Arxiu mensual

Desembre 2009

Estem a punt de tancar un any excepcional on s’han fet avenços impensats en molt poc temps. Avenços que ens han fet recobrar l’esperança en el nostre futur immediat. Ras i curt: si som sincers, ningú no hagués imaginat, ara fa un any, la situació nacional en què ens trobem en aquests moments.

Haurem de recordar-ho, perquè tot just fa un any de tot plegat. Enfangats fins al coll en ple “desencís”, astorats de tanta “perplexitat”, les expectatives nacionals d’ara fa un any semblaven haver tocat fons. Al creixent neguit civil s’hi contraposava una fèrria paràlisi institucional i política de la qual ningú no semblava tenir-ne el desllorigador. La societat civil provava de bastir iniciatives a la desesperada per tal de mantenir el tremp sobiranista. Els “10.000 a Brussel·les”, la ILP per un referèndum independentista −que aleshores semblava l’acció de quatre il·luminats−, però també la batalla acarnissada per controlar la PDD, la manca d’unitat mínima, l’escassa entesa i la nul·la coordinació entre les mil i una accions de l’independentisme... Cal recordar detalladament on érem per valorar encara més on som avui.

De cop i volta apareix Arenys de Munt i catalitza totes les ànsies, foragita dissensions, assenyala amb claredat diàfana el camí de la unitat. Des d’aquell històric 13 de setembre, els esdeveniments s’han succeït amb la serenor i la maduresa d’un poble que s’ha descobert nació, tossudament. Les 170 Consultes del 13D, les moltes més que vindran, l’ascens imparable de Reagrupament, el desconcert sobiranista a ERC i CiU, la sensatesa de les CUP... Tot apunta que finalment una part important de la ciutadania ha pres consciència del moment històric que vivim, de la necessitat d’empènyer de nou per fer un salt nacional que ens ha de dur a la independència. El convenciment, ara descarnat, que l’entesa amb Espanya és impossible però, sobretot, que mai no ha calgut realment. Que tants i tants pobles amb menys història, amb menys capacitat nacional fa anys que decideixen els seus propis afers en un estat propi.

Ha estat el desvergonyiment, l’arraconar la por, l’adonar-nos que hem estat capaços de coses impensables en un poble de les nostres dimensions i, malgrat tot, seguíem tement la llibertat, volar sols.

Encetem un any que serà decisiu per a la nostra història. De com l’encarem, de la intel·ligència i la visió d’estat amb què actuem a partir d’avui en depèn el nostre futur. Caldrà forçar-nos a la unitat estratègica, a la generositat, a la força indestructible del patriotisme. Caldrà demostrar, a les eleccions que s’apropen, que som un poble que ha decidit finalment que vol seguir sent. Haurem de ser conscients, tots plegats, que no sobreviurem una nova derrota. Ara va de veres. Haurem de triar, sense subterfugis, si volem continuar sent una regió espoliada d’Espanya o ens decidim per construir un estat propi que doni resposta a les nostres necessitats. Només la independència pot assegurar el futur de les nostres empreses, només la sobirania pot construir a casa nostra una societat que garanteixi el benestar dels seus ciutadans. I només depèn de nosaltres.

30 Desembre 2009

L'any del desvergonyiment

És hora de poder fer una valoració més pausada de quins han estat els èxits indiscutibles i quines les errades de les consultes sobiranistes del 13D. No cal dir que cada dia que passa és més evident que aquell aparentment escàs 27% de participació ha esdevingut una fita històrica en l’independentisme del nostre país. Mai tanta gent no havia mostrat la seva total determinació a fer d’aquesta nació un estat lliure, com la resta dels estats del món. Tots aquells qui amaguen la manca d’arguments argüint un escàs suport de la independència a la nostra vila, haurien de recordar que la constitució europea, a Vilafranca, va recollir 6.708 vots, divuit menys que la independència. Ara, comparem els recursos de què han disposat les dues consultes, el martelleig absolut i constant a favor del Sí a la Constitució Europea, la presència permanent a mitjans de comunicació, la campanya brutal dels partits... un llarg etcètera que encara fan més meritòria la participació a una consulta feta sense recursos, des de la societat civil. <

Que el referèndum ha estat un èxit ho demostra també l’esgarip dels qui ja els està bé una comunidad autónoma que puguin remenar a plaer. Unes dades que els han fet tremolar les cames per primer cop tot veient com l’amenaça cívica d’un “s’ha acabat el bròquil” els espetegava a prop. Si tot aquest desvergonyiment nacional, si tota aquesta força patriòtica s’arriba a canalitzar en una candidatura que aposti clarament per la superació definitiva del marc legal espanyol, aleshores sí que hauran begut oli. Perquè arriba un punt en què, malgrat que els moviments estratègics semblin agosarats, la credibilitat perduda no es recupera fàcilment. CiU i encara més Esquerra, que han esllenegat les reivindicacions sobiranistes com si fossin de goma, hauran no sols de refer el discurs sinó de guanyar-se de nou la credibilitat d’uns ciutadans descreguts. Ara, però, com diu de fa temps aquesta columna, ja no ens alimenten molles.

Una majoria aclaparadora de ciutadans d’aquest país hem deixat clar quin és el nostre horitzó nacional. No pel 2050, sinó per demà. És clar que encara hi ha molta feina a fer: hem de ser capaços, tots plegats, de bastir un objectiu prou transversal perquè la unitat sigui àmplia i natural, perquè la independència sigui compartida sense recança, sense falses pors.

Un dels errors, al meu entendre, de tot el procés de consultes ha estat precisament el voler ser massa imparcials. Tots els governs del món convoquen els referèndums per guanyar-los i, l’endemà, t’afusellen amb propaganda fins a la sacietat. Algú dubta que tota la campanya institucional al referèndum de l’estatut no era per aconseguir un Sí clar? I la campanya de la Constitució Europea?

Nosaltres, en canvi, hem primat la participació, el dret a decidir. Una cosa és la neutralitat organitzativa i l’altra la imparcialitat. Amb la innocència del novincell, hem estat més imparcials que ningú i pel camí hem oblidat argumentar la necessitat d’un estat propi. Quanta gent no s’ha quedat a casa perquè al costat de la manca d’arguments del No no hi ha trobat els arguments pel SÍ?

23 Desembre 2009

L'endemà

Diumenge gairebé dos-cents mil catalans van votar independència. A Vilafranca, malgrat la pluja i el fred, sense ajuda institucional de cap mena, sense cap mitjà públic de comunicació que no ens fes el buit informatiu, sense recursos econòmics, la Consulta sobre la Independència va recollir 7117 vots, dels quals 6720 van ser un Sí rotund. Ara ens volen fer creure que, amb tot en contra, un 23% de participació no és res. Però no ens deixarem arrossegar pels qui han maldat enèrgicament perquè aquest referèndum fracassés ni per les seves crítiques simplistes que proven d’ocultar l’èxit rotund de l’independentisme. Mai a Vilafranca ningú no ha aconseguit 6700 vots. La independència Sí. Pels qui fan veure que 7117 vots és un vot escàs, cal recordar la suma total de vots a les darreres eleccions municipals de CiU+ERC+CUP: 7263!

I tot plegat s’ha aconseguit amb el treball intens, il·lusionat i sobretot desinteressat de centenars de voluntaris, de gent senzilla i amable, de gent que estima el país i el vol lliure. De gent que ha esmerçat amb generositat el seu temps i el seu entusiasme en un projecte de país. La força indestructible que ha sorgit d’aquestes consultes és una societat civil convençuda que ha vist que finalment havia arribat l’hora de dir la seva. Per això tremolen tots els qui volen el país emmanillat, els que no gosen molestar i tots els qui no tenen el coratge suficient per desempallegar-se de la moral d’esclau. El 20% aconseguit no és el sostre de l’independentisme, és el punt de partida. Ara només podem sumar, només podem créixer, només podem ser més i més cada dia.

Ara vindran tots els qui no han cregut mai en l’èxit de les consultes i les rebregaran, les masegaran per fer-les irreconeixibles, per desil·lusionar-nos. També vindran a donar-nos lliçons tots els qui no hem vist en tots aquests dies d’intensa tasca. No caurem en el parany. No ens deixarem prendre el somni. Un somni que estem fent possible amb la humilitat de la feina abnegada i amb el convenciment que la independència és a tocar, que només depèn de la nostra determinació. Un somni que ens dibuixaven, interessadament, sempre llunyà, sempre inabastable. Els hem demostrat que els somnis no s’esperen: es prenen.

Em retraureu que ens ha durat poc l’alegria, que la unió s’esberla quan manca la humilitat. És ben cert, però probablement quan llegiu això tot s’haurà acabat i haurem entès a qui no li interessava que el 14D l’eufòria s’escampés pel país. No hi patiu. Som forts i ens hi farem més encara. Ja no ens podran aturar perquè, finalment, hem entès que som els protagonistes de la nostra història. Podem prescindir de noms perquè tenim un projecte. Amb febleses encara, si voleu, però honest i clar. Un projecte que es diu llibertat.

Ara cal seguir treballant sense defallir. No podem caure ni en la complaença ni en el descontent. Malfiem-nos de la crítica destructiva, ressentida i paralitzant. Recobrem l’alè i preparem el nou repte: que el Penedès sigui aviat un clam de llibertat.

17 Desembre 2009

No ens prendran el somni

S’ha especulat molt, massa, amb les causes últimes d’això que s’ha batejat eufemísticament com a “desafecció ciutadana”. Partits, intel·lectuals, enquestes, tertúlies... vés a saber les hores que hem dedicat a esmicolar les raons ocultes d’un fenomen que amb tant d’esforç aparenten que els amoïna. Sembla que els ciutadans, vés a saber per quina estranya conjuntura astral, de fa uns anys cap aquí hem deixat d’interessar-nos per la cosa pública, per la política, i ens dediquem a blasmar amb insistència impenitent els nostres representants polítics i la seva feixuga tasca. Ells, amb l’estoïcitat de qui se sap ungit pel destí de la nació però incomprès en la seva feina soferta, assumeixen amb displicència els embats mentre miren d’esperar que el ruixat amaini. Tot era, doncs, preocupant però plàcid. Les “majors” del mercat de la cosa política esperaven amb serenor continguda la nova superprodució electoral de l’any vinent amb aquell tan nostrat “qui dies passa, anys empeny”.

Vet aquí, però, que de cop i volta se’ls ha esguerrat el guió. Ara resulta que el poble s’ha cansat d’esperar que l’il·luminin amb giragonses que no mengen pa i ha decidit tirar pel dret, irreverent. Així, mentre alguns polítics encara busquen la pilota al fons de la xarxa, nosaltres ja fa dies que hem acabat el bròquil. No ens podem permetre per més temps eternitzar l’espera. De cop, gràcies a la inoportunitat històrica d’uns referèndums que ningú no s’esperava, hem tornat a poder sentir la gent, el ciutadà de carrer, entossudit a fer-se sentir, convençut que finalment se li donava la veu que havia estat reclamant a bastament. Una veu segrestada pels aparells de partit, allunyats de la gent i de la seva militància que, arronsant les espatlles, no sabia quina cara posar quan els demanaves per la paràlisi nacional on ens havíem instal·lat. Tot torna a ser on era fa trenta anys. Llàstima de temps perdut, però no és temps de laments.

Aquest diumenge tenim l’oportunitat de retornar el debat ciutadà a la lluita per la recuperació de les llibertats nacionals. Una lluita que no s’havia d’haver abandonat. Aquest diumenge tenim l’ocasió de demostrar de nou que la política ens interessa, i molt, perquè ens hi va el nostre futur, perquè volem decidir-lo plegats. Aquest diumenge hem de certificar la mort d’una manera de fer política que no accepta els reptes que la societat li planteja, l’acomodatícia, la que no busca transformar el país que hem heretat per llegar-lo més lliure i més just. Aquest diumenge el nostre vot ens ha de retornar el nom de ciutadans, amb majúscules, perquè tornarem a ser els artífexs del nostre futur. Aquest diumenge el nostre Sí contundent i inequívoc marcarà el camí inexcusable que no podran seguir ignorant. Un Sí que ressonarà al Parlament perquè en democràcia el vot serveix per decidir. I un cop el poble hagi decidit, res no podrà tornar a ser com abans.

Centenars de milers de catalans, diumenge, direm SÍ a la independència. No podem oblidar-nos-en mai més. Diumenge demostrarem que junts, podem, perquè junts volem.

10 Desembre 2009

La política i el SÍ

No discutiré aquí la importància històrica d’aconseguir que la gran majoria de diaris i setmanaris d’aquest país publiquessin, la setmana passada, un editorial conjunt en defensa de l’Estatut i que agosaradament van titular “La dignitat de Catalunya”. Un text de mínims que, amb la que està caient, s’entestava a defensar un Estatut que després de masegat i ribotejat està més mort que viu. Un estatut en qui ningú no creu però que cal brandar al vent com estendard lluent per amagar el fracàs total i definitiu de, precisament, l’Espanya autonomista que pretén reconduir. La unitat, en aquest cas, és l’anècdota, la maniobra.

L’Estatut, avui, és ja una nosa. Una arma a la que els unionistes s’aferren en veure l’avanç imparable de l’independentisme. Els tancs ja no serveixen per espantar ningú perquè ningú no se’ls creu. Calen caramels enverinats com un suposat estatut-miracle que, ens volien vendre, ho resoldria tot. Per això no es poden permetre que s’esberli l’única biga que encara sosté un edifici que amenaça ruïna. Quina defensa de la dignitat nacional podem esperar d’un text que proposen publicar la Vanguardia o El Periódico? La transversalitat, la unitat, no pot ser a costa de rebaixar les exigències fins a mínims inacceptables. Ja ens les coneixem les maniobres del PSC, amb la benedicció tripartita, per emboirar un horitzó nacional que cada dia és més nítid i clar.

La dignitat d’aquest país no és a les mans de deu magistrats espanyols, sinó que serà al carrer aquest proper 13 de desembre. La dignitat, la força i la il·lusió d’un poble que ja ha decidit que ningú no pot impedir-li triar el seu futur nacional. La dignitat del convenciment que dóna veure com els qui volen negar-nos el dret a decidir el nostre futur són incapaços d’articular un sol argument de pes. N’esperàvem molt més dels qui abonen el no. Provar de desprestigiar el moviment que organitza les consultes amb retrets ridículs només ens fa més forts, més convençuts. El carrer, encara incrèdul, comença a entendre que la nostra llibertat, el nostre benestar, només depèn de nosaltres mateixos, de si finalment decidim voler. I quan hàgim superat la por de ser nosaltres sols, serem imparables.

Però ens queda encara un darrer pas: el de dur la dignitat al Parlament. No podem amagar gaire temps més que el carrer és important, vital, però que les nacions serioses, les que fan les coses amb la fermesa i la solidesa necessària, avancen nacionalment des del seu Parlament. De res no serveix la força d’un poble que es queda a les portes d’on s’han de prendre les decisions. Les forces polítiques que avui comanden la nau de la representativitat ciutadana han fet oïdes sordes a les demandes ciutadanes. Encara esperem el debat de la ILP per un referèndum d’autodeterminació; encara esperem el suport del nostre Parlament a un referèndum que permetrà que 161 municipis del nostre país es pronunciïn sobre la independència. Ja no podem esperar més. Si el Parlament no escolta la veu del país, haurà de ser el país qui entri al Parlament.

3 Desembre 2009

És al Parlament que volem la dignitat

Resultats 1 - 5 de 5