Arxiu mensual

Sovint se’ns acusa als catalans, i especialment al món sobiranista, d’emmirallar-nos excessivament en el País Basc, de tenir-hi una mena d’enveja sana de la seva força d’esperit nacional, del seu convenciment i la seva determinació. Això havia estat així en moments en què la diferència entre el suport sobiranista a una i altra nació era important, però en aquests moments no tenim gaire res a envejar-los als bascos.

Tot i amb això, cal estar ben atents al que passa a Euskal Herria perquè sovint ens dóna les pistes que ens poden ajudar a entendre la realitat política espanyola i ens marca clarament per on poden anar les coses ara que el procés independentista avança decididament a casa nostra.

Cal prenre nota, per exemple, de la reacció espanyola –i d’una certa classe política catalana– a la presentació de Sortu. La immoralitat profunda d’una llei de partits absolutament antidemocràtica feta expressament per a impedir que el sobiranisme basc es pugui presentar a les eleccions, per ofegar-lo econòmica i socialment, ha estat abastament denunciada. Una immoralitat que sembla no tenir límits ni vergonya i que defensa amb impudície que es mantingui a presó Arnaldo Otegi, precisament el dirigent polític que més ha fet per aconseguir una sortida pacífica al trencaclosques basc. 

És important fixar-nos en la reacció espanyola a l’aparició de Sortu encapçalada per un Rubalcaba que bavejava mentre assegurava que no permetrien, novament, la legalització de la formació abertzale. Un cop Sortu ha declarat explícitament, negre sobre blanc, que rebutja tota violència política, també la d’ETA, no hi ha cap raó legal per impedir-los concórrer a les properes eleccions. Però ja sabem que la llei de partits va ser elaborada exclusivament per tenir una cobertura legal a la injustícia. Per això sempre hi haurà noves condicions a la normalització política al país basc, encara que representi vulnerar la legalitat. Que l’esquerra abertzale hagi fet el pas de rebutjar frontalme nt la violència és el gest polític més important que s’ha produït al País Basc en molts anys, encara que es faci per imperatiu legal. Negar que l’aposta per la via política és honesta i creïble, negar-ne la possibilitat, és abocar de nou els bascos a la confrontació. I això, que ho saben, no és casual. Es tracta d’impedir com sigui que els bascos avancin amb normalitat cap a la independència. No hem d’oblidar que Espanya ha estat capaç de posar-hi d’acord PP i PSOE per mirar d’impedir l’inevitable.

Aquesta és la democràcia espanyola. Aquesta és la resposta que podem esperar d’Espanya quan arribi el moment del nostre pronunciament. Que en prenguin nota tots els qui encara malden per una via d’acord amb Espanya. Que recordin que amb Espanya no s’hi pot pactar perquè mai no respecta els acords. Que deixin de perdre-hi el temps.

Encara no s’acaben aquí les lliçons que n’hem d’aprendre dels darrers esdeveniments al País Basc. No és el primer cop que passa, però no deixa de ser sorprenent, des de l’òptica partidista catalana, veure el PNB defensant, també al carrer, la legalització de Sortu, un competidor directe a les eleccions d’aquí a tres mesos. És allò que en diuen sentit d’estat. És allò que tant reclamem de la nostra classe política: posar per davant els interessos del país abans dels propis. 

Només si som capaços d’encarar la política a casa nostra des d’una òptica exclusivament catalana, des dels nostres interessos, oblidant-nos d’Espanya, estarem en condicions de treure aquest país de la misèria econòmica i cultural a què ens estan abocant. Caldrà fer els esforços necessaris, per patriotisme i per dignitat.

Opinar de política local sempre és un risc. No només perquè sovint hi ha massa interessos propers, sinó perquè habitualment hi ha el factor humà, llargues coneixences que dificulten la crítica distant que la premsa nacional pot exercir amb tranquil·litat. 

Haig de confessar, tanmateix, que aquesta Vilafranca no és la que m’esperava quan fa tot just un parell d’anys vaig defensar amb vehemència la necessitat d’un relleu a l’alcaldia de la vila. Una necessitat que va trobar el suport responsable de la CUP i d’ERC però que no ha anat gaire més enllà. Vilafranca, ja ho dèiem aleshores, no necessitava només un canvi d’alcaldia, sinó que reclamava que un nou projecte de ciutat pogués treure la vila del sopor, la paràlisi i, sobretot, de la sensació que el PSC resistia a costa del que fos per mantenir-se al poder.

Han passat dos anys i la il·lusió ha esdevingut avorriment. No és que CiU ho hagi fet malament. No li sabria retreure res de vital. Però tampoc no ho ha fet bé del tot. Aquell canvi esperat no s’ha produït. No s’han fet les reformes estructurals que trenta anys de PSC demanaven. CiU ja ho té això: és poc valenta. Però de vegades cal desmuntar per construir de nou.

Totes les enquestes, en canvi, li donen uns resultats excel·lents. Ja hi poden comptar, però que no s’enganyin: gran part del mèrit és del PSC. Mai no havia vist una manera més barroera i immoral de fer política que la d’aquest PSC farcit de càrrecs que han viscut eternament de la mamella del partit. La rancúnia, la bilis, la mentida constant, la demagògia barata... és tan evident, que avergonyeix fins i tot antics militants. Al seu parer tot s’hi val a l’hora d’atacar el contrincant que en la seva follia esdevé enemic a mort. Mals auguris pels dies que s’acosten.

En temps d’eleccions sabem que cal relativitzar-ho tot, que tots els partits proven de sortir a la foto i branden el que tenen més a mà. Però no tot hauria de valdre. Hi hauria d’haver un punt de seriositat i, sobretot, de respecte pels ciutadans que sovint ens sentim tractats com a menors d’edat. 

N’hem tingut un exemple aquestes darreres setmanes amb el surrealista ple de pressupostos que el PSC va forçar. Creia que en trauria el rèdit que no és capaç de treure al carrer. Un ple que mai no s’hauria d’haver celebrat i que va mostrar qui s’arronsa quan cal mullar-se i qui dóna la cara. El pim-pam-pum posterior contra la CUP, no només del PSC i ICV, sinó d’una ERC que aquest cop no va estar a l’alçada del repte, només va demostrar la valentia d’una formació incòmoda, la CUP que, malgrat un cert populisme que hauria de controlar, ha fet una tasca responsable, constructiva i persistent. I ho dic des de grans coincidències però també des de grans desacords. 

La política municipal hauria de ser això: compromís amb el carrer, valentia política, dedicació, responsabilitat i coherència. Però també mà estesa i predisposició a l’acord. Una acció constructiva pel bé comú que no esperi rèdits partidistes. 

Ara s’acosten dies de campanya on caldrà estar a l’aguait. Esperem que les formacions que hi concorren sàpiguen estar a l’alçada del repte i que treballin per guanyar-se, si no el vot, al menys el nostre respecte.

Publicat a El 3 de Vuit

Finalment, cal assumir que hem d’anar tancant l’etapa del convenciment, de l’argumentari. Pocs són els que en aquest moment no reconeixen que la independència és l’únic camí. Cal fer un pas més i començar a concretar-ne les vies. Cal definir el què, el com i el quan. Afirmar la seguretat jurídica, la viabilitat econòmica, donar resposta a tots els dubtes, desterrar les pors.  Només arraconant tanta retòrica i elaborant un full de ruta creïble, seriós, assumible, honest, transversal i compartit serem capaços de superar l’atzucac en què ens estem arrecerats.


Publicat a: El 3 de Vuit