Arxiu mensual

Del silenci a l'avorriment

Finalment ho han aconseguit. Tots plegats han acabat avorrint-nos amb anades i vingudes, amb declaracions i contradeclaracions. La situació d’atzucac en què viu la Vila des de fa mesos no ha canviat. Ans al contrari, s’ha vist agreujada per la conjuntura de crisi econòmica que castiga, sobremanera, una Vilafranca que va apostar insensatament per créixer a cop de ciment. Però com si sentissin ploure: mesos i mesos de converses secretes –tan transparents tots–, mesos i mesos d’ara sí que potser vés a saber si... o no, depèn de la coma al paràgraf cinquè o de quin dia fa avui. No entenen que el que ens manca és il·lusió, no pas travar un programa de govern.

Sé que la CUP mai no podrà donar suport obert a CiU. Per ètica i per estètica. Segurament CiU tampoc no se l’ha guanyat. Però tampoc ni dóna mai al PSC, que ens té a pa i aigua. Potser és hora de decidir alguna cosa i, sobretot, explicar-la als ciutadans.

Sabeu que he discutit a bastament a la CUP el seu idealisme que a voltes m’ha sonat massa a excusa. També, però, he deixat clar sovint que és l’única força política que desprèn il·lusió, ganes de treball i dignitat ideològica. Però arriba el moment en què cal prendre decisions: pel bé de la Vila saben que cal triar i matar-ho d’un cop. En res no beneficia ningú mantenir una incertesa paralitzant. O seguim amb el PSC i n’exigim acció, o propiciem l’alternança i n’exigim també acció. No cal negociar res, no cal acordar cap programa de govern, no cal deixar de ser l’oposició conseqüent que les urnes van dur a l’ajuntament. Sigui qui sigui que governi, no seran els nostres. Cal exigir govern d’una vegada! Exigim respostes clares, transparents. Que la força de ser indispensables propiciï una política real i que els plens del nostre ajuntament no semblin més un vodevil tronat.

Dimarts, al ple, el Pere Regull deia que sovint els polítics van a remolc de la societat. A bodes em convides. Els ciutadans ja no entenem que al Ple –ara que el PSC, en minoria, ja no té problemes tècnics per retransmetre’l– dos regidors puguin acusar-se públicament de mentir i acabar sense saber qui deia la veritat. Tampoc no entenem que la moció pel David acabés, ara sí, amb les explicacions que no vam tenir fa un mes. Però és que ara, les explicacions que tocaven eren del per què del silenci. D’això, ni un mot.
Sempre tard, sempre fosc, sempre a remolc....

El silenci potser no us farà traïdors, però us fa sospitosos.

Democràcia?

Junqueras

Si fa un parell de setmanes celebrava l’encert de CiU en triar Ramon Tremosa com a candidat a les properes eleccions al Parlament europeu, avui he de refermar-me en l’alegria després que ERC anunciés que el seu candidat serà l’Oriol Junqueras. No deixa de ser curiós que les dues formacions hagin triat candidats amb un perfil sobiranista desacomplexat, una tria que, especialment a CiU, no acostuma a ser normal quan les eleccions són a casa nostra.

L’elecció d’en Tremosa havia fet mal a ca l’Esquerra. Només cal rellegir les desafortunades declaracions d’en Joan Ridao alçant-se com a notari del purisme independentista, ell que precisament no en va pas sobrat. Després d’un ball de noms innecessari –perquè desautoritza el flamant candidat–, el seny s’ha imposat i en Junqueras es disputarà els vots de l’independentisme català.

L’Oriol és un d’aquells patriotes de pedra picada. Un rara avis en el món de la política on ha anat a parar per estricta voluntat de servei al país i no pas per fer “carrera” com molts dels polítics que ens ha tocat patir. Amb un verb brillantíssim que encomana l’entusiasme amb què viu la nostra història i, sobretot, el nostre possible futur, no es deixa entabanar fàcilment per les giragonses dialèctiques de la majoria dels creadors d’estat d’ànim d’aquesta nació, tan avesats a marejar la perdiu per no gosar fer el pas. L’Oriol té les coses molt clares, sap quin hauria de ser el nostre únic full de ruta possible. I sap que Europa és un altaveu molt potent si hi vas amb la clara intenció de denunciar la situació de constrenyiment econòmic, nacional, cultural i anímic en què viuen els Països Catalans.

Però tampoc no ens enganyem. La vella Europa somniada pel catalanisme en els darrers 50 anys segueix sent un bell somni del qual hem despertat de cop. La neta i polida Europa que ens havia de salvar, no mourà un dit mentre no disposem d’un estat propi.

A ningú no se li escapa que les eleccions europees, a Catalunya, no són més que una oportunitat de marcar territori en clau de política estrictament nacional. CiU provarà si els fonaments de la Casa Gran aguanten la primera ventada i ERC ha de seguir confiant en la bona gent per foragitar el dimoni de la patacada que tothom els augura. Sigui pel que sigui, benvinguda sigui la bona gent.