Arxiu mensual

Juny 2009

Reconec que és senzill defensar postures de radicalitat democràtica quan s’ha sortit del govern i s’ha deixat la política oficial fent bandera de la dignitat i la honestedat. En Carretero té, doncs, molt de guanyat perquè no hi ha res més creïble –a diferència de l’actuació de la majoria de polítics– que predicar amb l’exemple.

S’ha parat massa esment, potser, a la proposta independentista que ha fet des de Reagrupament quan la proposta revolucionària, regeneradora i esperançadora alhora, és precisament el compromís inequívoc d’aprofundiment democràtic, de transparència, de vocació de servei i de posar totes les eines democràtiques disponibles a mans del ciutadà. Tot això no és possible sense un control profund de les estructures de poder i de la dimensió, massa humana de vegades, de la funció pública. Els ciutadans tenim tot el dret del món a saber els sous reals dels nostres representants i, sobretot, dels seus subalterns; quines dietes, quins privilegis. Tenim dret a controlar en què i com es gasten els recursos de tots. I tenim dret, encara que avui ens sembli d’una innocència naïf, a esperar dels treballadors públics una actitud de servei, honesta i franca, que ens retorni la confiança en el futur de la nostra societat. D’aquest futur i de la solidesa moral amb què siguem capaços de bastir-lo en depèn també el futur d’uns Països Catalans lliures. La llibertat només pot construir-se des del convenciment ètic, la confiança i la justícia.

No és casual que precisament ara, finalment, aparegui el projecte de llei de “consultes populars per via de referèndum”. El substitut d’en Carretero a Governació, el conseller Ausàs, exemplifica en aquest projecte la trajectòria d’Esquerra al govern.

Deixem per un altre dia la futura llei electoral que probablement mai no veurem: és impossible quadrar el cercle, que tots hi guanyin. Deixem també la llosa de les set Vegueries que són i no són. Deixem la proposta de blocs electorals també a les privades com a resposta a la queixa de tots els periodistes.

Centrem-nos en la proposta de llei de referèndums. Fa uns mesos, quan va anunciar-se la seva tramitació, vaig fer unes Molles esperançades convençut que seria una eina d’aprofundiment democràtic. Ja aleshores un amable lector m’alertava de la fal·làcia de la llei i, un cop posada negre sobre blanc, haig de donar-li tota la raó. No hi ha res més descoratjador que la renúncia vestida de triomf. Perquè, amics, aquesta llei és una burla a la intel·ligència dels qui hem reclamat amb insistència que es reformuli el paper dels ciutadans en una democràcia tocada de mort. ¿És una eina democràtica quan es demana la signatura del 3% de la població per presentar una petició de referèndum? És democràtic que, un cop aconseguides, el Parlament pugui no aprovar-ne la celebració? És nacionalment sobirà que sigui l’Estat Espanyol qui l’hagi d’autoritzar? Deu ser una broma que, finalment, si és que s’acaba celebrant el referèndum, sigui només consultiu i que, per tant, el govern pugui passar-se la decisió ciutadana per l’arc del triomf. Hauríem d’ensenyar democràcia a les escoles.

25 Juny 2009

De Carretero a Ausàs

Hem anat assistint amb una certa displicència al deteriorament continu de TV3 i de la resta de canals de la CCMA. Només, de tant en tant, alguna veu s’alçava i clamava al desert per uns mitjans de comunicació nacionals que complissin la funció social pels quals van ser creats. La laminació constant, subtil però severa, a què han estat sotmesos ens han dut a la situació de submissió actual i a la pèrdua, tal vegada definitiva, dels lideratges d’audiència i, sobretot, del respecte periodístic. Ja ho va dir en Joan Ferran amb claredat: calia eliminar la crosta nacionalista de TV3.

La maquinària del PSC no ha perdut el temps i l’espanyolització de TV3 i la seva pèrdua de qualitat professional no ha parat de créixer ens els darrers anys. Paradoxalment això es produeix sota la batuta de la Mònica Terribas a qui feien propera a ERC i de qui s’esperaven grans canvis. El resultat: una altra mostra de la submissió d’ERC al PSC.

No farem el memorial de greuges. En Víctor Alexandre en va omplir tot un llibre. El darrer, però, ha estat lliurar Catalunya Ràdio a un personatge que fa poc comandava Onda Cero, una ràdio amb un perfil nacional calcat a la COPE. Uns dies abans, amb l’excusa de la TDT i de l’al•legalitat, les Illes i la Catalunya Nord perdien el senyal de TV3 i se’ls encolomava el TV3Cat, el canal internacional. Aquesta és la visió nacional de TV3, comparar Perpinyà amb Tòquio, Palma amb Moscou. Del País Valencià ja no cal ni parlar-ne: l’abandó de la CCMA de tanta gent que amb el seu esforç, també econòmic, havien fet mans i mànigues per poder veure TV3, convençuts que també era “la seva”, és un acte d’una indignitat nacional vergonyosa.

Amb la Terribas comandant TV3 hem seguit tenint empatx d’Alonso, hem sentit més “aquí a Espanya” que mai, hem vist el silenci poruc quan un estadi xiulava el rei d’Espanya i un llarg etcètera que fa angúnia de recordar. Cal afegir a tot això un empobriment preocupant de la qualitat dels programes: retransmissions patètiques on no es va més enllà de l’obvietat superficial; esclat del “friquisme” més descarnat que beu de la submissió a la faràndula espanyola...

Però sobretot l’abandó dels motius fundacionals: la construcció d’un marc de referències que ens fes avançar en la normalització nacional, que escampés el convenciment d’una realitat històrica, els Països Catalans, com a referent nacional. Avui TV3 embogiria amb un triomf de Fernando Alonso, mentre ben just s’han fet ressò que la USAP ha dut el Planxot a Perpinyà. Aquests són els seus referents nacionals.

Finalment no em puc estar de fer esment de l’incompliment potser més greu de TV3: el menyspreu i la desídia amb què tracten la llengua catalana. La barreja de ràbia, fracàs i derrota que els qui estimem la llengua experimentem quan veiem com es destrossa la llengua d’una manera irreversible, només és comparable amb la incomprensible impunitat de què gaudeixen. Cap televisió del món no permetria un locutor que maltractés la llengua si no és que forma part d’una estratègia consentida. Tots fraternalment bilingües fins a l’extermini final. No ens caldrà ni cotxe escombra.

18 Juny 2009

TV3, el desencís

Sembla que la passió ciutadana per aquestes eleccions al Parlament Europeu, és inversament proporcional a l’interès dels grans partits a fer-nos anar a votar. Tot en un intent, escassament dissimulat, de començar a marcar el territori de cara al cicle electoral que –sant tornem-hi– s’apropa per al 2010. És evident doncs, que l’endemà de les eleccions, com gairebé sempre, tots hauran guanyat i tots tindran motius d’eufòria: uns manaran, uns altres també, d’altres no hauran desaparegut i així un llarg enfilall de “motius” d’alegria a les formacions que, als votants, ens deixen, en el millor dels casos, ben indiferents.

La preocupació principal, el debat real entre la ciutadania, no és “a qui” sinó si cal anar a votar en unes eleccions que, sembla que no interessen ningú, que ningú no es creu.

És ben cert que la desafecció, la profunda desil·lusió, que les formacions polítiques hegemòniques han aconseguit instal·lar en pocs anys entre la nostra ciutadania, no és comparable a gaire llocs d’aquesta Europa “unida”, però també ho és que el projecte d’Europa està absolutament encallat, tocat de mort, un cop arribats al punt en què els Estats haurien de començar a lliurar el seu poder. Aquests estats tan decimonònics, retrògrads i poc moderns en què, els qui en tenen, ens volen fer creure. De tan obsolets com són que ningú dels qui en tenen se’n vol desprendre.

Europa és un club de ricatxons que simula una democràcia inexistent. Ens demanen que votem un Parlament que no acaba de legislar, on només hi ha directives que després ja hem vist quin nivell de compliment tenen. Qui realment mana, el Consell i la presidència, se’ls reparteixen i decideixen els governs dels Estats, els ciutadans no hi tenim res a dir. Potser sí que el 70% de les lleis ens vénen inspirades d’Europa, però ens les fan a Madrid, com a bona colònia que encara som. A Europa, per molt que ho dissimulem, els catalans no som ningú. Diuen que hi tindrem 7 diputats. No em feu riure! La Maria Badia del bracet amb la Maleni és un diputat català? L’Alejo? Si amb 11 milions de parlants no hem aconseguit encara que la nostra llengua sigui oficial a la Unió, què podem esperar de la capacitat per influir en el corredor ferroviari, en el respecte a la nostra fruita seca, a les nostres vinyes i tants d’altres problemes catalans que hi arriben després de passar pel sedàs espanyol.

No senyors, a Europa només t’hi volen si ets estat. Aquesta cosa regional és molt simpàtica i folclòrica però a l’hora de les decisions, qui seu a taula són els governs. Per això hem de votar en una circumscripció única espanyola on hem de cercar companys de viatge sorprenents per tenir una mínima possibilitat. Per això la campanya se la reparteixen PSC-PSOE i PP.

I segurament, malgrat tot, caldrà ser-hi. Dos o tres entre set-cents. Potser per evitar que el desastre sigui insalvable i ens esborrin definitivament. Potser per posar les bases i les aliances necessàries per quan proclamem el nostre, d’estat.

Si anem a Europa, que sigui amb voluntat d’estat. Amb la mateixa voluntat amb què l’hem de construir aquí.

4 Juny 2009

De debò que ens cal votar?

Resultats 1 - 3 de 3