Arxiu mensual

Una de les principals diferències entre els moviments d’alliberament nacional a què estem acostumats en d’altres indrets i el català és segurament la fragmentació malaltissa que patim a casa nostra. Una fragmentació que produeix un moviment sovint caòtic, reactiu, de pura resistència patriòtica i on s’hi troba a faltar una línia argumental clara, un full de ruta creïble. Les causes que han provocat aquesta sensació de residualització del sobiranisme són múltiples i la majoria tenen més a veure amb el propi codi genètic del catalanisme que no pas amb l’acció política de la majoria d’aquests grups. 

Sovint, des del sobiranisme, i especialment en els darrers anys, s’ha acusat les formacions polítiques de viure aïllades en una mena d’oasi, abocades al tacticisme estrictament partidista, i de no voler ser conscients de l’evolució real de la societat. Com una mena de joguina diabòlica que no gosaven trencar, els partits dits nacionals s’han parapetat rere excuses com la cohesió o la majoria social per no veure’s obligats a prendre decisions, potser difícils, però necessàries. Decisions, sobretot, que una ja majoria social suficient exigeix. Això ha estat especialment greu en el cas d’una CiU que sempre ha jugat a ombres xineses, però també en l’ERC del tripartit que tot esperant la pluja fina va deixar terra erma rere seu. 

Dit això, també és cert i em sembla cada dia més inqüestionable, que l’anomenat món sobiranista s’ha instal·lat plàcidament en la resistència, en la mobilització gratuïta, en la pura agitació sense adonar-se tampoc que la societat ha canviat d’una manera accelerada en els darrers anys i que en aquests moments demana construccions més sòlides. No vull dir amb això que la mobilització no sigui important i necessària, que ho és, ni que no siguin útils iniciatives que posin de manifest d’una manera punyent els retrets inacabables que podem tenir amb l’estat que ens empresona. Però la sensació que cadascú va a la seva, que tants independentistes hi ha com campanyes al Facebook o hashtags al Twitter, no és constructiva. La societat, que ja s’ha conscienciat que només ens queda el camí de la confrontació amb Espanya, exigeix en aquest moments accions més elaborades que les mil i una iniciatives que cada dia apareixen i que les xarxes socials ajuden a escampar. La facilitat amb què tothom s’hi afegeix, acríticament moltes vegades, no fa sinó aprofundir el sentiment de ser al bàndol perdedor; guerra de guerrilla, grafit clandestí.

Cal doncs una reflexió profunda en l’independentisme. Cal adonar-se que ja no som la resistència sinó que treballem per guanyar, per construir un estat propi. I això no es fa només amb vídeos al Youtube, sinó que cal un amplíssim consens de totes les forces polítiques i socials per acordar un full de ruta clar, concís, creïble i temporitzat. S’ha acabat el temps de l’apostolat: el país n’és ple de gent que creu fermamement en la independència, no ja com a únic camí de supervicència nacional, sinó com a estat natural de tota nació que finalment decideix regir els seus propis destins. És clar que encara ens cal convèncer-ne més, però això ja no és la prioritat. Hem fet creïble el destí, ara ens cal fer factible el camí. I de camí només n’hi ha un: el que decidim tots plegats. Un cop traçat, il·luminat, ja ningú no ens podrà aturar.

Fa un parell de setmanes provava de reciclar la metàfora marinera d’una CDC que, sense rems aparents a la barca que van fer salpar a Reus, s’endinsava en les aigües procel·loses del sobiranisme només refiant-se dels vents de la història. Hi argumentava la dificultat d’arribar a bon port sense uns bons rems i, sobretot, sense la ferma i inequívoca voluntat de bogar sense defallir per redreçar el rumb cada cop que els vents ens allunyessin de l’únic port on hi trobarem recer. Si la cosa ja era difícil amb maregassa, no us dic res de com ho tenim tots plegats després de les vies d’aigua que, a cop de pressupostos i incompliments, Espanya ens acaba d’obrir en plena línia de flotació. 

A CiU se’ls acaben les excuses. L’allargament agònic d’una decisió que ens caldrà prendre com a país més d’hora que tard, no fa sinó debilitar-nos com a nació i aprofundir el desencís dels ciutadans que no veuen reflectits els seus neguits en una classe política autista. A remolc d’enquestes i d’estudis d’opinió, CiU no s’acaba d’adonar de la força de la societat i, especialment, de com el seu desconcert i la seva indefinició crònica afavoreixen un país indolent que no gosa fer un pas decidit mentre no vegi que el seu Parlament s’hi posa al davant. Perquè, de fet, per a què serveix un Parlament si no és capaç de vetllar pel benestar dels seus ciutadans? El nostre, ninot de drap, esclau d’una legalitat imposada, es debat entre la impostura i la claudicació. 

Mentrestant, Espanya, tant si és el ministre del ram com si és la “delegada del gobierno”, emprèn amb mil·limetrada decisió l’envestida més brutal que ha sofert la nostra nació, com a mínim des de la mort del dictador. Com a colònia que som, com esclaus de la metròpoli, veiem amb la impotència dels covards com manipulen estadístiques, balanços i fins i tot la història sense cap mena de rubor; amb aquella prepotència de qui se sap impune. Que aquesta serà l’escomesa final ens ho demostra que ja no és només la premeditada asfíxia econòmica, sinó que ara s’hi afegeixen sense embuts el genocidi cultural i simbòlic. Si no, fixeu-vos en l’aparentment estúpida fixació per la llengua o en la fatxenderia colonial d’imposar la bandera espanyola a balcons i balconades. 

I ara em direu que de barques n’hi ha d’altres; fins i tot amb remers musculats disposats a encarar rumb a la llibertat sense escatimar-hi els esforços. I és ben cert. Però també ho és que a hores d’ara CiU és imprescindible en aquesta esquadra. Deia Heribert Barrera que “tenim pressa, molta pressa”. I si tenim pressa és perquè no tenim temps. La barca s’enfonsa i quan has de poar l’aigua que et nega no tens temps per veles i rems. L’amenaça del “sorpasso” no és creïble, ni podem perdre més temps en batalles inútils on l’única víctima és la independència. Ha arribat l’hora, indefugible, de la unitat. Ha arribat l’hora del cop de timó. Ha arribat l’hora de treballar plegats sense mirar qui hi guanya i qui hi perd: o hi guanyem tots o tots hi perdrem.

Només si som capaços d’actuar units serem capaços de fer creïble la independència com a sortida intel·ligent a l’atzucac on ens trobem. Que s’adonin que, avui, la centralitat política que tan bramen alguns, és precisament l’estat propi. 

I comencem a passar!