Arxiu mensual

Ara fa uns quinze anys, Toni Strubell escrivia “El cansament del catalanisme”, un dels llibres més interessants d’aquell moment però que, per mor d’aprofundir potser massa en la definició psicològica del catalanisme, va passar injustament desapercebut. Strubell hi retratava l’esperit amb què l’ambició nacional encarava aquells anys difícils de finals dels vuitanta i principis dels noranta. Van ser els anys del desencís davant la constatació que la transició només havia servit per diluir les nostres aspiracions nacionals i per desactivar en gran manera la tasca de reconstrucció nacional iniciada. Strubell, però, no es repetellava en la desil·lusió col·lectiva, sinó que descrivia amb precisió el cansament del país, un cansament entès com a fatiga, com a desgast de les pròpies forces i del propi convenciment. Un cansament que s’evidenciava en un abandonament lent però gradual de l’autoestima, que és la columna vertebral de qualsevol nació. Recordem-ho per valorar amb precisió el que hem fet: a finals dels vuitanta tot semblava dat i beneït, la independència una quimera, Espanya aparentment ens reia totes les gràcies mentre aquí esdeveníem els més moderns del món mundial. La tradició i la història eren rèmores del passat, espardenya i barretina, en un món cool de disseny cosmopolita.

Han passat els anys i la febre de modernitat s’ha apaivagat mentre la independència és ara en boca de tothom. De la quimera s’ha passat a la urgència. Tenim pressa, dèia poc abans de morir Heribert Barrera. I és cert, tenim molta pressa. Tanta, de pressa, que el neguit s’ha instal·lat entre l’independentisme. Una gran majoria de la societat, que ha anat covant en silenci el germen de la llibertat nacional, veu amb claredat que ara tenim els motius més nítids que mai, que l’oportunitat històrica és immillorable, que l’equilibri de forces entre Espanya i els Països Catalans ens és avui favorable, que la comprensió internacional és segura. I malgrat tot, sembla que res no es mogui del tot. I és aquest compàs de tensa espera el que duu al desconcert que avui veiem en molts dels catalans que no acaben d’entendre que no es facin passos més decidits. 

Hem d’entendre, tanmateix, que els canvis que s’han produït són profunds. Després de molts anys, hem superat l’etapa dels arguments i hem entrat, potser sense adonar-nos-en, en la de l’acció. Hem deixat el postulat i ja som al moment de la proposició. Hem exhaurit aquella beatífica situació d’anar convencent però sense la urgència del fer en què l’independentisme s’ha mogut les darreres dècades. Ara ja som prou els convençuts —tot i que sempre en mancaran— i el que cal és definir i executar amb intel·ligència el procés de secessió. Ara el carrer ja no és la punta de llança. Cal que hi sigui i amb més força i convicció que mai, però l’escaquer és ara a les institucions, als partits, al Parlament. I és aquest reenfoc els que ens fa veure borrosa l’acció de la societat civil. I d’aquí el desconcert de pensar un “i ara què” que no prevèiem tan aviat. 

Ens cal, doncs, mirar més enllà del desconcert. Assumir que el procés, encara que potser amb més silenci del que voldríem, ja ha començat. Ara ens cal, més que mai, seguir fent força des del carrer, units, i demostrar que rere hi ha tot un poble en moviment.

A tots aquells que pretenen desautoritzar les reivindicacions fiscals catalanes amb l’argument —patètic, deixeu-m’ho dir—, que els territoris no cotitzen, que són les persones les que ho fan, els hauríem de fer veure que no només les nacions cotitzen o són espoliades, sinó que disposen d’una ànima ben definida. La dels catalans, d’ànima, ha estat construïda a base de segles de caure i tornar-se a aixecar, de la ferma voluntat de no deixar de ser, de l’íntima resistència a desaparèixer com a poble. Les derrotes, la persecució, la repressió, tanmateix, no són debades i, com en les persones, deixen marques profundes en l’inconscient col·lectiu. Marques que també conformen el caràcter d’un poble i, en definitiva, la seva capacitat de reaccionar davant les adversitats. 

Fa uns dies parlàvem en aquestes mateixes pàgines de com 300 anys de repressió han inoculat el verí de la por en l’inconscient català i de com la demagògia sense escrúpols d’una Espanya que ens vol agenollats en voldrà treure profit per apaivagar el convenciment general que només la independència ens pot salvar, no només  econòmicament sinó també i sobretot com a societat. 

300 anys de derrotes són molts anys per a no escarmentar, per a no defugir el conflicte, per a no evitar l’enfrontament obert. Precisament per això, però, caldria fer cas un cop més a les paraules de l’enyorat Joan Fuster: “El record de la derrota ens obliga a la victòria”. Hauríem, doncs, de ser conscients de la nostra pròpia por i de la seva capacitat per desactivar-nos. Una por tan atàvica com, a hores d’ara, infundada. I és precisament aquesta manca d’arguments per justificar-la, en ple segle XXI, la força que ens ha de premetre superar-la i ser, nacionalment, un poble tan valent com ho hem estat en tants d’altres camps.

Ens manca encara, però, un element cabdal en aquest llarg però irreversible procés d’emancipació. Un element sense el qual ens serà difícil fer el pas definitiu: el convenciment. No pas el convenciment com a elaboració teòrica i argumental, sinó aquella sensació de poder, de ser capaç,  que Nietzsche relatava amb minuciositat. No fa pas massa que en Salvador Cardús ho dibuixava tot explicant-me el procés de domesticació d’un elefant de circ. De ben petits als elefants se’ls posa una anella al peu que es lliga a una cadena que els ancora al terra. Per molt que estiri, el petit elefant és incapaç de deslliurar-se de la seva immobilitat fins que, a força de dies, la sola presència de l’anella al peu el fa desistir de provar l’estrebada. No cal ni que realment estigui lligat. L’han convençut que és incapaç d’alliberar-se i ja fa temps que ha deixat de provar-ho, inconscient que ara la seva força és descomunal. 

La força del convenciment pot empènyer a grans gestes, fer-te treure forces d’on no sabies que n’hi havia però, desactivada, pot fer-te oblidar les teves pròpies forces. És l’anella que molts catalans duen gravada a l’inconscient i que els fa afirmar amb resignació “a mi ja m’agradaria, però no ens la donaran, la independència”, com si un poble adult necessités el permís de ningú per decidir el seu propi futur.

De la mateixa manera que hem perdut la por, ara ens cal assumir la nostra força. Recordar que quan volem, som un poble imparable. Que si volem, podem.