que vindran els quatre genets de l’apocalipsi i ens passaran per la mola per insolidaris, inconstitucionals i xenòfobs. De tant exagerats com són, de tant que ens tenen acostumats a mentir pel broc gros, ja no ens afecten les seves atzagaiades.

Parlo del PSC i tota la cort de corifeus que editorialitzen des de les trinxeres mediàtiques que encara controlen. I no em refereixo a la broma del federalisme que ni ells no es creuen —mira que n’han tingut d’anys al govern per impulsar-lo—, si no de l’amenaça de fractura social, que això serà Iugoslàvia amb barretina. Ja sé què és un nou capítol del discurs de la por a què haurem de fer front, però més enllà de la lletania que ara volen posar de moda, em consta que hi ha gent de bona fe que s’han cregut el vell mantra. Com us deia al principi, no han entès res.

A veure si els queda clar, senyors del PSC: de fractura social, res de res. La fractura social l’heu propiciada vosaltres durant anys i panys amb la reeixida estratègia de mantenir captius uns vots d’una part de catalans que no heu deixat que se sentissin plenament nacionals. Aquestes bosses de vots que us creieu en propietat l’heu mantinguda esperonant la diferència, fent-los creure la mentida que havien de pagar un preu pels seus origens, que mai no els voldríem en una Catalunya plenament sobirana. Us ha funcionat durant anys, però s’ha desvetllat l’engany. Per això aquest PSC frontista s’està fonent com un terròs de sucre. Els catalans d’altres arrels s’han cansat de ser la vostra carn de canó i han decidit participar d’un país que volen lliure i saben també seu.

Hem repetit del dret i del revés que la manifestació de l’11 de setembre ha estat històrica. Hi ho ha estat en molts sentits, però la gran diferència amb les manifestacions d’altres 11S no ha estat la immensitat del crit, sinó l’actitud. Per primer cop els catalans, tots, reclamàvem la independència en positiu, il·lusionats. No ha estat una manifestació reactiva, contra una Espanya que no ens vol i que ens maltracta. Finalment hem entès que la nostra llibertat, que la tasca immensa i alhora il·lusionant de construir un nou estat, és només a les nostres mans. Per això els carrers de Barcelona es van omplir de gent alegre, contenta, pacífica, diversa. Catalunya, malgrat la crisi que ens tenalla, malgrat el repte corprenedor que ens espera, és absolutament optimista. Sabem que som capaços, tots plegats, vinguem d’on vinguem, parlem el que parlem, de construir un estat que sigui capaç de garantir unes conquestes socials que ara perillen, de bastir un país on els joves no hagin de marxar per trobar les oportunitats que aquí no els podem donar.

I per construir aquesta Catalunya independent hi hem de ser tots. I els catalans ho sabem. Tenim a les nostres mans fer un país capdavanter al món en excel·lència, en capacitat de generar oportunitats, però també en justícia social i en radicalitat democràtica. Perquè la força de la nostra catalanitat es basa en la voluntat de ser. Tant li fa que hagis nascut a Olot, Màlaga, Marràqueix o Quito. I aquesta és una força imparable.

N’hi ha que encara no ho han entès.

11 Octubre 2012

3 min read

La Catalunya optimista

Resultats 1 - 2 de 2