Arxiu mensual

Bona part de la distància creixent que separa el món de la política i el dels ciutadans que, sovint, la patim, és aquesta afició malaltissa que tenen ses senyories a endolcir-nos uns caramels que mai no veiem. La història de les conversions sobtades és llarga i plena d’episodis que tots recordem, massa sovint amb sorna. Des d’aquell ja llunyà “OTAN, de entrada NO” de Felipe Gonzàlez als més recents “Apoyaré el estatuto…” de Zapatero, n’hem vistes de tots colors i a totes les famílies, que en això sí que hi plana una unanimitat sense esquerdes. 

La mentida, el cinisme o la manca d’escrúpols a l’hora de posar els interessos propis per davant de l’ètica, de la justícia o de, simplement, la veritat, ha estat terreny comú en una democràcia que s’esquinça per unes costures fetes a base de control i d’impunitat. 

Fins ara, ens havíem limitat a veure com les falses promeses ens provaven de sorprendre a cada campanya electoral o en l’avorrit debat circular en què s’ha convertit la vida política oficial al nostre país. Unes promeses que ja donàvem per descomptades i de les quals la sopresa hagués estat precisament que algun dia es portessin a la pràctica. 

En les darreres setmanes, però, hem vist un tomb realment preocupant en l’elaboració de la mentida com a argument polític i és que ara la mentida ja no s’amaga rere promeses futures que amb benevolència podríem creure innocents, sinó que les falsedats s’usen estrictament per generar por, per evitar el triomf dels arguments a cop de burxar en la temença atàvica que els catalans, com a poble llargament sotmès, provem de superar. 

Així, si fa unes setmanes la lideresa nostrada de l’unionisme ens amenaçava des del Parlament que una Catalunya independent potser no cobraria les pensions, aquesta setmana s’hi ha afegit el nou PSC -l’altre unionisme cada cop més descarat-, en boca del seu primer secretari, afirmant que un estat català seria més pobre o que quedaria fora d’Europa. No caldria perdre el temps rebatent bestieses d’aquesta mida. Tothom sap que les pensions funcionen al dia i que, com en tot, els catalans paguem més del que rebem o sigui que, si de cas, serien els espanyols que ho tindrien malament per cobrar les pensions sense el nostre superàvit. Tothom sap també, de fa temps, que tots els estudis demostren que una Catalunya independent seria el quart estat d’Europa en nivell de benestar i que no hi ha cap motiu jurídic, a hores d’ara, per afirmar que no seríem automàticament un nou estat de la UE. Si tothom ho sap, quin sentit té mentir amb tanta evidència? Doncs és precisament perquè la darrera esperança dels qui ens volen eternament sotmesos a una Espanya que ens espolia sense miraments, és generar prou por perquè els catalans no acabem de fer el darrer pas. Una por que com que no es pot generar des d’arguments, necessita el cinisme i la demagògia per fer-se sentir. 

No compten, però, que precisament aquesta manca evident de solidesa en afirmacions tan bèsties com gratuïtes és el que ens demostra cada dia amb més claredat que ja no hi ha arguments que justifiquin la permanència a Espanya ni un minut més.

No compten, tampoc, amb què els catalans -com hem demostrat aquests darrers dies- ja no en tenim, de por. 

El futur és nostre. Només amb la por no ens el prendran.

La darrera gracieta dels nostres amics extremenys ha estat la boutade del seu president, el popular José Antonio Monago que, en aquell to fatxenda i quinqui que alguns gasten per terres espanyoles, li etzibava a l’alcalde Trias allò tan endreçat de “si tens collons, m’ho dius a la cara!”. I això que la reflexió d’en Trias fou ben sensata: ara és moment que Espanya faci un AVE a Extremadura? Ja ho piulava l’editor Quim Torra: no hi ha res més semblant a un president extremeny del PP (Monago) que un president extremeny del PSOE (Rodríguez Ibarra). 

Això sí, una perla d’aquest calibre no podia passar desapercebuda a la sornegueria  almogàver dels piuladors nostrats i, immediatament, #sitencujong (“si tens collons” en català de la intimitat pepera) ha esdevingut Trending Topic al país. Coses de la modernitat: ara ens esbravem amb coixinet davant. La nostra capacitat piuladora —i qui diu puiladora, diu mobilitzadora— és directament proporcional a la nostra impotència política com a país.

Tot plegat faria riure si no fos que, al meu entendre, mostra una vegada més una preocupant tendència de la nostra manera de fer política en aquest nou segle: la de compensar la demagògia de regat curt que practiquen els nostres polítics amb una gesticulació tan excessiva com, sovint, inútil de la societat civil. Inútil perquè d’una banda acabem mobilitzant-nos els mateixos de sempre, sense afegir nous arguments al que ja fa anys que sabem: ço és, que Espanya ens roba. Inútil perquè mentre ens mirem la pedra a la sabata deixem de fer camí. Però inútil també, de l’altra banda, perquè a la metròpoli ja ens tenen la mida presa de fa temps i no els amoïnem pas per molta insubmissió circulatòria que fem. Espanya se’n fot de si omplim o no la plaça Sant Jaume cada dissabte i encara els deu fer gràcia que ens dediquem a emprenyar Abertis o La Caixa. Ells, cada divendres, religiosament, impassiblement, van estrenyent la corda que ens acabarà ofegant si no som capaços de donar una resposta més elaborada, més organitzada, en el fons més creïble. I és una llàstima perquè, de fet, n’estan convençuts que marxem; per això de fa anys que ja no inverteixen res en un territori que donen per perdut. Però malgrat els seus esforços, nosaltres, amb un equip de champions, ens entestem a jugar a regional.  

Fa unes setmanes probava d’explicar-ho en aquest mateix espai: hem d’anar tancant l’estratègia resistencial i reactiva ‘contra‘ Espanya, per abraçar tots plegats el camí de la unitat d’acció. El camí de la construcció d’un estat propi no com a reacció als atacs seculars d’una Espanya que no ens vol (qui tingui twitter que faci un ràpid passeig per @apuntem per adonar-se de la magnitud de la distància que ens separa), sinó com a solució madura i serena a la necessitat de gestionar el nostre futur.

Cal, doncs, que deixem de mirar malaltissament cap a Espanya i ens centrem en quina és la proposta de societat que volem construir. Només si som capaços de formular una  proposta de país des de la seriositat, la generositat i la determinació, estarem en disposició d’oferir una alternativa de futur creïble als encara descreguts que la via de la independència és l’única que pot garantir-nos un futur que no sigui pitjor que el que hem viscut fins ara, un futur de normalitat.