Arxiu mensual

Febrer 2010

És innegable a hores d’ara l’efecte multiplicador que el fenomen de la Consulta sobre la Independència està tenint sobre el moviment sobiranista a casa nostra. Quan encarem la tercera tongada de consultes –si comptem Arenys de Munt com la primera−, no podem sinó mostrar l’eufòria que hem de reconèixer-nos en constatar com, no ja l’oportunitat, sinó la necessitat d’un estat propi per al nostre país ha acabat sent una reivindicació que pocs discuteixen.

No perdrem ni un minut amoïnant-nos per aquells als qui només els importa “el imperio de la ley” i que tornaran a provar de deslegitimar tot el procés, l’escrupolositat amb què es fan les consultes, la il·lusió i les ganes de fer les coses sense cap necessitat de fer trampes. L’imperi de la llei que aquests defensen vestia de gris i usava porres. La nostra, de llei, és donar la veu al poble, és decidir que tenim el dret de decidir, que volem decidir, que ningú no pot dir a una nació què pot i què no pot votar. La nostra llei és diu democràcia en estat pur, a peu de carrer.

Les nacions a voltes es construeixen amb petits gestos. De gestos modestos però valents, del coratge de gent anònima. Sovint no calen grans moments èpics ni manifestacions multitudinàries. N’hi ha prou amb un gest gairebé íntim, amb el convenciment insubornable que rau en un acte d’una modèstia esglaiadora. La nostra força, ho hem sabut sempre, està en el nostre vot. El proper diumenge, 79 municipis del nostre país podran demostrar la força indestructible del vot, la força d’un poble que decideix, tal i com 166 altres pobles ho vam fer el 13 de desembre i com d’altres ho faran l’abril i encara el juny.

Però també hem de ser conscients que tota aquesta força no servirà de res si no som capaços de donar-li una traducció real. Hem de recordar sempre que la voluntat última de tot aquest clam popular no és altra que forçar el Parlament que convoqui un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya. I perquè això s’esdevingui, també ho hem de tenir clar, cal que al Parlament hi hagi una majoria nacionalment compromesa, unes forces que s’hagin compromès electoralment a convocar aquesta darrera consulta. Ja no ens valen les promeses, traïdes amb massa facilitat. Caldran compromisos, clars i inequívocs. Sortosament, a l’horitzó s’hi veuen noves candidatures que faran del compromís amb el país el seu motiu per ser al Parlament.

Diumenge passat, a l’acte central de campanya celebrat al Vendrell, Kenneth Gibson, diputat de l’Scottish National Party (SNP), ens recordava la dignitat dels qui són a la política per dur la llibertat al seu poble. L’SNP s’havia presentat a les eleccions amb la promesa de convocar un referèndum per l’autodeterminació d’Escòcia. Van guanyar les eleccions però no amb la majoria suficient. Quan els demanaven, altres partits, de fer un govern de coalició els responien: no hi ha coalició sense referèndum. Encara governen en minoria, però tot i així, han dut al Parlament la proposta de referèndum.

Ara mireu el nostre Parlament i els qui hi seuen: necessitem saba nova. I dignitat. I vergonya.

25 Febrer 2010

28F: un pas més

21 Febrer 2010

Però en la sequedat arrela el pi

Avui fa vint-i-cinc anys que l’Espriu ens va deixar. Ell, que va viure per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, veuria avui com el seu llegat s’ha fos com un terrós de sucre read more..

L’esperada fallida del sistema parlamentari a l’hora d’establir una nova llei electoral al nostre país, no ha fet sinó aprofundir en la crisi de valors democràtics que viu el nostre entramat de partits. La incapacitat per acordar les regles bàsiques del nostre imaginari democràtic, evidencien de nou que el nostre sistema institucional malviu segrestat per la voracitat de les maquinàries dels grans partits que s’han instal·lat còmodament en el poder i que en controlen tots els ressorts. Res no s’escapa de la fèrria disciplina que emana de les secretaries d’organització. La dissidència no és permesa ni el lliurepensar hi té cabuda. Les estructures orgàniques dels partits es fonamenten en xarxes clientelars de fidelitat obligada que, a la manera de Pavlov, responen només als mecanismes de càstig-recompensa.

Fixem-nos que amb l’excusa de discrepàncies insalvables quant a la distribució de la representació territorial, ens han amagat que la nonata llei electoral catalana només pretenia apaivagar la sensació d’escàndol institucional que va arribar al seu zènit arran dels casos Millet i Pretòria. Com si el problema fos la distribució territorial dels escons i no pas l’escassa salut democràtica de les nostres institucions.

Difícilment podien arribar a bon port les negociacions quan qualsevol proposta passa primer per la prova de la calculadora. És evident que qualsevol modificació que es faci al sistema electoral tindrà conseqüències en la distribució d’escons, però si d’això se’n fa el “casus belli” mai no s’arribarà a cap acord substancial. També és evident que si la preocupació màxima, si la condició per acceptar qualsevol canvi, és saber quants escons perdré o guanyaré un cop aplicat el nou model, la modificació del sistema ha de ser forçosament d’una superficialitat ridícula. Com en el joc de les cadires, ningú no està disposat a perdre el seient. Per això les propostes no van més enllà del model de cadira, de repintar-la. De fet, és entendridora la innocència ciutadana que ha arribat a creure’s que aquests monstres en què s’han convertit els partits es faran l’hara-kiri alegrement.

Hem de ser conscients que els canvis que necessita la nostra democràcia no són exclusivament de distribució d’escons, sinó del propi sistema de representativitat i de la transparència i el control del seu exercici. La regeneració democràtica amb què tants s’han omplert la boca els darrers mesos passa inexcusablement per afeblir els partits i el control abusiu que exerceixen sobre la societat. I això no són uns escons aquí o allà.

Encetem una nova etapa política al país. Una etapa en què deixarem enrere definitivament el pes feixuc d’una transició que ens ha emmanillat. Noves propostes s’obriran pas al Parlament i el daltabaix serà memorable. Cal, ara, refundar la nostra democràcia: amb llistes obertes, circumscripcions petites, elecció directa, limitació de mandats, règim espartà d’incompatibilitats, control exhaustiu de la despesa pública...

Haurem d’exigir que tot això estigui també escrit als programes electorals per decidir el nostre vot. En tenim l’oportunitat, en tenim l’obligació.

18 Febrer 2010

La metàfora de la llei electoral

Darrerament, sempre que es torna a activar el debat sobre la prohibició de les corrides de toros a casa nostra, em ve al cap el títol d’un tema de Música Urbana, un increïble grup liderat per un jove Joan Albert Amargós que destil·là com ningú les essències de la música progressiva que es feia en aquest país fa més de 30 anys. Eren altres temps, tot just mort còmodament el dictador. Encara avui hi podem copsar la petja en l’imaginari col·lectiu que hi tenia una concepció determinada de l’Espanya eterna, casposa, fatxenda i castissa. Eren temps en què els temes es titulaven majoritàriament en espanyol si no es feien des de la més estricta militància; temps de dos mitjos canals de televisió; de telediarios, com el país, en blanc i negre; de corrides esbravades de narració èpica on els matadors passejaven la impudície del règim. Era el Soberano i la Plaza de Oriente, la imatge vomitiva de cavalls esventrats, les porres i les culates que vestien el mateix gris sinistre del règim que defensaven amb encegament.

Ja sé que em diran que la tradició taurina ve de lluny i, fins i tot, que s’ha practicat a bastament a casa nostra, però ningú no pot negar l’ús que el nacionalisme espanyol en va fer a mans de Franco com a arma de cohesió feixista. Ara, se’m fa difícil no identificar-hi la petja d’una Espanya cruel i primària, brutalment inculta.

Tots els que vam haver de patir amb repugnància la crueltat d’un espectacle infame que es delectava en el sofriment i la tortura, no podem restar indiferents a la pervivència d’un acte de perversió elevat als altars de l’art. Cap societat mínimament civilitzada no permetria, al segle XXI, la tortura acarnissada com a espectacle. Espanya, en canvi, no només ho permet sinó que es resisteix a eliminar-la conscient com és de la càrrega de nacionalisme espanyol que conté. Per ells, prohibir els toros és com prohibir la ñ: un símbol nacional.

Per quina raó, a Catalunya, hem seguit l’estela de la brutalitat espanyola és un misteri que només es pot explicar parcialment per la manca absoluta d’autoestima que hem patit històricament des que vam ser vençuts fa 300 anys. El consens per eradicar definitivament aquesta xacra del nostre territori és general, en canvi hi ha qui s’apressa a fer-ne una demagògia injustificable. Fins i tot els partits que no volen fer enfadar l’amo, han acabat donant llibertat de vot als seus diputats a l’hora de decidir si volem ser un país civilitzat. Com si oposar-se a la tortura fos una qüestió de consciència personal. Com si evitar als nostres fills la degradació de veure persones gaudint del dolor i la sang no fos una qüestió de defensa dels principis d’ètica i civilització que volem transmetre com a societat.

Ara, orfes d’arguments, n’hi ha que apel·len a la llibertat tot manipulant eslògans del 68. “Prohibit prohibir”, dèiem. Però bé que s’afanen ells a prohibir quan els convé: a fumar, a circular a més de 80 Km, a tenir seleccions pròpies...

Si permetem que es torturi un animal, si en tolerem la mort degradant, i després en diem art, quina autoritat moral podrem esgrimir davant de tanta violència gratuïta?

11 Febrer 2010

"Vacas, toros y toreros"

Darrerament, sempre que es torna a activar el debat sobre la prohibició de les corrides de toros a casa nostra, em ve al cap el títol d’un tema de Música Urbana, un increïble grup liderat per un jove ... read more..

Finalment s’ha fet la llum a Palau i el Govern ha estat capaç de presentar l’avantprojecte de Llei de l’Organització Veguerial de Catalunya a una societat catalana que, en general, si som francs, els importa un rave el tema. Com amb la majoria de lleis d’aquest govern tripartit, els equilibris de poder, el voler acontentar totes les sensibilitats que hi habiten, acaben produint uns textos que no convencen ningú. Sovint, i això és encara més greu, també són conscients que la llei probablement no s’acabarà d’aprovar i s’arrossegarà durant mesos per un Parlament ben escàs en producció. La qüestió és el titular, uns dies de presència als mitjans i feina feta.

El mateix espectacle vergonyós que hem estat veient en la no-llei electoral, i que ens dóna la talla política de les formacions que en aquest moment tenim al Parlament, l’hem tornat a patir en el cas de la llei de Vegueries. Les lleis no haurien de servir exclusivament, com és el cas, per apaivagar les diferències entre els partits. No ens mereixem una llei que només evidencia la necessitat de cedir al xantatge del PSC que no vol perdre de cap de les maneres el poder immens de la Diputació de Barcelona, la mamella d’on xumen tots els cadàvers polítics que no saben on enterrar. Però si l’actitud obstruccionista del PSC té una clara explicació –business is business que diuen els anglesos−, l’abaixada de pantalons d’ERC que s’ha omplert la boca incansablement en la defensa teòrica de la Vegueria Penedès és antològica.

No voldria pas invertir més tinta en un debat que fa temps hem tancat al Penedès donant una altra vegada l’argumentari que ens avala. La contumaç i, avui indignada, feina de la PVP ja ho ha fet a bastament. Només faré esment a l’argument que esgrimeixen des d’una ERC que no sap com justificar la vergonya. Si la llei preveu que es podrà crear una nova vegueria si 2/5 dels seus municipis ho demanen, ¿per quina raó ens fan ara esperar si al Penedès el clam és unànim?

Però, senyors, jo diria que els arbres no ens han deixat veure el bosc. La presa de pèl es consuma a les escorrialles de la llei. Amoïnats en un articulat més o menys engavanyat, amatents per si s’escoltava el territori, no hem parat esment a la veritable clau de volta de tot plegat. La disposició transitòria única que clou la llei indica clarament de quin mal morirà la criatura. Diu la cosa que fins que no s’aprovi l’alteració dels límits provincials, només es podran constituir les vegueries de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Vaja, que ens canviaran el cartell de les diputacions i a córrer. Perquè cal recordar que el canvi dels límits provincials l’ha d’aprovar el parlament espanyol a través d’una llei orgànica que necessita majoria absoluta. Ja em direu si veurem mai que els espanyols liquidin les seves estimades provincias. Ja ens podem anar posant tranquils, que haurem d’esperar a ser sobirans per poder decidir com volem organitzar el nostre territori. Un cop més vegueria i independència parlen la mateixa llengua.

4 Febrer 2010

Llei de Vegueries: una presa de pèl

Resultats 1 - 5 de 5