Arxiu mensual

Agost 2011

Ja hi tornem a ser! Ves que ens costa poc, als catalans, d’engrescar-nos en l’enèsima envestida que ens arriba de ponent. Un cop i un altre ens deixem endur per les provocacions d’un Madrid que, si féssim les coses bé, no ens hauria d’amoïnar gens ni mica. I no parlo de les criaturades del Mourinho –que déu n’hi do!–, sinó de les maniobres de distracció que practiquen des del quilòmetre zero per tal d’allunyar-nos del que hauria de ser el nostre objectiu únic: la constitució d’un estat propi que ens garanteixi el benestar social que la riquesa que generem cada any ens permetria.

Ara diuen que volen reformar la Constitució espanyola, aquella que no es podia tocar, i nosaltres, en lloc d’estar fent la nostra, de la queixa n’hem fet trending topic al Twitter. I no és que no ens hagi de preocupar que el PP i el PSOE –friso per veure què en diu el PSC– es posin d’acord amb tanta facilitat: això només pot significar un pas més en la “reconquista nacional” que fa uns anys han engegat els espanyols convençuts que això de les autonomies se’ls n’ha anat de les mans. Però és que a aquestes alçades ja hauríem de tenir clar que la cosa es va esguerrar fa temps, que no té altra solució que la separació i que fóra bo que comencéssim a preparar les maletes no fos cas que el tren, de nou, ens passés de llarg.

Com si no fos clar que el 20-N les eleccions les guanyarà Espanya, aquí encara cansem el personal amb l’enèsima crida a la unitat... ara per anar a Madrid. Però, a fer-hi què. El candidat in pectore d’ERC, l’Alfred Bosch, ha proclamat que hi hem d’anar a dir-los que ens en volem anar. I jo, que dec ser mesell, no acabo d’entendre que per dir-los això hàgim d’estar-nos quatre anys a Cortes, votant pressupostos i discutint les seves lleis que aprovaran igualment sense nosaltres. Voleu dir que tot plegat no demostra, una altra vegada, que no tenim projecte nacional, que som molt bons gesticulant però que no acabem d’arromangar-nos mai? I ja no parlem del funambulisme de CiU que pretén fer-nos creure en un pacte fiscal que ja van tombar el primer dia de discussió de l’Estatut del 2006. Per si no havia quedat clar, ara ens limitaran la capacitat d’endeutament i es quedaran tan amples! I Convergència, sempre tan responsable, ens obsequiarà amb un bonic amén; tot per no bellugar-se.

Mentrestant, els ciutadans, que segons totes les enquestes votaríem majoritàriament Sí en un referèndum sobiranista que ningú no gosa convocar, tornarem a sortir al carrer per dir-los que el país està preparat per esdevenir un nou estat europeu, el quart en riquesa segons tots els informes. A Vilafranca –com a moltes viles i ciutats del país– omplirem de nou els carrers el proper 10 de setembre en la 9ª Marxa de torxes per la Independència. Un acte que, des de la transversalitat i l’apartidisme, pretén dir-los als nostres polítics que la unitat no és imprescindible si l’objectiu és compartit. Un acte cada any més concorregut com ho és també la ja tradicional penjada d’estelades del passat 26 d’agost. Dues mobilitzacions polítiques i ciutadanes –i que tanta ràbia fan als enemics de la llibertat d’aquest poble– que palesen incansablement que hi ha un objectiu comú capaç d’aglutinar des de la diversitat política i ideològica: la independència.

31 Agost 2011

Des del carrer

Els catalans som un poble capaç de grans proeses, de gestes inaudites, d’una tenacitat incansable. Això ens ha fet resistir, contra tot pronòstic, els embats més cruels que la història ens ha deparat. Però som també, alhora, un poble acoquinat, poruc i mesell que prefereix no alçar la veu abans d’arriscar una estabilitat fictícia que només ens mena al desastre. Un desastre controlat, a terminis, això sí.

Quan s’acosta el moment ineludible del “o caixa o faixa”, preferim fer com l’estruç i, amagant el cap sota terra, ens agafaríem a ferro roent per no haver de fer el pas, per no haver de decidir. I és clar que hi ha catalans de tota mena! Però col·lectivament hem esdevingut un poble acovardit; ens tenen presa la mida i ens fan ballar al so que volen.

Ara diu que s’acosten eleccions a Espanya. Unes eleccions a les quals només tindria sentit anar-hi com un sol poble per dir-los “passi-ho bé!”, però tornaran a provar de fer-nos creure que ens hi juguem no sé quantes coses vitals per al país que, com cada vegada, no veurem mai.

L’stablishment polític, conscient d’on és la moma, ha decidit aquest cop ensenyar-nos una nova pastanaga: el pacte fiscal, abans conegut com a concert econòmic. I no us penseu que és només CiU que ens n’aguantarà el pal. Tots juguen el joc del “remenar-ho tot perquè res no canviï”. Tots hi jugarem, innocentment, convençuts que aquesta és la darrera –per ara– oportunitat, la darrera excusa que ens poden posar. Que no sigui dit que hem estat els sobiranistes qui hem cremat els ponts de l’entesa.

Tristament, tothom és conscient que l’excusa no és res més que això: una recurs lampedusià per arrapar-se una estona més al “qui dies passa, anys empeny”.

La pastanaga del pacte fiscal no és, tanmateix, tan innocent com sembla. No us penseu que en traurem l’aigua clara. Perquè, siguem clars d’una vegada, tots sabem que el coi de pacte fiscal és impossible. Primer, perquè les sagrades escriptures no ens el permeten. I ja s’ha vist que, quan es tracta de parar-nos els peus, el sanedrí té ben clar quina mena d’autonomia espanyola som. Tots plegats han deixat clar en més d’una ocasió que, per concerts, els de Peralada. Però és que hi ha un factor que tots plegats semblen voler amagar i que demostra amb contundència la impossibilitat efectiva del pacte fiscal: si Catalunya rebés el tracte fiscal que es mereix, Espanya deixaria de ser viable econòmicament! Ras i curt. Afegim-hi la més que probable majoria impúdica del PP i tindrem la tempesta perfecta, l’escenari final on tanta faramalla dialèctica acabarà en la ridícula insignificància del catalanisme a Madrid, l’apoteosi del gest inútil.

No podem, però, menystenir els perills enormes d’aquesta aposta desesperada per aturar l’independentisme. No us penseu pas que ningú reconeixerà el fracàs del pacte fiscal. Tornarem a tenir, com cada vegada, el millor acord de finançament de la història mundial perquè és el que interessa als qui no volen que res canviï. Mentre, el sobiranisme, si no vigila, embarrancarà entre balls de xifres, percentatges impossibles i promeses incomplertes. I sense adonar-nos-en haurà passat una altra legislatura. I anar fent.

Encara no ens hem cansat de seguir la pastanaga?

18 Agost 2011

La tempesta perfecta

El president espanyol ha decidit avançar les eleccions al proper 20-N, una data que ha generat un debat intens però inútil perquè per la majoria d’espanyols el franquisme és ja la prehistòria. En tot cas, el franquisme, els espanyols, el tenen enquistat en els esquemes mentals i en la conformació d’un estat escassament democràtic, però això són figues d’un altre paner.

Es posa així fi a una legislatura que ja feia temps que boquejava i que, tot esperant el miracle del brot verd, ha dut Espanya a uns nivells d’insolvència econòmica i política com no s’havien vist mai. La misèria humana campa a plaer per totes les estructures del règim que mantenim des d’aquí amb incomprensible indiferència mentre el nivell dels polítics que regeixen, efectivament, el nostre esdevenir, és d’una baixesa moral i intel·lectual que fa esgarrifar.

Mentre aquí, els catalans, que podríem estar en la situació d’Holanda amb un 4,5% d’atur, inexplicablement ens deixem arrossegar a la ruïna per una Espanya que ens ha espremut fins a dir prou. Mentre els partits espanyols s’esbatussen pel control del poder encara que això representi dur el país a la fallida, nosaltres aquí ens apliquem amb eficàcia a unes retallades que només són necessàries des d’una òptica espanyola a la que no som capaços de sostreure’ns.

Diuen veus assenyades que s’ha acabat l’esperit de la transició. I és cert. Però no en el sentit d’haver conclòs amb un estat democràtic i respectuós amb la nació catalana, sinó perquè finalment Espanya ens ha pres la mida i ja no fem por. Ni que necessitin els vots dels disciplinats diputats catalans a Madrid per governar. S’ha demostrat a bastament que als catalans se’ns manté greixant l’estat amb només quatre promeses que no cal ni complir. Les nostres amenaces fan riure, a la “villa y corte”, però ningú no sembla disposat a fer el primer pas. Ningú no sembla disposat a emancipar aquest país, en el sentit de fer-se gran, de prendre les seves pròpies decisions.

Ara, entre el sobiranisme, encara hi ha qui es demana com cal presentar-se a aquestes eleccions espanyoles: si amb una candidatura única (au, tornem-hi) que proposen, curiosament, els qui més han fet per disgregar l’independentisme; si cadascú a la seva... Malauradament ningú no sembla adonar-se que les eleccions espanyoles són precisament això: espanyoles. Tenim res a fer-hi els catalans al parlament espanyol? N’hem tret mai res que no siguin engrunes, i a sobre d’allò que és nostre? Ha servit de res més que no sigui per alentir el nostre procés cap a la independència?

La nostra llibertat no ens vindrà mai des de la legislació espanyola, sinó que ens l’haurem de forjar des del nostre Parlament. Superem d’una vegada la síndrome d’Estocolm que ens manté presoners. Oblidem-nos d’un pacte fiscal impossible però que, alerta, ens voldran vendre per salvar legislatures i parcel·les de poder.

Comencem a treballar amb determinació per constituir un nou estat, un estat que serà capdavanter a Europa, un estat que podrà garantir les nostres conquestes socials. Enviem al món un missatge clar de voluntat de ser. Voleu missatge més nítid d’autocentrament que el de no presentar cap candidatura a Madrid?

4 Agost 2011

Anar a Madrid

Resultats 1 - 3 de 3