Arxiu mensual

Tots recordem la neguitosa sensació que experimentava en Bill Murray a la pel·lícula “Atrapat en el temps” quan, dia rere dia, es despertava en el mateix interminable dia de la marmota. La sensació d’avorriment però, sobretot, de basarda a l’haver de repetir, un cop i un altre, les mateixes situacions, els mateixos llocs comuns, les mateixes frases, és la que he tingut en veure el resultat del congrés que el PSC va perpetrar el passat cap de setmana. Poc confiàvem en un canvi real a casa d’un PSC que pronuncien amb la c castellana. Menys encara quan la ment brillant de José Zaragoza, que sempre ha jugat a l’equívoc, va batejar-lo amb el títol de “El nou PSC”, garantia de pocs canvis. Per reblar el clau, una assistència controlada, filtrada, triada per l’aparell, no deixava marge de maniobra per a les sorpreses. 

Al final, molta xerrameca, poc debat, molta demagògia i el triomf abassegador de l’aparell. Un aparell que ha dut el PSC al llindar del precipici. D’un PSC que ha desaparegut a mans del PSOE, que és qui realment mana i seguirà manant a Nicaragua. Sí, han canviat algunes cares, però s’ha aprofundit en la regionalització deixant el partit en mans dels qui el volen submís, ai perdó, federal. No debades el nou secretari d’organització és abrandadament contrari al grup propi, com la majoria de la nova executiva. Si ho volem més clar: qui ha perdut aquí 700.000 vots es postula per encapçalar el PSOE amb l’únic aval de ser qui més ha cridat “Viva España!”. Res de nou, tristament per al país, que ara necessita que les seves formacions polítiques facin pinya per defensar l’embat recentralitzador que ens espera.  

Poca cosa queda d’aquell PSC que va posar-se el país a l’esquena i ens va treure d’un franquisme que dúiem enquistat a la medul·la. Un PSC que volia el poder per transformar la societat, amb projecte, amb full de ruta i, sobretot, amb idees. És cert que aquest espectre ampli que s’ha batejat com a socialdemocràcia viu un dels moments més crítics de la seva història. Desbordat a tots nivells per un nou segle que viu amb contradiccions el liberalisme més individualista, el socialisme europeu ha d’encarar un profund debat d’idees. Res del que sabíem ja no ens val i suplir-ho amb eslògans fàcils que massa cops hem vist arraconats per polítiques absolutament neoliberals, ha deixat el socialisme despullat. De res no serveix dissimular-ho amb arrogància i prepotència. El fet mateix d’anomenar-se “socialistes catalans”, com si el PSC en tingués l’exclusiva, grinyola per tot arreu. Primer perquè és molt discutible la definició ideològica donades les polítiques dutes a terme, però especialment perquè potser ho haurien de preguntar a les CUP això del socialisme.

El PSC ha acabat, doncs, sent un partit de quadres, on l’única meta no és tenir el poder per fer política, sinó jugar a la demagògia populista per tenir el poder. El poder com a meta, com a professió, com a forma de vida. Un PSC, per exemple, que cínicament és capaç de criticar aquí unes retallades mentre des de Madrid n’exigeixen el doble. I és aquest PSC el que cal denunciar frontalment perquè el país necessita la confrontació franca d’idees, el món necessita un contrapès realista al neoliberalisme i al monetarisme desbocat. Ens cal un nou PSC de veritat. Potser l’haurem d’inventar.

Aquest proper dimarts, 13 de desembre, es compliran dos anys que Vilafranca se sumava al moviment de les Consultes i exercia, democràticament i sense por, el dret inalienable de tot poble a expressar lliurement quin vol que sigui el seu futur nacional. Sembla que hagi passat una eternitat però només han passat dos anys. Dos anys en què, en l’àmbit sobiranista, s’han esdevingut moltes coses. Dos anys embotits en això que ens hem acostumat a anomenar “cicle electoral” i que no és res més que un enfilall d’eleccions que impossibiliten, a la pràctica, qualsevol moviment sincer de fons perquè els partits, que són els qui en definitiva han d’evidenciar els progressos socials, es dediquen a amarrar el vot i a gesticular en clau electoral. I què voleu? Els partits estan pensats per intentar guanyar i quan algú guanya, també hi ha qui perd. I quan l’avenç nacional es fa servir com a munició partidista, inevitablement el país hi surt perdent, guanyi qui guanyi.

Tanmateix, si girem el cap, ens adonarem de tot el camí recorregut, de tota la feina feta, de com, malgrat tot, avancem. Les consultes del 13D, en resposta als impediments d’Arenys, van encetar un camí que ha culminat un període de mobilitzacions independentistes impensables només fa uns anys. Mai tanta gent, al nostre país, ha estat tan convençuda que només exercint el dret a l’autodeterminació serem capaços de sortir del cul-de-sac social, econòmic, lingüístic i cultural en què ens trobem. Mai tants catalans no han estat convençuts que l’estat natural dels pobles que volen regir el seu propi destí és la independència. I, no obstant això, seguim gairebé immòbils a l’espera que els nostres representants es decideixin a fer el pas. Seguim pensant que la llibertat ens serà donada, que ens caurà del cel com mannà bíblic. Seguim resistint-nos a acceptar que l’autonomisme és mort però que per enterrar-lo haurem de plantar cara a l’estat espanyol, trencar la seva legalitat imposada. Però sobretot haurem d’assumir que la independència només serà possible si ens mostrem de nou com un poble unit, insubornable en la seva decisió de ser lliure. Vivim uns moments de crisi social i econòmica com poques vegades ha afrontat el nostre país. Només si disposem de totes les eines d’un estat propi serem capaços de sortir-ne indemnes, reforçats.

Dos anys després d’aquell 13D germinal, un nou 13D ens encara amb la nostra responsabilitat col·lectiva d’esdevenir allò que vulguem ser, de donar-nos la capacitat d’acordar com distribuïm els recursos que generem. Aquest 13 de desembre es constituirà “Vilafranca per la Independència”, delegació de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), un moviment ciutadà, unitari i transversal que pretén aglutinar la societat civil, els ciutadans, amb un únic objectiu: l’exercici del dret a l’autodeterminació del poble català. Si una cosa hem après d’aquests dos anys, és que només la força unitària de la societat és capaç d’empènyer les formacions polítiques i, alhora, deslliurar-les de la temptació d’usar la sobirania com a argument partidista. Ens cal fer de la unitat dels catalans la força indestructible que ens dugui a la llibertat nacional. Ja ho hem fet altres cops i ara tenim el deure de tornar-hi. Ningú no pot defugir el compromís.

Suposo que tots deveu haver vist el seguit d’anuncis que aquests darrers dies han envaït qualsevol dels canals que l’àmplia graella televisiva ens posa a l’abast. Són uns anuncis on uns pretesos clients de Movistar celebren assemblees diverses per tal de fer unes tarifes participatives, que és el que mana la correcció política en aquestes latituds. No hi falta de res: el bon rotllo, l’àvia moderna, la noia que tuiteja la reunió, la tensió sexual i, sobretot, les mans alçades. Només m’hi ha faltat aquell moviment de vaivé manual, tan borbònic, que ha esdevingut el símbol de la indignació plaçacatalunyista.

Més enllà de la capacitat dels publicistes d’usar, de capgirar, els temes de més rabiosa actualitat, m’ha sorprès la capacitat que han tingut de sublimar-ne el contingut, el marc ideològic i conceptual.

La incapacitat comunicativa del moviment del 15M –o potser la manca de propostes realistes– es veu reflectida amb cruesa en aquests anuncis on les reivindicacions són d’una innocència entendridora: tarifes planes, trucades gratuïtes, missatges de franc, parla quan vulguis i amb qui vulguis que algú t’ho pagarà. Tanmateix aquesta és la sensació que n’ha quedat d’un moviment que se’ns prometia regenerador i que ha acabat transcendint com la darrera rebequeria d’una societat malcriada que s’ha acostumat que les coses ens són donades per la gràcia d’un estat del benestar infinit. No nego pas que cal un replantejament a fons d’un model social i econòmic que ha permès l’abús, l’enriquiment indecent i que ha abocat bona part de la societat a la insolvència. Però cal ser contundent des del realisme. Els somnis en un món idíl·lic acostumen a acabar en un mal despertar. I, de dia, sense oposició, l’abús es perpetua amb impunitat.

És sorprenent la capacitat del sistema d’engolir qualsevol alternativa, sigui real o fictícia. I en aquest cas encara em sorprèn més la velocitat amb què la societat ha assumit la queixa indefinida com a model social de progrés més enllà de les possibilitats reals que allò que es reclama sigui sostenible. 

Ves que els de Vodafone no ens anunciïn demà "retallades"... a les tarifes!