Arxiu mensual

Ens els darrers dies s’han produït una sèrie d’esdeveniments que, malgrat el rebombori mediàtic provocat, no deixaven de ser, de fet, intranscendents en termes de rellevància real del fet en sí. Parlo, d’una banda, de la línia de protesta laboral encetada pels Mossos d’Esquadra que van decidir adreçar-se als ciutadans en castellà, i de l’altra de la mort de Manuel Fraga. Dues situacions que, més enllà de provocar una allau piuladora, més enllà de generar protestes i condols, han servit per demostrar-nos el grau de sotmetiment amb què la nostra societat ha acabat assumint els segles de dominació espanyola. 

Fa basarda constatar com la correcció política més infame campa a plaer entre els nostres polítics, periodistes i opinadors en general. Que TV3 –i aquesta és una altra de les xacres a fer-nos mirar–, que es fa dir “la nostra”, enceti el TN anunciant la mort del “fundador del PP” sense més consideracions, ratlla la ignomínia. Que el president Mas i tutti quanti no es cansin de lloar l’aposta democràtica de qui va ser mà dreta de Franco només fa que desprestigiar encara més la qualitat de la nostra democràcia. Més enllà de si convé o no abraonar-se sobre la biografia d’algú quan aquest mor, hi ha casos que no podem maquillar si volem conservar intacta l’equanimitat i el record històric recent. Perquè cal recordar amb tota claredat que Manuel Fraga va ser un feixista, responsable directe d’assassinats i copartícep de la repressió sagnant d’una dictadura militar que va tenir aquest país emmanillat durant 40 anys. Dir una altra cosa és mentir. Que aquí la por vagi propiciar un exercici d’oblit immoral i que una mal anomenada “transició modèlica” vagi permetre que els responsables de la dictadura sortissin impunes de les seves accions, no treu que en qualsevol democràcia formal el tal Fraga Iribarne hagués hagut d’acabar els seus dies a presó i no pas sent un “pare” de la Constitución. Llach ho va dir ben clar al seu moment: “que en la mort us persegueixin les nostres memòries” i també Raimon: “qui perd la memòria, perd la identitat”. El comiat multitudinari a un personatge que mai no es va penedir dels seus actes, el fet que encara fos president d’honor del PP, no fa sinó demostrar que la transició va ser una immensa enganyifa i que a Espanya el franquisme sociològic, aquest neofeixisme mal dissimulat, segueix tan viu que, si no som capaços d’independitzar-nos, ens farà finalment la pell.

Una mostra encara més dolorosa de la pervivència d’aquesta idea d’Espanya com a presó de pobles, com a ens superior del qual en som subsidiaris els qui no participem de les glòries immortals de la dominació castellana, ens l’han donada els sindicats espanyols a casa nostra amb el cas, lamentable però il·lustrador, de la protesta dels Mossos. Uns sindicats, tot sigui dit de pas, que s’han mostrat més preocupats per erosionar el govern català, per català, que per acceptar que el món ja no tornarà a ser un camí de roses on plouen les subvencions del govern de torn. Que els Mossos d’Esquadra pensin que negar-se a parlar català és la forma de pressionar el govern, només evidencia el regionalisme mental on viuen i, sobretot, l’error immens que va suposar acceptar policies i guàrdies civils en un cos que havia de ser estrictament nacional.  

Encetem aquest any nou, incert i esfereïdor, amb, si fa no fa, les mateixes amenaces amb què hem anat trampejant la situació aquests darrers anys. Com en el conte que, de tant cridar que ve el llop, ja no ens creiem el perill real que s’atansa impertèrrit. Mentre els catalans anem jugant a  “aquí no passa res que no tingui solució”, mentre anem repetint-nos el mantra somnífer que “sempre ens n’hem sortit”, no ens adonem, o ho fem veure, de la inexorable pèrdua de poder.

Mentre Espanya ha anat reforçant el seu poder, tant econòmic com legislatiu, aquí hem anat fent com si res, esporuguits de gosar aixecar la veu. I ara, quan els nostres recursos són més necessaris que mai, ens adonem, babaus, que l’espoli sistemàtic a què hem estat sotmesos -amb burla inclosa- ha deixat la nostra estructura econòmica, social i nacional tocada de mort. Ara ens adonem que, malgrat els eterns intents d’aparentar ser un estat, no som més que un apèndix de l’administració espanyola, que estem a la seva disposició, al seu dictat i que la Generalitat no té poder de recaptació i viu, o malviu, del que graciosament Espanya té a bé d’enviar-nos. Sense capacitat econòmica, tampoc no en tenim de legislativa, ni la indispensable capacitat d’engegar polítiques que ens treguin d’una crisi que no hauríem d’estar vivint. Ja ho diu en Rogoff, exdirectiu del FMI: Catalunya independent seria un dels estats més rics del món. Però som covards i preferim no molestar l’amo. Això sí, som capaços de les més grans manifestacions, de les més ridícules amenaces constants del “ves que marxo, eh!”. Però ja ens tenen la mida presa, ens saben esclaus i panxamples. Ens saben poc proclius a l’esforç, a la dificultat, a l’enfrontament. I és clar que hi haurà trencament social -per mínim que sigui-, mai no hi ha hagut una independència sense que alguna cosa es trenqui. Però és que no n’hi ha ara, de trencament? No hi ha ara una gran majoria de catalans que viuen a contracor? Quan cal començar a fer cas a la majoria i no posar la minoria d’excusa? 

Espanya ha encarat la reconquesta sense vacil·lacions. La crisi i la convulsa situació a Europa li’n serveixen d’excusa. Catalunya és al llindar del precipici, a un pas de la fallida econòmica ofegada per la gasiveria espanyola. Res no és accidental. Amb la fallida dels comptes de la Generalitat, Europa en reclamarà la suspensió. Rajoy esperarà assegut els fruits d’un pla traçat amb astúcia al qual un PSOE que senyoreja a casa nostra s’hi ha esmerçat amb fruïció. Si no redrecem la situació, en menys d’una generació el “problema catalán” serà història. Qui ho diu que les nacions no moren? 

Ens cal, doncs, fer molta feina i fer-la ràpidament. Sense dilacions. Si no podem refiar-nos de la nostra classe política, que només justifica l’immobilisme suïcida, haurà de ser la societat la qui avanci sense por. Ens cal però unitat sense personalismes, estratègia, convicció, valentia i el suport decidit i desinteressat de tota aquesta gran majoria social que veu amb claredat que només un estat propi ens pot treure de la ruïna nacional. Una ruïna que és econòmica, però alhora cultural, lingüística i social.

Hem encetat l’any que ens durà al cul-de-sac de la nostra impostura. Amorrats contra la paret, haurem de, finalment, decidir de saltar-la.